Un país nou, ple de resignats?

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,

compto que esteu al cas de les dades: Catalunya és el 6è país de la UE que més ha retallat en educació. En el conjunt de la UE ha sigut d’un 3,4%. A Catalunya cinc cops més, un 16,7%. La despesa pública educativa del 2013 (incloent-hi els concerts) representa a Catalunya un 2,8% del nostre PIB: LA MÉS BAIXA DE TOT EUROPA. La Fundació Jaume Bofill inclou aquestes dades, i moltes altres, en el seu Anuari 2015: Reptes de l’educació a Catalunya. L’estudi ha estat dirigit per Josep Maria Vilalta que, a part, també és el Secretari executiu de l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP) i el Director Executiu de la Global University Network for Innovation (GUNI). És a dir, que alguna deu saber el senyor, en qüestió

Que l’estudi de l’anuari ha fet “diana” ho corrobora el silenci del Departament d’Ensenyament. Si hi hagués alguna dada a la què es poguessin aferrar ja haurien convocat una roda de premsa per fer-los-ho saber. No ha estat el cas, però. Tenen mala peça al teler que se’n diu. Poca broma ser els darrers d’Europa en despesa pública educativa, eh? Aviat està dit, som els de la cua: al darrere nostre ja no hi ha ningú, a Europa.

Per completar, i fonamentar, les meves opinions us proposo la lectura d’un parell d’articles. L’un d’un home que no està directament vinculat al sistema educatiu: en Joan Majó que, si ho recordeu, fou ministre d’indústria d’un govern socialista presidit per Felipe González. Les anàlisis d’en Majó sempre les he considerat d’allò més afinades perquè les acostuma a relacionar, és clar, amb l’economia i el model econòmic del país. Segons ell el nostre sistema econòmic s’està convertint a poc a poc en una màquina d’expulsar joves molt ben formats, i de generar, i atreure, joves amb poca formació. Som els primers d’Europa sí, però en abandonament escolar. Si us fixeu en la taula inferior veureu que tres països “petits”, econòmicament parlant, es van posar immediatament les piles quan la UE els va dir, l’any 2005, que amb aquells índex d’abandonament escolar no es podia bastir un país amb futur. Només amb vuit anys van reduir el seu índex en percentatges considerables. L’Estat espanyol, i Catalunya, més pinxos que ningú devien considerar que la cosa no anava per ells i ens vam posar al capdavant de la llista, sí senyor! Amb dades d’Eurostat de 2014 (les darreres publicades) l’índex d’abandonament escolar de joves de 18 a 24 anys de l’Estat espanyol quasi duplica el de la mitja europea. El resultat? Doncs que som el país que té més “Ninis” pel carrer: el 23% dels joves entre 18 i 29 anys no estudia ni treballa, aviat està dit, eh?

abandonament

abandonament-2

abandonament-3

Davant d’unes dades tan aclaparadorament contundents algú caldria que fotés, d’una vegada, un cop de puny damunt la taula. Ja n’hi ha prou d’enredar la gent, particularment els més pobres. Ja n’hi ha prou de retallar, sempre, a l’esquena dels que sempre reben les garrotades més fortes de les crisis: els alumnes amb NEE i els immigrants. Avui el CEO publicava dades d’opinió en que el President de la Generalitat “aprovava”, me n’alegro molt per ell, és clar. Ara bé, que tingui present que, si no redreça la situació del sistema  educatiu públic de Catalunya, pot trobar-se amb un país de fireta a les mans.

Per favor, no podem bastir un país nou amb uns ciutadans resignats a acceptar una situació que no es pot justificar des de cap punt de vista i que, col·lectivament, ens hauria de fer caure la cara de vergonya. Queda dit!

No sé vós, però servidor està, ara mateix, molt emp…

Gràcies pel vostre temps perquè una cosa no treu l’altra

 

Un país nou amb una educació vella?
L’educació és l’estructura d’estat que més necessitem, i que ens valdrà en qualsevol escenari futur

Amb poques setmanes de diferència, la Fundació J. Bofill ha presentat el seu Anuari 2015. Reptes de l’educació a Catalunya i, en col·laboració amb la Unesco i altres socis, ha engegat el programa Escola Nova 21, que s’està llançant en aquests moments.

