Que vol dir “treure un quatre”?

A l’atenció del Director

Benvolguda, benvolgut,
que les persones tenim una mena d’admiració pels nombres diria que ja us n’he parlat alguna vegada. La majoria de persones del nostre gremi donem un valor quasi diví a les xifres, talment com si representessin, sense cap mena de dubte, la realitat. Us dic això a tomb d’una entrevista que vaig llegir al “Diari de l’educació”. L’entrevistat era el professor Jordi Adell, de la Universitat Jaume I de Castelló, un cap clar.

El professor Adell treu ferro a les dades que aporta PISA. Considera que la majoria donem massa importància als resultats d’aquesta avaluació, talment com si representés, de fet, l’avaluació de tot el sistema educatiu quan, en realitat “només” avalua lectura, matemàtiques i ciències. No hi puc estar més d’acord, és clar. Ara bé, en relació a aquests tres àmbits de competència PISA “afina”, no en tinc cap dubte. Personalment només puc parlar amb coneixement de causa de la lectura. Us ben asseguro que els resultats que aporta PISA es corresponen amb força fidelitat a la realitat del sistema.

En canvi no sóc del mateix parer quan afirma que “PISA no avalua medi social i natural perquè no donen diners”. Diria que corre massa quan fa aquesta afirmació. Que PISA té un biaix financer és una obvietat si es té en compte la institució que n’assumeix la iniciativa i el cost: la Organització per al Desenvolupament i la Cooperació econòmiques (OCDE); tenir aquest biaix, però, no considero que la faci necessàriament sospitosa i poc fiable. Avaluar el nivell d’integritat, de justícia o de tolerància a la corrupció, com comenta aquest professor m’imagino que requeriria una prova d’una complexitat extrema i, a part, caldria efectuar un nombre molt important d’inferències a partir dels resultats. Tot plegat, ara per ara i en el format de prova actual, molt complicat, per no dir impossible.

Ara bé, quan torno a estar d’acord amb Adell és quan afirma que: “un alumne que treu un quatre, en cap cas vol dir que sàpiga la meitat del que treu un vuit”. Tot i estar-hi totalment d’acord, l’experiència em diu que “en tenim per anys”: tenim “notes numèriques” per temps. Penseu sinó en la resistència que ofereixen la majoria de docents a l’hora de valorar el nivell de competències dels alumnes. A la fi, tard o d’hora, tothom demana: “Però com puntuem l’avaluació de competències?” Tenim les xifres incrustades a l’ADN del concepte avaluació.

A la segona part de l’entrevista el professor Adell aborda una altra qüestió de la què me n’heu “sentit a parlar” força vegades: la introducció de les TIC a les aules. La idea de fons que defensa és “simple” però complexa a la vegada: Introduir les TIC en els processos d’ensenyament i aprenentatge demana posar-les en mans dels alumnes, no només en mans del professorat. Som molt lluny d’aquest desig, si més no amb caràcter general, de sistema.

Tot plegat, un entrevista massa curta a un home que “té el cap molt clar”.

A veure si us agrada.

Gràcies pel vostre temps.

adell

http://diarieducacio.cat/blogs/bits/2015/03/03/jordi-adell-que-un-nen-tregui-un-quatre-no-vol-dir-que-sapiga-la-meitat-que-un-que-treu-un-vuit/#at_pco=smlwn-1.0&at_si=566d971067dcb5a0&at_ab=per-2&at_pos=0&at_tot=1

“Que un nen tregui un quatre no vol dir que sàpiga la meitat que un que treu un vuit”

Ens atén minuts abans de pronunciar una conferència sobre learning analytics –recopilació i tractament de dades per analitzar els processos d’aprenentatge– al congrés sobre noves tecnologies i educació ITWorldEdu. Jordi Adell és pedagog i professor de Noves Tecnologies aplicades a l’Educació a la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana, a més d’un habitual de les jornades en les quals s’intenta desxifrar quin ha de ser el paper de les TIC a les aules.

Comencem parlant de learning analytics. És curiós com un bon coneixedor de l’anàlisi de dades sobre educació sigui molt crític amb les proves PISA. Per què?

Sobrevalorem la informació que ens donen les dades. PISA mesura només les competències en matemàtiques, llengua, ciències i la competència financera, una visió molt estreta de l’educació. I la premsa ho agafa com una mesura absoluta del valor d’un sistema educatiu. A més, qui ha nomenat l’OCDE ministeri d’Educació del món? PISA no detecta els alumnes moralment més desenvolupats, els més justos o els que toleren menys la corrupció; no detecta la funció socialitzadora i individualitzadora de l’educació.

Considera que les dades pesen massa a l’hora de fer polítiques educatives?

Absolutament. Hi ha una forta tendència a simplificar-ho tot en dades. Un nen que treu un quatre no sap la meitat que un nen que treu un vuit. I això realment ens ho creiem. Però en un sistema complex com és l’educació, on les variables i els mecanismes de comportament no sempre són iguals, això no funciona.

“Tot el que es pot mesurar, es pot millorar”. Aquesta és una cèlebre frase atribuïda a Peter Drucker. No la comparteix?

Dins la seva lògica, té sentit. Però podem fer perfectes imbècils mesurant i millorant el nivell imbecil·litat de la gent. Per què PISA no avalua matèries com medi social i natural? Perquè no donen diners. El problema és quan hem d’enfocar l’ensenyament per obtenir bons resultats. És el que s’anomena teaching to the test, la pitjor manera d’educar, que és el que hem fet tota la vida a Segon de Batxillerat: preparar la selectivitat en comptes d’aprendre matemàtiques o filosofia.

Anem a parlar de la incorporació de les noves tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) a l’educació. D’entrada, podria identificar quin és, segons vostè, el seu principal avantatge?

Que obren l’escola al món. Acaben amb l’educació com allò que succeeix en una aula de manera tancada, on els únics recursos són els llibres de text i el mestre. Trenquen les parets de l’escola i la fan més transparent i comunicativa envers la societat. Permeten no donar una única visió de les coses. Per això m’entristeix quan veig alumnes amb tauletes connectades a internet que a classe només les fan servir de llibre de text. Gastar-se diners per fer això…

Si ja no és el mestre qui t’explica el món, sinó que ho fa internet, què li queda al mestre?

Ser el traductor. La persona que et guia i dissenya situacions i activitats que permetin entendre la complexitat del món. És el component que aporta saviesa més enllà de la transmissió pura d’informació. I quan aquesta informació és tan confusa i contradictòria com la que tenim en les nostres societats, el mestre esdevé imprescindible.

En una entrevista recent, l’investigador Philip Schmidt explicava que les TIC s’apoderen de la transmissió d’informació però no encara del component emocional de l’educació, que al final és el que motiva l’aprenentatge.

Això encara ho construïm a partir de la interacció humana. El gran valor afegit de les TIC no són els seus cables i els aparells, són les persones que amb cables i wifi s’apropen, es comuniquen i fan coses junts. Aquesta capacitat no ve donada, cal aprendre’n. Ara, per exemple, vivim en un moment molt interessant en què partits polítics nous estan utilitzant les TIC per fer noves formes de política. És un moment apassionant.

Considera que els docents s’estan adaptant als nous contextos digitals?

Crec que no. Saben usar les noves tecnologies però no amb finalitats didàctiques. Molts les integren per fer les coses que ja feien. Cal canviar la mentalitat dels mestres perquè cedeixin als alumnes un paper més actiu en la construcció de coneixement, a partir de les seves necessitats, dubtes i curiositats. I això comença per la formació inicial del professorat, que segueix sent molt tradicional: d’aula i examen.

I sobretot: el mestre ha de deixar de pensar la docència com una activitat aïllada que fa ell sol dins l’aula. Ell és un node dins una xarxa, els seus problemes els han tingut altres mestres abans, i col·laborant i comunicant-se a través de la xarxa ampliarà perspectives i trobarà gent de la qual –i amb la qual– aprendre. Això són els entorns personals d’aprenentatge aplicats al desenvolupament docent.

Internet facilita l’intercanvi de coneixement a la xarxa.

A Espanya hi ha 800.000 docents. Posem que cadascun d’ells publica una activitat didàctica que li hagi funcionat. Potser 750.000 no són prou bones o són repetitives. Així i tot en tenim 50.000 que, si les organitzem al núvol, ens proporciona enormes possibilitats. Al final la virtut de la xarxa és que està conformada per persones. Internet no és un quarto d’eines, sinó una àgora plena de gent.

El discurs favorable a la incorporació de les TIC a les aules topa a vegades amb els problemes del dia a dia a classe. Què li diria vostè a un mestre la foto del qual corre pel WhatsApp dels seus alumnes?

Que té una magnífica oportunitat per explicar-los què és la privacitat de dades i dels perills de les TIC als alumnes. Per ser revolucionari en les noves tecnologies cal posar-les en mans dels alumnes. