La força de les nostres idees la mesurarà el temps (II)

A l’atenció del Director

Benvolguda, volgut,

em disculpareu perquè he trigat més del que volia a continuar donant-vos “opinions personals” en relació al projecte de “l’Escola Nova 21”. Mireu, no sé si a l’entrada anterior vaig ser prou explícit: m’interessa aquest projecte, conec gent seriosa que hi estan posats i, per tant, els desitjo el millor. L’escola del nostre país es mereix que la iniciativa tingui èxit. No sé si el vostre centre hi està interessat i, suposant que hi estigueu, tampoc sé si vau poder participar a la segona part de la trobada al Caixa fòrum. Des d’aquell dia s’han repetit diverses vegades els tallers adreçats a escoles i, pel que en sé, encara en queda algun altre per desenvolupar.

El projecte sembla ser que està obligant tothom a definir-se. L’AM Rosa Sensat, per exemple, va celebrar el passat dimarts 31 de maig un Debat per compartir punts de vista i decidir de quina manera hi participen com a associació. Ignoro com devia acabar la cosa.

Dit això hi ha un parell d’aspectes del projecte que m’interessen: el concepte d’escola “avançada” i la qüestió de la “innovació educativa”. El Projecte “Escola Nova XXI” descriu a la seva pàgina web les quatre característiques que segons ells ha de tenir un centre educatiu “avançat. Una escola avançada és aquella que, en el context actual de transformació exponencial, és capaç de replantejar-se el propòsit de l’educació i la seva pràctica educativa quotidiana per respondre als desafiaments de la societat del coneixement en un món globalitzat.

http://www.escolanova21.cat/marc-escola-avancada/

Defineixen el marc de les escoles avançades per quatre vectors interdependents de transformació. Aquests:

  1. Un propòsit educatiu orientat a proporcionar competències per a la vida. El propòsit que guia les escoles avançades és promoure un desenvolupament integral de les persones amb una visió humanista de l’educació (UNESCO, 2015) capaç de superar la dicotomia tradicional entre els aspectes cognitius, emocionals, motrius i ètics i, d’aquesta manera, proporcionar les competències amb què les persones poden arribar a ser autònomes i tenir una vida plena.
  2. Pràctiques d’aprenentatge fonamentades en el coneixement de com les persones aprenen. L’aprenentatge, entès com un procés personalitzat i inclusiu, ha de poder-se orientar d’acord amb els resultats de la recerca sobre la seva pròpia naturalesa. La sistematització d’aquest coneixement ha de servir de base per al disseny de les experiències educatives avançades.
  3. Mecanismes d’avaluació per a l’orientació de l’aprenentatge amb capacitat de mesurar tot el ventall de competències implicades en una concepció holística de l’educació.Les escoles avançades prioritzen les formes d’avaluació formativa que donen protagonisme als alumnes i serveixen per millorar l’aprenentatge, però també els processos d’ensenyament. L’avaluació de l’aprenentatge, en aquests centres, abasta la mesura de competències tant en el desenvolupament cognitiu com en el físic, el social i l’emocional.
  4. Una organització escolar autònoma i oberta, amb capacitat d’actualitzar la seva acció educativa. Les escoles avançades complementen el propòsit de l’educació ja esmentat amb una organització versàtil que els permet actualitzar la seva pràctica educativa, entenent aquest procés com una empresa social col·lectiva.

El document de la UNESCO que esmenten és el que es va editar a Ginebra el passat mes d’agost. Al web d’aquest organisme en trobareu una colla que, si un és interessant, l’altre encara ho és més. Aprofiteu l’estiu per donar-hi un cop d’ull:

http://www.ibe.unesco.org/fr/ressources/documents-de-travail-du-bie

Us recomano particularment la lectura d’aquest: “El currículum en els debats i les reformes educatives en l’horitzó de 2030” (Documents de travail du BIE sur le curriculum n° 15). Pel que sembla tot els països estan furgant en les mateixes qüestions en els npus currículums a l’hora “d’imaginar-se” com ha de ser el currículum per a un món que, mal ens pesi, no sabem exactament com serà.

im1

Pel que sembla, us deia, tothom està centrat en les mateixes qüestions:

  • Temàtiques planetàries que cal atendre: ciutadania mundial, canvi climàtic, moviments migratoris, desenvolupament sostenible, inclusió, desenvolupament sostenible.
  • Alumnes protagonistes del seu aprenentatge.
  • Plans d’estudi, alhora, globals i adaptats a cada realitat.
  • Trencar la fragmentació de temes, nivells i cicles educatius.
  • Relació estreta entre educació formal i no formal.
  • Diversitat, personalització i educació inclusiva.
  • L’avaluació com a part fonamental de l’aprenentatge i com a estratègia pedagògica.
  • Treballar amb les competències que siguin necessàries i comunes

A quines competències fan referència? Doncs a  les que se suposa són necessàries per viure, aprendre, treballar i contribuir com a membres actius de la pròpia comunitat; aquestes:

Competències S.XXI

  • Capacitat d’anàlisi i reconeixement de relacions
  • Pensament crític
  • Resolució d problemes
  • Creativitat, imaginació innovació
  • Responsabilitat social
  • Consciència ambiental
  • Comunicació
  • Aprenentatge al llarg de la vida
  • Capacitat de col·laboració i de lideratge

El document, de fet, presenta una orientació molt similar al que havia publicat l’OCDE uns mesos abans: La naturalesa de l’aprenentatge. Utilitzar la recerca per inspirar la pràctica. Un treball excel·lent, també us el recomano: Cal aprofitar els resultats de la recerca per millorar la pràctica de les aules:

  • Els alumnes han de ser el centre
  • L’aprenentatge té una naturalesa social
  • Les emocions formen part de l’aprenentatge
  • Cal reconèixer les diferències individuals
  • No s’ha deixar cap alumne enrere
  • L’avaluació forma part de l’aprenentatge
  • Els centres han d’estar connectats i, alhora, ser autònoms.

Captura de pantalla 2016-06-06 a les 22.58.41Captura de pantalla 2016-06-06 a les 23.00.02

 

 

 

 

 

 

 

Per tant, podríem dir que l’orientació de l’aliança “Escola Nova XXI” està en sintonia amb el que diuen els principals organismes mundials quan fan futurisme tot aprofitant, però, els resultats que la recerca educativa ja ha posat damunt la taula.

Us deia que la segona qüestió que m’interessava era la de la “innovació”. Aquesta paraula, no us penseu, m’inquieta d’allò més. De vegades sembla que es vulgui presentar com la solució a tots els problemes que té el sistema educatiu en el seu conjunt i els centres a nivell particular. Resulta particularment preocupant quan s’associa innnovació a l’ús de la tecnologia a les aules. D’acord, cal innovar però amb “dades a la mà”, amb procediments seriosos de supervisió i d’anàlisi de resultats. Innovar per innovar no s’hi val. Una innovació, si vols ser seriosa, s’ha de comprometre públicament en evidències objectives, en guanys concrets que es pretenen:

  • A final de sisè un alumne serà capaç de defensar, oralment, una opinió en públic de manera argumentada i justificada.
  • A final de segon d’ESO un alumne serà capaç de presentar un escrit, adequat i educat, de queixa a l’administració municipal. Un escrit que inclogui l’anàlisi de la situació, les causes, les conseqüències i alguna proposta concreta i possible de millora.
  • A final de quart de primària els alumnes sabran participar en una tertúlia literària