He pensat sovint que, si s’està parlant seriosament de bastir un país nou, independentment de quina sigui la fórmula constitucional, i de quina sigui la relació amb l’Estat, cal que sigui un país nou i millor en aspectes relacionats amb l’organització i el funcionament tant de l’àmbit econòmic com del social. És a dir, un país amb més benestar, amb menys desigualtats i amb més oportunitats per a tothom de descobrir i desplegar totes les seves capacitats, i d’aconseguir una vida digna i una participació en les tasques col·lectives.

Crec que en aquests moments no podem estar satisfets de com van les coses. He arribat a escriure, potser de manera exagerada però amb ganes de fer-nos reflexionar, que potser estem desaprofitant i condemnant una part important d’una generació (la dels meus néts). El nostre sistema econòmic s’està convertint a poc a poc en una màquina d’expulsar joves molt ben formats, i de generar, i atreure, joves amb poca formació.

Les conseqüències de les polítiques d’austeritat dels darrers anys en el sistema educatiu són molt preocupants.
La responsabilitat de tot això és tant del sector econòmic com del sector educatiu. És per això que em sembla adient comentar alguns continguts de l’Anuari, que recullen l’estat actual del sector educatiu català i els seus reptes de futur. Trio aquells en què em semblen més urgents actuacions renovadores, que permetin desmentir la pregunta del títol de l’article, amb el ple convenciment que la dinàmica dels anys recents no és suficient. Hem vist avenços, però estem encallats en molts aspectes, i fins i tot hem vist retrocessos.

Finançament. Ja sé que els diners no ho són tot, però sense diners és difícil fer coses. Les conseqüències de les polítiques d’austeritat dels darrers anys en el sistema educatiu són molt preocupants. La retallada en els pressupostos entre el 2009 i el 2013 ha sigut de 1.264 milions, cosa que representa un 16,7%, mentre que la demografia ha augmentat en 98.000 alumnes no universitaris, i 2.700 en les universitats. Catalunya seria el 6è país de la UE que més ha retallat en educació, juntament amb Romania, Letònia, Lituània, Bulgària i Portugal.

La retallada a Espanya ha suposat un 14, 6%, i en el conjunt de la UE ha sigut d’un 3,4%. Per tant, Espanya ha retallat quatre vegades més que el conjunt de la UE, i Catalunya cinc cops més.

La despesa pública educativa del 2013 (incloent-hi els concerts) representa a Catalunya un 2,8% del nostre PIB. És la més baixa de tot Europa i és comparable amb la de països tercers com Perú, Laos i Guatemala. La mitjana dels països de la OCDE és del 5,6%, i la llei d’educació catalana fixava un objectiu del 6% per al 2017. No entro en més detalls. Ja es veu que un país nou necessita un gran esforç de finançament en l’educació, superior a l’anunciat abans-d’ahir, la solidesa i materialització del qual és difícil de jutjar ara.

Renovació. Hi ha altres coses a més dels diners. L’ Anuari assenyala reptes per eliminar mancances presents en el nostre sistema. En trio cinc i me’n deixo moltes:

  1. Superar la inèrcia d’un sistema educatiu estandarditzat i adoptar models d’aprenentatge centrats en les característiques de qui aprèn, amb l’objectiu de desenvolupar totes les habilitats que permetin les seves potencialitats personals.
  2. Evitar la segregació dels alumnes amb necessitats especials anant a un model d’escola inclusiva, on els mestres i professors disposin dels recursos suficients per adaptar-se a la singularitat de cada alumne.
  3. Disminuir la segregació, oferint a les persones d’origen immigrant oportunitats reals de reduir, també ells, la taxa de fracàs escolar i d’abandonament prematur, augmentant la seva participació en la creació de riquesa.
  4. Respondre a la velocitat del canvi social, fent sistemàtic l’aprenentatge al llarg de la vida, cosa que implica que la família, l’empresa, els mitjans de comunicació i les organitzacions han de tenir, en moments concrets, un paper tant o més important que l’escola.
  5. Actualitzar les funcions del professorat, complementant la seva formació, elevant la seva consideració social i augmentant l’autonomia dels seus equips.

