La força de les nostres idees la mesurarà el temps (III)

Diapositiva1

A l’atenció del Director, Directora

Benvolguda, benvolgut,
hi torno amb això de l’aliança de “l’Escola Nova XXI”, ho faig per tercera vegada. Serà, de moment, la darrera.

Avui us volia comentar tres elements més: l’avaluació, la relació d’aquesta aliança amb el Departament d’Ensenyament (DE) i el paper de les TIC.

Sóc de l’opinió que el món està ple de projectes ben intencionats que, sumat i restat, no han aportat res al progrés o a la millora de les comunitats a qui, inicialment, s’adreçaven. Això, enteneu-me, no els invalida en absolut però si que deixa constància que no han complert les expectatives per les quals es van generar. Us dic això perquè, em sembla, un dels objectius de l’aliança hauria de ser millorar els resultats acadèmics dels alumnes. Voldria suposar que ho és i ja us vaig dir fa un parell de setmanes que la presència de la Fundació Bofill per a mi era una garantia d’equitat, mentre no es demostri el contrari; i que la presència de la UOC em pressuposava rigor conceptual i metodològic també en les qüestions relacionades amb l’avaluació dels resultats

Sí, d’acord, ja sé que em podeu dir, com diuen des de “L’Aliança”, que les proves censals de Cb del DE, les PISA i les PIRLS de l’OCDE, les mateixes PAU i la majoria de proves que es posen als alumnes en cap cas avaluen capacitats, no consideren les diverses intel·ligències (que hi són) i que, de moment, és més llarga la llista de les competències que no s’avaluen que no pas la de les que sí. Teniu tota la raó: ens calen noves proves. Ara bé, les que tenim, per ara i tant, són les que tenim i tot sembla indicar que a mig termini no es modificaran substancialment. Aquesta mena de proves són les que donaran, o no, els títols de graduat als nostres alumnes. Per tant, el sentit comú, i el benefici dels alumnes, recomanaria “entrenar-los”, també, en la resolució d’aquesta mena de proves.

Si us ho mireu per un altre costat, aquestes proves tant criticades permeten “viure” una experiència molt freqüent a la vida adulta: les situacions d’estrès. Què és un examen prototípic? Doncs una situació d’estrès vinculada a dues variables: un temps limitat i una temàtica concreta. Sóc del parer que aquestes experiències millor que te les entrenin a l’escola que no pas te les trobis, de sobte, a la vida real i “et moris de l’ensurt”. Ei, compte, no estic pas dient que els resultats d’aquestes proves hagin de ser determinants en les qualificacions dels alumnes, no estic pas dient això, en absolut; només estic dient que existeixen i que l’escola faria bé de no “amagar-les” als alumnes.

Torno a on era: vull suposar que l’aliança “Escola Nova XXI” té molt present que una de les seves primeres prioritats ha de ser millorar els resultats acadèmics dels alumnes, sobretot dels més desafavorits socialment. No té gaire mèrit treure bons resultats amb fills de famílies benestants o famílies molt implicades en el centre. Em sembla que era el Diari El País que fa uns dies es feia ressò dels resultats de PISA d’un centre privat de Madrid; venien a dir : “No cal que anem a Finlàndia”. Sense comentaris, perquè la diria massa grossa i després em sabria greu haver-ho dit. Com us he dit, vull creure que en el cas de l’avaluació dels resultats la Universitat Oberta de Catalunya hi tindrà un paper rellevant, de lideratge. Innovar per innovar no té gaire mèrit, el mèrit és quan una innovació es converteix en millora.