Em fa pànic el plantejament de pensar que les innovacions ho poden “arreglar” tot. Tombant per aquests mons de Déu m’adono que, per exemple, alguns parvularis s’apunten amb  facilitat a treballar en el que ells anomenen “ambients”. La realitat, però, quina és? Doncs que de Maria Montsessori només en saben ben just el nom, que relacionen, sobretot,  aquesta manera de treballar a organitzar espais amb mobiliaris i materials agradables (Tipus IKEA). Ara bé, no estic segur que tots sàpiguen per què ho fan, menys encara per què ho fan d’aquella manera i, tampoc, quins continguts i quins objectius del currículum estan treballant en cadascun dels “ambients” . Creieu-me que tot plegat em preocupa molt. Tenim, tots plegats, una facilitat enorme en trivialitzar (simplificar) propostes metodològiques i didàctiques “potents”. El treball per projectes, potser, en seria l’exemple més paradigmàtic.

Per tant, innovació sí, però amb fonament, amb criteri, amb anàlisi de resultats: amb rigor professional, vaja. Davant d’aquest “ambient innovador, de vegades sense fonament” entenc molt bé en Gregorio Luri quan diu: si volem preparar els alumnes per a la vida – per a la vida real, no la vida utòpica-, els hem d’ensenyar que no n’hi ha prou de “progressar adequadament en els estudis”. No n’hi ha prou amb l’esforç i l’interès, si aquestes actituds no van acompanyades de resultat objectiu del treball ben fet. Cal educar en l’estima incondicional de la feina ben feta, del desig de superació personal i d’emulació dels millors. L’esforç i la responsabilitat són dos valors que haurien d’impregnar la feina dels alumnes a l’escola: ser responsable de les tasques que em proposen o que em proposo fer i esforçar-me per fer-les el millor possible. (G. LURI. L’escola contra el món: L’optimisme és possible. Barcelona: La Campana, 2008)

Voldria acabar per avui proposant-vos la lectura d’un article de la Sra. Teresa Terrades, publicat a  “El diari de l’educació”, que em va semblar molt oportú: “Els mestres en el camí de la innovació: sols o acompanyats”. Recordo que a l’hora del cafè del dia de la presentació de “Escola Nova XXI” a CaixaFòrum de BCN era molt fàcil sentir comentaris d’aquest tipus”

  • “Tot això és el que ja fem a les escoles”
  • “Fa molts anys que ja estem innovant”
  • “Quan un alumne no està interessat en aprendre ja li pots proposar “invents” que no farà res”

Penso que al darrere d’aquesta mena de comentaris s’hi pot amagar la por. Sí, la por. Hi ha tot de persones que, ara mateix, es poden sentir amenaçades i qüestionades. Persones que després d’una llarga trajectòria de docència senten que “els fan dubtar”. Penso que són sentiments legítims i que a molts centres educatius del país, s’ hi podríen trobar persones que experimenten aquesta sensació. Quan un centre es plantegi una innovació de fons també hauria de definir i concretar els mecanismes i les estratègies que permetran que tot els claustre avanci alhora, que ningú es quedi sol, al darrere. No s’haurien d’ignorar els dubtes que pugui plantejar la innovació en cadascuna de les persones d’un claustre. Cal trobar mecanismes per “acompanyar-les” en aquest viatge; altrament es poden produir situacions de molta tensió i patiment.

cluastre

Va, a veure què us sembla l’article?

Gràcies, una vegada més, pel vostre temps.

http://diarieducacio.cat/els-mestres-en-el-cami-de-la-innovacio-sols-o-acompanyats/

 Els mestres en el camí de la innovació: sols o acompanyats?

Als docents no ens cal tant una formació tècnica com un acompanyament que ens permeti avançar de manera equilibrada, saludable i sostenible en el temps per tal que no quedi tot en un atac d’entusiasme aïllat i de curta volada.

Les escoles catalanes innovadores s’alien per estendre el seu model

Teresa Terrades

19.05.2016

És evident que som dins d’una onada de canvi educatiu. La nostra societat ha evolucionat a ritme frenètic i els nois i noies, que són ara a les escoles, viuen i aprenen en un context radicalment diferent al que vam viure el seu professorat. Els fills de la societat digital ens indiquen, als que som fills de la societat analògica, que calen canvis d’arrel a les aules. La necessitat de canvi és, any rere any, més punyent i ineludible.