Cal un gran esforç, no només financer sinó polític. Val la pena, ja que l’educació és l’estructura d’estat que més necessitem, i que ens valdrà en qualsevol escenari futur. El moment és oportú ja que hi ha una revifalla de la consciència del repte.

Josep M. Vilalta

vilalta2

http://www.acup.cat/

SANDRA LÁZARO
06.10.2016

 Josep Maria Vilalta (Barcelona, 1965) és el director de l’anuari del 2015 Reptes de l’educació a Catalunya de la Fundació Jaume Bofill. Vilalta és també secretari executiu de l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP) i Director Executiu de la Global University Network for Innovation (GUNI). La Fundació Jaume Bofill acaba de publicar un anuari centrat en 12 grans reptes del sistema educatiu. A diferencia de les edicions anteriors, s’ha fet una anàlisi en clau propositiva i no tant des del punt de vista quantitatiu i econòmic. En aquesta entrevista, abordem amb ell alguns d’aquests reptes diversos que haurien d’afrontar tots els agents educatius de Catalunya.

La baixa inversió en educació a Catalunya ha provocat una disminució en equitat i innovació. Hi ha hagut una desinversió de 37.515 milions d’euros.

Catalunya és el país d’Europa que té menys inversió pública en educació respecte al PIB. Estem a la cua i per sota de la mitjana europea. Partim d’un problema greu: ens hem acostumat a un infrafinançament de l’educació. A això se li suma que hem tingut l’efecte dels últims anys de desinversió pública. A partir del 2010 vam baixar en inversió, fins al punt que Catalunya ha estat el sisè país d’Europa que més ha desinvertit en educació. La nostra proposta és mirar de duplicar i arribar, en 10 anys, a la mitjana europea de l’OCDE, que és del 5,6% del PIB, o de la Unió Europea, que és del 5,25%. Estem parlant d’invertir uns 5.000 milions d’euros addicionals, fins a 10.800 milions al final. Ens hem de creure que l’educació és el pilar principal de la societat. Ara per ara això no és així i es veu reflectit en uns pressupostos minsos.

En què s’hauria d’invertir?

Cal prioritzar en equitat i igualtat, d’una banda, i d’una altra, en innovació i qualitat educativa. També cal reforçar al màxim el professorat. Crec que els mestres i professors són la clau de volta del sistema educatiu. Tots ho pensem però al final fem molts debats i invertim molt temps en altres coses i al final deixem de pensar en els mestres i professors.

Quins aspectes del professorat cal reforçar?

Cal millorar la formació inicial, la formació universitària prèvia i l’accés a la funció docent. Hem de ser més exigents amb els que entren a la formació de mestres però també hem de millorar la formació permanent dels docents que ja tenim a les aules. Apostem per una formació molt lligada als equips docents. No és l’individu que es forma, sinó l’equip de docents. Hem de pensar, com a centre, en tenir un projecte d’escola. Serà aleshores quan el nostre personal es formi per poder donar resposta a aquestes línies.

Formació teòrica… però també pràctica?

La formació està variant, però encara queda molt per fer. Coneixem una experiència que ja funciona, que és la formació de mestres dual que fa la Universitat de Lleida. Allà la formació és 50-50 en teoria i pràctica. A més, tenen convenis de col·laboració entre universitat i centres educatius on fer pràctiques. També proposem una mentoria o acompanyament del futur mestre. Volem que tinguin un acompanyament d’un professor sènior durant els primers anys amb un seguiment personalitzat, a l’estil dels metges resident que fan el MIR.

Però hi ha una diferència amb els MIR, ells saben que estaran 4 anys en un únic centre i els professors, en canvi, no.

Són reptes que tenim: mobilitat i precarietat. Són dificultats afegides. Això va lligat a que el centre pugui disposar d’una plantilla adequada, tenir un projecte docent i sobretot certa autonomia respecte a l’administració. Hem de donar graus de llibertat als centres. Calen equips docents potents i més estables. Reclamem major autonomia dels centres, menys regulació i burocràcia. La societat és dinàmica i canviant.

A l’informe distingiu entre inclusió i integració dels alumnes.

Tenim un gran repte en relació a aconseguir una educació plenament inclusiva. No es tracta només d’agafar un nen amb dificultats i situar-lo a un centre ordinari, sinó de tenir un pla personalitzat pel nen que li permeti en un mateix temps estar integrat o acollit en un centre ordinari i que tingui una formació adequada a les seves característiques, capacitats i mancances. L’administració ja fa molta feina però s’ha d’aprofundir més encara. Primer de tot, en formació pel professorat. Però l’escola també necessita adquirir altres perfils professionals més enllà del professor: psicopedagogs, psicòlegs, personal de suport… Aquests perfils són imprescindibles per la inclusió. Fins i tot amb nens o joves que no tenen una plena discapacitat: alumnes amb dislèxia, amb disortografia… Són problemes específics que es poden treballar molt bé a l’aula amb un reforç professional extern que estigui a l’escola o que pugui donar suport al centre.

A l’anuari també dediqueu un capítol a l’acollida de l’alumnat d’origen immigrant.

La nostra sensació és que, així com fa 15 anys aquesta era una preocupació del sistema educatiu, en els últims cinc anys aquesta preocupació ha baixat d’intensitat. Sembla com si els problemes s’haguessin solucionat. Probablement el que ha passat és que hem tingut altres urgències: retallades, abandonament escolar… Seguim tenint problemes greus amb la població immigrada: hi ha fracàs i abandonament escolar. Això va associat també a què aquest tipus de persones normalment tenen un origen econòmic i un rerefons cultural relativament baix.

Hi ha iniciatives positives com les aules d’acollida, però hem d’anar molt amb compte per no caure en una segregació interna en els centres. El fet de separar excessivament un tipus d’estudiant amb dificultats de la resta pot estigmatitzar-los. Per això recomanem trobar un equilibri. És difícil perquè hi ha un fet que és evident que és que se’ls ha de tractar diferent perquè necessiten recursos, reforç i atenció personalitzada en temes com conèixer la llengua. Però al mateix temps no podem fer que aquesta aula d’acollida sigui un fre a la plena inclusió d’aquest nen o nena a classe.

Un altre problema amb el qual es troben els alumnes immigrants són les àrees de proximitat escolar, que els agrupa a tots en els mateixos centres.

El sistema educatiu està molt influenciat per la mateixa societat, l’economia, la demografia, la configuració urbanística d’una ciutat… A vegades ens pensem que els problemes educatius són problemes intraeducatius i no és així. Quan tenim uns barris on la població migrada és molt gran i aquests infants van als centres de referència del barri això provoca guetos o segregació respecte als altres. Hem de potenciar que a aquests centres també puguin accedir alumnes que no siguin d’origen immigrant, sinó autòctons nascuts a Catalunya. Una altra mesura que s’està fent és reforçar la plantilla d’aquests centres –els anomenats d’especial dificultat- amb més professorat competent en aquest tipus de problemàtica.

Si hi ha molts alumnes d’origen immigrant en un centre, pot ser que alumnes autòctons no hi vulguin anar?

El paper de l’administració és clau, aquí. Hem de redistribuir la població immigrada entre centres, hem de poder fer concerts educatius amb les escoles concertades dient que han de poder assumir un determinat número de joves d’origen immigrant i hem d’actuar públicament perquè la decisió privada de cada ciutadà no afecti i comporti segregació.

A l’informe es constata també l’elevat abandonament prematur que fa anys que pateix el sistema. Però és que una vegada l’alumne arriba a la universitat, ens trobem amb un problema similar.

Tenim el sistema de beques d’ajut a la universitat més escàs de tot Europa. Això ha de canviar. La gent que no té recursos moltes vegades ha de compaginar estudis amb feina per poder pagar els estudis. Proposem més beques i ajuts als estudiants, especialment a qui més ho necessita, perquè partim de realitats diferents. Una altra solució és més informació i orientació a l’alumnat. Cal un acompanyament en el trànsit cap a la universitat. Tenim un abandonament alt el primer curs, sobretot en carreres de l’àmbit humanístic. Una mesura concreta és el que anomenem el grau obert, com el que fan a la Universitat Pompeu Fabra. Es tracta d’un primer any obert que és un “grau a la carta” on es cobreixen diferents estudis universitaris que et permeti acabar veient a primer curs cap a on seguiràs.