La segona qüestió que us voldria comentar és la de la “relació de parella” que mantenen el DE i l’Aliança Escola Nova XXI. Ja us ho vaig dir el primer dia: em sembla que no se senten còmodes l’un amb l’altre, gens. I caldria que s’entenguessin. El nostre sistema educatiu no es pot permetre que no es parlin i que desconfiïn l’un de l’altre. Ho sabeu que el mateix dissabte que es presentava l’Escola Nova XXI al CosmoCaixa, a la mateixa hora, es desenvolupava la trobada anual de la Xarxa de Competències bàsiques del DE? No em crec que només fos un problema de mala comunicació, ho sento. Consti que no estic llaurant a favor de cap dels dos. En un nyap d’aquestes dimensions en són responsables ambdues parts, a parts iguals. Diria que tots dos recelen de l’altre per igual. Hi ha molta il·lusió i molta esperança dipositada en aquesta “Escola Nova XXI”, la llista de centres que voldrien formar-ne part és molt llarga, en conec unes quantes desenes. No voldria que el recel del DE tingués per origen la “gelosia”: ja fa més de deu anys que existeix la xarxa de Cb del DE i no acaba d’engrescar els centres. Caldria preguntar-se, també, el perquè, no? En canvi, ara arriben aquests del XXI i els centres “es peguen” per formar-ne part. Insisteixo, no vull pensar que una part del recel s’explica, només, per “gelosia institucional”. Els del XXI, per la seva part, farien bé de no veure el DE com el “dimoni dels pastorets”, com una nosa o com una institució a la qual es pot bandejar i deixar de costat. Els prop de tres mil centres educatius del país tenen una relació de dependència orgànica i funcional amb el DE i, per tant, es miraran amb més bons ulls “l’Aliança” si està signada i avalada, també pel DE. Voldria creure que la intel·ligència s’imposarà i que la mediocritat perdrà la partida. Veurem.

Diapositiva2

Finalment, també us he dit que us volia parlar de les TIC. Per descomptat que, com diu en Ramon Barlam, l’escola del segle XXI serà digital o no serà. Ja fa més de quatre anys que en Manuel Castells (UOS: 12.12.2012) va escriure allò de “Segons les Nacions Unides, el 97% de la informació existent al món està digitalitzada i la major part és accessible per internet. El problema és com convertir aquesta informació en coneixement”. L’ escola no hauria de viure al marge d’aquesta realitat. Els experts diuen que ja no parlarem de noves tecnologies perquè estaran tan integrades en el nostre dia a dia que seran invisibles; que les aplicacions disponibles l’any 2040 seran tan espectaculars que privar els infants d’aquests recursos es considerarà una reacció fanàtica i que les tauletes tàctils ja no seran vistes com una joguina, sinó com un instrument imprescindible per al procés de formació i de creixement de les persones. Tot això és cert, no ho poso gens en dubte. Ara bé, faríem bé de no llençar per la finestra tot el que no sigui “tecnològic”, tota l’experiència d’ensenyament i aprenentatge desenvolupada amb altres tecnologies. La mateixa UNESCO ens adverteix que:

unesco

  • La virtualitat no ha de substituir mai la presencialitat.
  • Caldria mirar de no crear circuits paral·lels de formació que puguin alimentar la segregació i la fractura social i econòmica.
  • Tampoc no es tracta de traslladar, mecànicament, els enfocaments de la formació presencial al món digital.
  • I  tampoc es tracta de substituir els llibres de text i les classes presencials per les Flipped classroom (“aula al revés”) o els MOOCS (Cursos oberts, massius i en línia).

Vull suposar que en aquest camp la UOC estarà, particularment atenta i que, per tant, les coses es faran bé.

I acabo, per avui, oferint-vos un punt de vista de tot plegat MOLT diferent. El punt de vista d’un “Absent” a la presentació al CosmoCaixa: en Gregorio Luri, recordo que ja us vaig comentar que em va fer estrany que no hi fos.

Mai he volgut que aquest bloc estigués escorat cap a un cantó, crec que el rigor demana escoltar TOTES les veus perquè l’experiència ja m’ha ensenyat que de totes, absolutament de totes, en podem treure reflexió valuosa i aprenentatge. Per tant, us deixo amb les paraules que el professor Luti va escriure dissabte passat al Diari “ara”.
A veure què us sembla?

Ja m’ho explicareu, si voleu, és clar!!

Experiència i educació

GREGORIO LURI

04/06/2016

http://www.ara.cat/opinio/Experiencia-educacio_0_1589841019.html
Un desig no és un fet. Per aquesta raó no tenim l’altura dels nostres somnis, sinó la de les nostres conductes.

La realitat del desig més noble no és, en tant que desig, superior a la del més trivial. La seva consistència només se’ns mostra diàfana quan es concreta en les conseqüències que resulten de la seva aplicació.

