Atrapats a la xarxa

A l’atenció del Director

Benvolguda, volgut,

va ser Mark Prensky qui, en un ja molt llunyà 2001, va parlar de “La generació Net” per referir-se a la primera que creixeria envoltada de tecnologia digital. La tecnologia seria l’entorn natural en la seva experiència quotidiana. Ell mateix també va posar en circulació el concepte “Nadiu digital” per referir-se a les generacions nascudes, més o menys, a partir de l’any 1995. Empíricament és cert: aquells infants van néixer en un entorn curull de pantalles. Per oposició, és clar, es va crear, alhora, el concepte d'”Immigrant digital” per referir-se als que havíem nascut abans d’aquell any i que, en una part més o menys important de la vida, havíem crescut (sobreviscut?) sense pantalles. Posteriorment, també es posaren en circulació els conceptes de “residents/visitants” digitals per il·lustrar el fet que els primers “viuen” a la xarxa, en canvi “els altres” només hi anem de visita.

                                                                                                                                                                              http://www.msubillings.edu/

Són nadius digitals però com va dir en Genís (2012) també són “orfes” digitals perquè nascuts a l’època del Wireless, creixen a la xarxa sense el guiatge dels seus pares. Hi afegiria, també, sense una alfabetització digital que, per ara i de manera general, el sistema educatiu obligatori no els dona. En Genís Roca, si no el coneixeu, és un personatge que val la pena seguir. Arqueòleg i empresari (Fundador de RocaSalvatella) intenta vincular els reptes digitals i de negoci amb les seves inquietuds culturals i socials. És, també, president de l’associació “Confluència.cat”, membre de la junta directiva del RACC i dels patronats de Fundació Enciclopèdia Catalana, Fundació Ship2B i Fundació Escoles Garbí. També forma part de consells assessors de la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona, del Mobile World Capital, d’ Asepeyo i dels consells socials de les universitats de Girona, Pompeu Fabra, Mondragón i la UOC; docent en més d’una vintena d’universitats. La llista podria ser més llarga però m’aturo per no cansar-vos:  Us dic tot això per justificar la meva recomanació de que “el seguiu”, s’ho val. Més d’un centre educatiu l’ha convidat a parlar d’aquesta realitat amb les famílies dels alumnes.

Viquipèdia

http://www.genisroca.cat/

No us descobreixo res si us dic que les institucions educatives viuen, ara mateix, una època de profundes revisions.  Es proposen nous currículums de desenvolupament competencial . Es repensen i, en certa mesura, es qüestionen els papers que fins ara han desenvolupat els tres actors educatius principals: els docents, les famílies  i els alumnes. Es revisa el sentit de la pròpia institució que, hores d’ara ja no té l’exclusiva de l’educació. La personalització de l’aprenentatge existeix al marge de les escoles i dels instituts. Si us interessa la qüestió de la personalització es imprescindible segui el professor Cèsar Coll  de la UB:

https://www.youtube.com/watch?v=3-FRdOBbvnk

Els agents socialitzadors i educadors han augmentat i també l’impacte que tenen els que formen part del tercer nivell de socialització : la xarxa, l’oci, la publicitat, el consum, els mitjans de comunicació, etc. El perquè d’aquests moviments, com sempre, cal buscar-lo a fora del sistema. Aquesta situació de revisió global el que cerca és una redefinició, quasi un pensar de cap i de nou la institució escolar. Aquest procés no ve exigit per la introducció progressiva de les TAC en els centres educatius  sinó pel procés de transformació de la mateixa societat. És la societat la que està canviant com a conseqüència de les TIC ja que es troba davant de fenòmens i de situacions que mai no havien succeït fins ara.

La capacitat, sembla que infinita, de progressar en el processament numèric, en la difusió de la informació i, alhora, la possibilitat de codificar numèricament qualsevol tipus d’informació han obert unes línies de canvi que, ara per ara, ningú no és capaç de preveure’n l’abast. El que de moment és inqüestionable és que algunes professions han experimentat canvis qualitatius de gran magnitud com a conseqüència de la introducció de les TIC i d’altres, senzillament, han desaparegut, alhora que se n’estan creant de noves, impensables fa només deu anys:

  • Especialistes en ètica de la “nova ciència”
  • Policies de modificació del clima
  • Brokers de temps/corredor comercial de comptes de temps
  • Treballadors socials de xarxes socials
  • Controladors de dades-brossa.Gestor digital
  • Gestor de mort digital

http://www.viaempresa.cat/ranquing/les-deu-professions-del-futur_2424_102.html

La facilitat de crear, de processar i de difondre informació ha fet que passem d’una societat en que la informació era un bé escàs a una altra en que la informació és un recurs sobreabundant, a voltes excessiu.  Pierre  Lévy ja ens parlava, un un encara més llunyà 1998* , del segon diluvi; el primer va ser d’aigua, el d’ara és d’informació… però tots dos poden ofegar. El professor Carles Monereo de la UB, al mateix any, reflexionava sobre el naufragi de molts alumnes pels oceans de la informació. La dificultat és manifesta. Molts docents en són plenament conscients.

Tot plegat ens situa en un punt de la història escolar que s’ha de qualificar, sense por, de canvi d’època. Moltes de les pràctiques escolars, vigents fins fa no res, trontollen. Si alguna cosa caracteritza el sistema educatiu català, en aquest moment, és l’existència d’un nombre important de xarxes i associacions que agrupen els centres educatius d’escolaritat no universitària. L’origen de totes les xarxes es troba en el convenciment que l’acció col·lectiva, coordinada, pot millorar l’eficàcia i l’eficiència del sistema educatiu en el seu conjunt i la qualitat de la resposta educativa a les necessitats dels alumnes en particular. Les xarxes s’han constituït per raons diverses. Algunes ho han fet per objectius molt vinculats a la millora dels processos d’ensenyament i aprenentatge: Xarxa de competències bàsiques, escolanova21, xarxes pel canvi, xarxa d’instituts projectant, etc. D’altres, s’han generat a partir de conceptes que depassen els centres escolars: escoles sostenibles, escoles vinculades a la UNESCO. Algunes xarxes s’adrecen a cicles educatius concrets (primer cicle d’educació infantil, educació secundària…), d’altres, en canvi, tenen voluntat d’incidir en el conjunt del sistema (escoles 0-12). La titularitat també és un criteri que diferencia les xarxes. La majoria, neixen a redós d’una institució pública: Departaments de la Generalitat de Catalunya, Diputació de Barcelona i Ajuntament de Barcelona. D’altres, en canvi, sorgeixen de la base, de l’organització dels propis centres i docents.

Seria una llàstima que tota aquesta energia no es canalitzés degudament. el Departament d’Educació n’hauria de liderar la coordinació; per ara, però, silenci. Treballar en xarxa hauria de suposar un compromís personal dels mestres per actuar de manera rigorosa i, sobretot, per fonamentar les pràctiques escolars en avaluacions contrastades. El sistema educatiu, ho sabeu, per definició, com tots els sistemes, ofereix resistència al canvi i tendeix a recuperar l’equilibri. Seria un llàstima que, com a país, no sabéssim aprofitar l’oportunitat que ens ofereix el moment actual. Una vegada més, la clau, o la més grossa, la tenen els mestres.

Els set reptes dels docents davant dels nadius digitals

https://www.uoc.edu/portal/ca/news/actualitat/2018/232-dia-docent.html

02/10/2018
Elisabet Escriche Rivas

Els alumnes que cursen primària o secundària són nadius digitals, però no hi ha gaires docents que afrontin la seva formació. El cos de mestres i professors s’ha d’adaptar a les noves tecnologies i les transformacions socials que comporten, i també a les necessitats d’uns alumnes cada vegada més diversos que creixen mirant cap a un futur incert. En aquest context sembla clar que els moviments de renovació pedagògica que van aflorant han vingut per quedar-se, segons expliquen els experts de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Cal que els docents es continuïn formant, avaluïn la feina que duen a terme i promoguin una relació saludable amb les famílies. Coincidint amb la celebració, el 5 d’octubre, del Dia Mundial dels Docents, diversos professionals de la UOC expliquen quins són els principals reptes per a mestres i professors de l’educació obligatòria a Espanya. Només a Catalunya, aquests docents són més de 110.000, segons les últimes dades del Departament d’Ensenyament.

1. Continuar aprenent
El dret a l’educació és el dret a un docent qualificat. És el lema que la Unesco ha triat per a celebrar, enguany, el Dia Mundial dels Docents. També els experts de la UOC hi donen una gran importància. «En el moment educatiu actual, considerat a Catalunya com la tercera primavera pedagògica, aprendre és una oportunitat per als mestres», apunta Lorena Becerril, professora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC. Això, subratlla, «requereix que s’impliquin en la innovació educativa cognitivament i emocionalment, individualment i col·lectivament».

2. Fomentar que els alumnes tinguin competències per a afrontar la incertesa

De la mateixa manera que cal que formin part del canvi, és necessari que els docents desenvolupin en els alumnes «aprenentatges i competències per a la societat d’un futur per esclarir», remarca el psicòleg Àlex Letosa, col·laborador dels mateixos estudis de la UOC. Segons Letosa, sembla clar que s’ha de fugir de la rigidesa, els dogmes i l’individualisme; per contra, cal fomentar la flexibilitat, l’empatia, el cooperativisme, l’agilitat i l’entusiasme

3. Assumir la renovació pedagògica aplicant-hi rigor

Tant Letosa com Becerril coincideixen a assenyalar que els moviments de renovació pedagògica que progressivament impregnen els centres educatius són imparables. Cada centre és un món, però són exemples de metodologies que innoven «els anomenats ambients d’aprenentatge a educació infantil; l’aprenentatge basat en projectes i el basat en problemes; la ludificació; l’aprenentatge cooperatiu, que és molt diferent de treballar en grup, i les conegudes com a maletes pedagògiques», il·lustra Letosa. «Fa anys que es van coent i cada cop agafen més empenta», detalla. Però no sempre és fàcil, recorda Núria Vallduriola, professora també dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC. «A primària treballem per projectes, a secundària també s’intenta, i molts centres ho aconsegueixen, però a vegades tornem al costum de treballar de manera tradicional i desenvolupem continguts més teòrics i no tan propers a la vida quotidiana». Per a Letosa, és imprescindible que, en la consolidació d’aquests moviments innovadors, «els docents actuïn amb rigor i avaluant amb fermesa cada pas que s’hagi fet». I afegeix que «així es podrà aconseguir fer difusió de les noves i bones pràctiques educatives sense biaixos ni dubtes de la seva validesa per part dels qui sempre poden manifestar la natural resistència al canvi».

4. Replantejar els espais d’acord amb els canvis

Els moviments de renovació pedagògica, recorda Letosa, assumeixen que el centre de l’aprenentatge són els alumnes i no pas la instrucció; que les emocions són una part molt important de l’aprenentatge, o que cal superar la divisió en assignatures per a construir un aprenentatge més horitzontal; tot plegat, en un context en què els alumnes són nadius digitals. «Si bé la majoria dels centres hem dotat totes les aules de pissarres digitals, en general fem servir la mateixa metodologia i distribució del mobiliari escolar i caldria revisar-ho», apunta Vallduriola.

5. Cercar una relació saludable amb les famílies
Hi ha uns actors clau que continuen, en general, fora de les aules: les famílies. Els experts de la UOC consideren que cal anar-hi posant més atenció. «La relació dels centres educatius amb les famílies és un eix important i irrenunciable amb el qual hem de treballar. Les famílies han de participar més en l’educació dels seus fills, però cal que ho facin des de dins i de veritat», subratlla Vallduriola. «A vegades hi ha el sentiment que venen a posar en qüestió la feina dels docents, i és un símptoma d’inseguretat que hem de deixar de banda. Necessitem pares i mares per a poder fer una educació amb un alt nivell de qualitat», assegura.

6. Reclamar i fomentar l’equitat i la inclusió
«Necessitem polítiques educatives decidides que potenciïn la disminució de les diferències socioculturals i socioeconòmiques en pro d’una equitat més que necessària en el present, però més encara en el futur», reclama Letosa. Precisament, en les darreres setmanes a Catalunya s’ha fet públic un document que insta els representants polítics i els ajuntaments a implicar-se més en l’educació i l’equitat. I, si es vol afrontar la diversitat no tan sols socioeconòmica, sinó també la relativa a les característiques personals i els trastorns d’aprenentatge, Vallduriola afirma de nou que el repte és continuar «formant-nos» en aquells aspectes que ajudaran a donar la millor resposta educativa i a fer-ho en el «marc de la inclusió».

7. Il·lusió i vocació
És un aspecte clau davant les dificultats i la incertesa: «Ser docent és vocacional i és la il·lusió allò que fa que cada dia se’ns plantegi com un nou repte en el qual hem de donar el millor de cadascú de nosaltres», assegura Vallduriola.

Gràcies pel vostre compromís!

 

*LÉVY, P. (1998): La cibercultura, el segon diluvi. Barcelona. Ed. Universitat Oberta de Catalunya.