Category Archives: celebracions

Celebració del Dia Internacional del Llibre Infantil

A l’atenció del Director, Directora

Benvolguda, benvolgut,

No sé si n’esteu al cas ni si teniu establerta aquesta commemoració al vostre centre: el  2 d’abril se celebra el Dia Internacional del Llibre Infantil. Es fa coincidir aquest dia amb el naixement de Hans Christian Andersen, a qui devem molts dels contes que expliquem als infants encara avui. Continue reading

Parlar i escoltar, salva vides

A l’atenció de la Directora,

Benvolguda,

No sé si n’esteu al cas: avui 10 d’octubre es commemora el Dia Mundial de la Salut Mental, d’ençà del 1992. Els objectius d’aquesta commemoració són equiparar la salut mental a la física, lluitar contra l’ estigmatització dels trastorns mentals i impulsar iniciatives que afavoreixin la millora d’atenció i la inclusió de les persones que pateixen aquests trastorns.

Continue reading

Castanyes o “tractes”

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

de la mà dels mestres especialistes de llengua anglesa, en bona part, s’ha escampat arreu de les escoles això del “Hallowen”. Com qui no vol la cosa, com si fos d’allò més normal. Dies enrere, si passejaves, a hora fosca, per alguna de les milers d’urbanitzacions del país, probablement ensopegaves amb una tropa de canalla que, més o menys disfressats, trucaven a les portes oferint-los aquella “alternativa” que m’abstinc d’escriure.

En som conscients que això, simplement, és “colonialisme cultural”, de baixa estopa, a més? Com pots ser que ho acceptem com allò més normal i natural? Com pots ser que a les escoles, i a les aules, del país hi hagi més “penjarelles” d’aquest producte important que de la tradició que ens és nostra? Una de les raons que expliquen aquest fenomen: entre els mestres (la canalla s’apunten a qualsevol novetat), és que potser això de la castanyada s’ha “esgotat”. Fa tants anys que fem el mateix i de la mateixa manera. Arriba a cansar i tot. La majoria d’adolescents del país, si els ho pregunteu, us diran que no els agraden els panellets (els van avorrir a l’escola!!). I nosaltres, vinga a fer-ne cada any!!

Passa, però, que, sovint, treballem amb “reduccions”. Aquest n’és un cas. Comproveu-ho. Aneu al volum corresponent del costumari de “Mestre Amades” i cerqueu-hi la festa de la castanyada i, també, l’endemà, el dia dels difunts. Un dia que els cementiris han estat plens a vessar de persones que, mal sigui per un dia, se’n recorden de les persones estimades de la seva família que ja no hi són.

L’escola no podria prendre’s més seriosament les festes tradicionals? Els alumnes haurien “d’aprendre de veritat”. Només un exemple: per què l’any vinent no us proposeu de desenvolupar un treball de recerca per esbrinar com acomiaden i recorden els difunts a diverses cultures? Us ben asseguro que el resultat, amb la participació molt especial de les famílies, seria d’allò més formatiu.

  • Llopart. Dolors (1982):L’origen de Tots sants i de Difunts. Ed. Pere Roovira
  • Fàbregas, Xavier (1979): Tradicions, mites i creences dels catalans. Edicions 62
  • Amades, Joan (1982):Costumari català. El curs de l’any. Salvat Editors i Edicions 62

Ara me n’adono que he escrit més jo que el senyor Vilaseca, confio que sabrà perdonar-me.

Com sempre, però, a criteri vostre

Castanyada vs Halloween

DIMECRES, 2.11.2011. 10:13 H

Indirecte!cat

Àxel Vilaseca

Benvolguts:

Sóc amant de les tradicions, i crec que més que mai, hem de treballar per a la seva conservació i manteniment d’aquestes. Anys ençà hem anat patint la intrusió d’una tradició americana, el Halloween, jo ara per ara i per sempre em quedaré amb el clàssic tema de la castanyada, i el seu arrelament, que ara per ara, està desapareixent, si més no a les grans ciutats. Catalunya com tots els països té les seves tradicions, i només nosaltres podem defensar-les i difondre-les.

Ara per ara no desapareixerà però si no fem res si que ho farà, no podem deixar que l’intrusisme americà ens  tapi fins i tot les nostres tradicions, això com a societat, ens indica la nostra feblesa moral en aquest sentit. No crec que sigui just aquest tracte, a una tradició molt nostrada com és la castanyada. Tot país té les seves tradicions, i és un exercici de pedagogia que nosaltres les conservem. Nadal, Tots Sants, Sant Jordi, Cap d’Any, etc, són festes que com a poble hem de mostrar-nos orgullosos i fer-nos les nostres.

Salut i Tradicions

Festes a l’Escola?

A l’atenció del Director/a
Benvolguda/volgut
amb les restes de la darrera celebració de la castanyada encara als passadissos de les escoles i, potser, amb el torrador en un racó del pati, començarem a enfilar la cursa per arribar al Nadal: guarniments domèstics i urbans, nadales, versos, llistes i llistetes, dinars o sopars volguts i no volguts, pessebres, “Pares Noels”… tot un festival
Quin paper hi juga l’Escola en tot aquest maremàgnum de celebracions? Què n’aprenen ens alumnes? Es plantegen les celebracions escolars després d’un treball col·legiat de reflexió sobre els objectius que es pretenen assolir amb la seva realització? O pel contrari, es fan “perquè sempre s’ha fet així”?
Alguns ja m’ho heu sentit dir: no té cap sentit, cap ni un, que els mestres dediquin hores de reunions de cicles i claustres a decidir amb quin ordre sortiran els alumnes a cantar el dia de la festa de nadal, o quins guarniments penjarem als passadissos per la Castanyada, o a les finestres de les classes; o encara pitjor, qui farà les disfresses de Carnestoltes, si els alumnes o els mestres O potser millor encara, farem que ens hi ajudin les famílies!!
Trobo que tot plegat té poc sentit, educativament parlant, és clar. L’Escola , durant un temps, ha tingut, sens dubte, un paper fonamental en la recuperació d’algunes festes tradicionals que, després d’un “hivern” de molts anys, havien quedat enterrades. Ara però, la majoria d’aquestes festes estan recuperades. I potser l’Escola hauria de plantejar-se anar més enllà, fer altres coses: per què no un butlletí de celebració d’un “Nadal sostenible”?, per exemple
Acabo amb un prec: si decidiu continuar ceebrant-les, com sempre, que no sigui, només, amb l’argument del “sempre s’ha fet així”. Us proposo que deixeu parlar els alumnes, escolteu-los; permeteu-los que siguin ells els actors, que organitzin les celebracions, que en facin els programes, els cartells i les invitacions. Us ben asseguro que pot ser un bon projecte de treball i que d’aquesta manera sí que les escoles tindran tot el seu sentit.
Tot plegat venia a tomb per dir que m’ha agradat la reflexió d’en Jordi Sedó, i sobretot el títol: FESTES? PARLEM-NE!!
La Castanyada i altres tradicions a l’escola
D’ençà de l’inici del procés de recuperació d’algunes de les llibertats que ens havia arrabassat la dictadura franquista, un dels compromisos que va agafar espontàniament l’escola va ser el de recuperar les tradicions populars catalanes i tornar-les a col·locar al bell mig de la societat, que les havia vist proscrites durant tants anys.
Així, l’escola va fer seves festes com ara el Carnestoltes o la Castanyada i va recollir tradicions com la de fer cagar el tió, fer el pessebre o celebrar jocs florals i regalar roses per Sant Jordi, entre altres coses. I la veritat és que se’n va sortir prou bé. No és que hagi estat tan sols per l’escola, però sí que és cert que totes aquestes tradicions es van recuperar i van tornar a ser novament al centre de l’activitat popular cada cop que tocava i que l’escola hi havia contribuït d’una manera clara.
Amb el pas dels anys, però, un cop ja estaven novament consolidades i la negra etapa del franquisme havia esdevingut, per a la canalla que ocupava els seients de les escoles, únicament una pàgina més als temes d’història, a parer meu, totes aquestes celebracions van deixar de tenir sentit en el si de la institució escolar perquè els nens feien castanyades pertot arreu: si el 31 d’octubre queia com enguany, al col·legi en feien una tres dies abans del dia que tocava, en feien l’endemà a l’esplai i també en feien diumenge al barri i dilluns, a casa. I quatre castanyades em sembla excessiu, dins un mateix any.
D’aquesta manera, aquestes festes, a l’escola, es van començar a fer, a parer meu, mancades de l’objectiu primer que les havia impulsades i que els donava tot el sentit del món, que era –no ho oblidem– recuperar per al carrer una tradició que s’estava perdent. No crec que hi hagi gaires escoles, avui, que prèviament a una d’aquestes festes estableixin uns objectius actualitzats i pensats de manera responsable, més enllà de dur a terme cegament una activitat que ningú no s’ocupa de posar en qüestió. Potser m’equivoco i, segurament, hi deu haver unes quantes excepcions, però, en general, em fa l’efecte que avui es fan senzillament per costum, perquè cada any es fan i perquè seria, efectivament, molt costós per a una escola explicar per què caldria deixar de fer-les. Sobretot, seria difícil explicar-ho a algunes famílies, que, acostumades a anar a l’escola per Carnestoltes a treure unes fotos precioses de la nena vestida de princeseta o del nen abillat com un monstre vivent o com un vampir, segurament no es deixarien convèncer fàcilment que, a l’escola, les criatures no van a exhibir-se ni a fer l’animalot, sinó a complementar l’educació que se suposa que reben a casa. I, així, a les escoles, continuem celebrant les mateixes festes d’una manera gregària, sense l’esperit crític que crec que hauríem de tenir i sense plantejar-nos gaire què aporten a la nostra tasca com a pedagogs.
Per això, des d’un temps ençà, sóc partidari de replantejar-nos la gestió d’aquestes festes a l’escola, de renovar conceptes i de reformular objectius per tal d’adaptar-les a la situació actual. Si ja es fan uns carnavals d’allò més vistosos a tots els pobles del país i cada entitat ja celebra la seva castanyada i les famílies que volen ja fan cagar el tió a casa seva, potser seria hora de plantejar-nos de substituir aquestes celebracions anuals per altres de diferents com ara, posem per cas, una que tingués com a objectiu conscienciar de la importància de conservar el medi ambient, o de fer un consum responsable, o l’acceptació de totes les ètnies, o impulsar la recuperació de l’ús normalitzat de la llengua catalana al carrer o fomentar el respecte pels drets de la dona, entre moltes altres possibilitats. És a dir, festes en què l’escola es posés, veritablement, al servei d’un objectiu comunament acceptat, en comptes de seguir gregàriament el que fa la multitud.
I, a propòsit d’això, no serà sobrer de recordar un altre tema que, darrerament, s’ha comentat a bastament, no és altre que certes tradicions que s’havien aconseguit recuperar s’estan tornant a perdre, mentre que l’escola, completament mancada del lideratge social de què va fer gala durant els setanta i els vuitanta en aquest sentit, hi contribueix d’una manera vergonyosament submisa. Què fa, si no, l’escola quan, al costat de les castanyes, els moniatos i els panellets de tota la vida permet i fins fomenta l’aparició de carabasses decorades per a una celebració paral·lela del Halloween anglosaxó, de nul·la tradició a Catalunya que si badem una mica arribarà a col·locar-se en el lloc de la nostra Castanyada i a desplaçar-la definitivament? Quin paper fa l’escola quan, en alguns casos, permet que elHalloween substitueixi la nostra festa tradicional, utilitzant la coartada que els nens estudien anglès?  Com si no estudiessin català, també…! Què fa, si no, l’escola quan, en comptes del pessebre i els Reis Mags d’Orient de sempre, guarneix l’edifici amb imatges del Pare Noel i tot d’avets, que mai no havien format part de les tradicions nadalenques catalanes fins que la globalització cultural ha començat a engegar a dida els costums dels pobles petits com el nostre que no tenen prou amor propi per a defensar-les i s’avenen a blegar-se a la fascinació que senten per altres cultures que, a causa del complex d’inferioritat col·lectiu que pateixen, consideren més dignes que la pròpia?
La aconfessionalitat de l’escola és l’argument que més s’esgrimeix per a justificar l’absència del pessebre, però la veritat és que avui, segons com es visqui a casa, aquest és més un element ornamental que no pas de reafirmació de la fe. Recordo que el meu fill gran, per exemple, com que no li compràvem gaires pistoles, jugava a guerres amb les figures del pessebre…! I, en qualsevol cas, no és una contradicció injustificable entestar-se a no fer el pessebre a l’escola i, en canvi, no deixar de celebrar tossudament, any rere any, la festa de Nadal?
Tal com estan les coses, em refermo en la meva voluntat de repensar de dalt a baix les festes a l’escola, però potser sí que no trigaré gaire a rectificar i afirmar que torna a tenir sentit intentar que l’escola contribueixi novament a recuperar unes tradicions que s’havien començat a perdre, però que s’havien recuperat i que avui s’estan tornant a perdre, però perquè jo rectifiqui aquests plantejaments, caldrà que les que defensi l’escola siguin les tradicions genuïnament nostres, en comptes de deixar-se dur, pendent avall, per la força que té una societat que ja comença a no reconèixer-se en les pròpies coses i en els propis costums. I és que, si la Castanyada o el pessebre s’han de perdre perquè la societat així ho vol, almenys, l’escola no hi hauria de contribuir legitimant celebracions alternatives completament alienes a la nostra cultura.