Com que a tots ens agrada avaluar-nos a nosaltres mateixos d’acord amb les nostres bones intencions, tenim tendència a menysprear les nostres conductes més decebedores. Les grans veritats dels principis tendeixen a justificar ad hoc les veritats, potser petites, però antipàtiques, que les contradiuen.

Una manera fàcil de fer creïble aquest equívoc i eludir responsabilitats consisteix a crear-se un enemic i carregar-lo d’intencions perverses. Amb aquest sofisma sempre podrem acusar-lo d’entorpir els nostres moviments. Es tracta d’una fal·làcia habitual, però això no evita que ens passi factura: tendeix a definir-nos més per les nostres fòbies que per les nostres fílies.

No ens ha de sorprendre, doncs, que cada nou moviment pedagògic hagi esmerçat bona part de les seves energies a diferenciar-se dels models que pretén substituir, subratllant amb tinta vermella les seves pràctiques caduques o, fins i tot, perverses. És el que va fer en el seu moment l’escola nova, en totes les seves variants, i ara repeteixen els promotors de la “nova educació”. El que els projectes pedagògics reformistes han considerat que calia superar, ja des de finals del segle XIX, han estat l’aula, el pupitre, la pissarra, el llibre de text, l’assignatura, el currículum, la disciplina imposada externament, el mestre transmissor, els exàmens, les avaluacions, la classe magistral, la manca d’emocions a l’aula, la memorització…

I, malgrat tot, “ los muertos que vos matáis gozan de buena salud ”. En podríem citar uns quants exemples a Catalunya.

A què es deu, llavors, la persistència d’un passat que contínuament donem per enterrat?

Potser hauríem d’analitzar amb cura quin lloc ocupen, exactament, tots aquests elements rebutjats en l’organització de l’experiència de l’alumne.

¿Hi ha alguna cosa inherent a l’experiència que tendeixi de manera espontània a l’organització progressiva del coneixement en assignatures?

¿Podem rebutjar la disciplina externa sense analitzar prèviament la importància de la disciplina o els límits dels hàbits disciplinaris que ens pot proporcionar l’experiència? Si prescindim de l’autoritat externa, ¿on es troben exactament les possibles fonts de l’autoritat interna?

Certament “l’educació antiga” imposa a l’alumne els coneixements, mètodes i regles de conducta que els adults consideren apropiats. ¿Vol dir això que els adults no posseeixen cap valor que pugui servir per orientar el nen?

Entenc perfectament que la “nova educació” vulgui preservar el seu principi més preuat, el de l’aprenentatge per experiència (avui en diem “construcció dels propis aprenentatges”), trobant una manera de relacionar els nens amb els adults que ho faci possible. Però, de nou, cal insistir-hi: un desig no és un fet i a vegades els nostres desitjos no expressen solucions viables, sinó els problemes reals inherents a l’escola.

¿No hi ha en tota manca d’imposició el desig d’imposar una mancança?

Els principis de la nova educació no poden resoldre cap dels mals de la vella escola. Seran les conseqüències que es deriven de la seva aplicació les que ens demostrin la seva superioritat.

Una teoria cau en el dogmatisme si no és capaç d’examinar críticament els seus principis més estimats. Podem emfatitzar la llibertat de qui aprèn, però ¿estem segurs de què entenem per llibertat i sota quines condicions pot realitzar-se? El mateix podríem dir sobre el mestre, els llibres de text o el currículum. ¿No juguen cap paper en l’organització de l’experiència de l’alumne?

El lector interessat pot trobar totes aquestes idees en el capítol primer d’Experiència i educació, un important llibre que John Dewey va escriure el 1938 mirant de treure conclusions de la seva pròpia experiència com a educador. Afegeixo un consell del pròleg: els qui volen millorar l’educació han de pensar més en l’educació que en un nou isme, “perquè qualsevol moviment que pensa i actua en termes d’un isme s’acaba trobant tan involucrat en la reacció contra un altre isme que, sense adonar-se’n, acaba controlat per ell”.

Una pregunta final: els nous pedagogs han decretat la imminència de la societat del coneixement. ¿I si aquesta societat fos un mite? Comencem a acumular dades que ens permeten sospitar-ho.