 Els centres educatius que ja han llegit aquest canvi de context, són els que s’han avançat a donar respostes a aquest repte. Els seus projectes educatius s’han dotat de nous plantejament metodològics amb la intenció de fer possible un millor accés al coneixement. Dit d’una altra manera, s’han replantejat el procés d’aprenentatge per fer-lo més rellevant, més significatiu i amb les eines pròpies del segle XXI.

 L’onada de canvi en el nostre país, compta hores d’ara, amb una iniciativa promoguda per la Fundació Bofill, La Caixa, la UOC i Unescocat. Neix amb la voluntat de ser una eina que faciliti la transformació dels centres educatius, amb l’acompanyament d’aquells que ja ho han fet i han consolidat bones pràctiques innovadores. Se l’ha batejat amb el nom d’Escola Nova 21 i celebrem la seva visió integradora i global, del canvi educatiu.

 Tot plegat està agafant velocitat de creuer i en aquest tram del recorregut també ens interessa observar-nos. Veure quins són els agents principals del canvi i quin paper estan adoptant. Tota transformació necessita la seva predisposició i convenciment. En aquest cas, el triangle protagonista el conformen els nois i noies, les famílies i els docents, essent aquests darrers, l’ànima essencial del canvi. Ells, amb els seus equips directius al capdavant. Sense el seu impuls, l’engranatge queda suspès en el territori de la paràlisi.

 En quin punt es troba el col·lectiu docent dins d’aquest engranatge? Quin és el seu, el nostre, estat anímic predominant per a dur a terme aquest pas de gegant? No m’atreveixo a respondre d’una manera categòrica. Seria empobridor per a la reflexió. Però sí que m’agradaria apuntar alguns factors paralitzadors i alhora, una proposta de millora.

 En primer lloc, aquesta transformació s’ha de fer amb el tren en marxa i amb el pes d’una trajectòria que ha marcat la cultura de cada centre. Molts centres funcionen gràcies a la inèrcia dels anys, que sempre dóna una certa comoditat, un sempre s’ha fet així que frena i no genera respostes a les noves necessitats. El canvi s’ha de fer des d’aquesta realitat i amb les persones que hi són dins, en aquests moments.

 Una segona evidència és que la transformació ens demana, a mestres i professors, assumir un nou rol. Ja no podem ser mers transmissors d’un saber guardat en el nostre sancta sanctòrum particular. Els nostres alumnes ja no ens escolten per a rebre’l. Busquen la necessitat d’aprendre a través de mecanismes que els estimulin, més propis de la seva cultura generacional.

 Hem de desaprendre un rol que ja és antic per a reconfigurar-ne un altre del qual no en tenim encara model. Un nou rol més proper a l’acompanyament del procés d’aprenentatge, fent ús de nous mitjans, ara tecnològics i digitals, que modifiquen substancialment els conceptes d’espai i temps. L’aula i els horaris de sempre han perdut sentit per als buscadors de la necessitat de saber, que són els nostres alumnes.

 Canviar aules, horaris, metodologies i rols per a construir noves formes d’aprenentatge fa que els docents, la majoria dels quals hem estat formats en un paradigma gairebé oposat, visquem una sensació de vertigen i certa desorientació:

 En poc temps hem après a utilitzar tecnologies noves, algunes de les quals no han canviat substancialment el procés d’aprenentatge i no ens han acabat de donar la resposta esperada. Alhora, hem hagut d’avançar de manera accelerada en els coneixements que ens ajuden a tenir una visió integral dels nois i noies per a poder personalitzar el màxim els seus aprenentatges i fer-los significatius. Necessitem ser creatius per a poder donar respostes ràpides a situacions noves.

 Però sobretot, ens cal molta intel·ligència emocional per a poder fer compatibles les nostres aspiracions amb les noves relacions que el context reclama: poder entendre les necessitats dels nois i noies tan a nivell individual com col·lectiu, també el de les seves famílies en un moment de complexitat econòmica i social. Ens cal intel·ligència emocional i maduresa per generar sinèrgies d’equip dins els nostres claustres, la nostra tasca és essencialment col·lectiva. Fer equips de treball comporta renunciar a certes expectatives personals en pro del bé comú i saber copsar els estats emocionals i anímics dels nostres companys per anar equilibrant el sistema de relacions que s’estableixen… Tot plegat, una tempesta perfecta, tal com va dir a l’ItWorldEdu d’enguany Francesc Pedró, Cap de Secció d’Assessorament en Polítiques Sectorials i Tecnologies de la Informació i la Comunicació en l’Educació de la UNESCO.

 Un repte majúscul per a un col·lectiu propens a buscar seguretats en les rutines que funcionen, o que potser ni tan sols funcionen, però les seguim utilitzant perquè la por de moure’ns ens encadena a les zones conegudes. Perquè no hi ha res que despulli tant un docent que provar coses noves i que fallin. Perquè no hi ha res com la frustració que això genera, per anar a parar a la trinxera de la resistència al canvi.

 Desaprendre un rol per aprendre’n un de nou és un procés exigent i demana resiliència. En aquest reaprendre l’ofici, entenc que cal preservar dos aspectes clau: el sentit d’eficàcia professional i el respecte al ritme del canvi de cada docent, sense que això alteri el projecte transformador de cada centre. És precisament aquest moment del procés el que cal tractar amb molta cura. Quan es deixa el vell per adquirir el nou, les persones necessitem seguretat i confiança. Si no, caiem en terra de ningú: som competents amb allò que ja no existeix i alhora ens sentim incompetents amb allò que ens arriba de nou. És un moment delicat i requereix un bon acompanyament.

 En la línia que va apuntar Francesc Pedró en la jornada citada, als docents i equips directius no ens cal tant una formació tècnica com un acompanyament que ens permeti avançar de manera equilibrada, saludable i sostenible en el temps per tal que no quedi tot en un atac d’entusiasme aïllat i de curta volada. Ens cal coaching, entès com una eina de suport i transformació, tal com ja s’ha implantat amb força en àmbits del món laboral relacionats amb la innovació, el canvi i les relacions humanes. Aquests sectors han comprovat que el coaching els surt a compte.

 El món educatiu, lligat per definició al canvi, la innovació i les relacions humanes, no s’ha dotat pràcticament mai d’aquesta eina de millora ni té integrades pràctiques de reflexió sobre l’exercici docent. Estic convençuda que el coaching podria aportar en un termini ben proper millores en els resultats educatius dels nostres nois i noies perquè podríem ser més eficaços a l’hora d’adaptar-nos als processos de canvi. Si fins ara hem ensenyat de la manera que nosaltres vam aprendre, ara hem d’aprendre la nova manera d’ensenyar. Igualment, si diem que hem de treballar a les aules de manera cooperativa, abans hem de viure nosaltres el sentit profund de què vol dir treballar d’aquesta manera.

 Els docents necessitem un acompanyament en dues dimensions essencials: la individual, perquè cadascú de nosaltres es troba en un període vital i professional concret que s’ha d’incardinar dins d’un equip, i la col·lectiva, perquè la transformació educativa serà col·lectiva o no serà, i hem d’entendre què vol dir en aquest context, escoltar i ser escoltats, veure’ns i ser vistos, demanar, oferir i rebre i sobretot reconèixer als altres i sentir-nos reconeguts.

Si volem ser part de l’onada de canvi que s’ha generat en aquest moment incert i alhora apassionant, hem de crear la possibilitat de comptar, aquesta vegada sí, amb un acompanyament de qualitat que ens arrossegui inexorablement al nou context professional que la societat ens reclama.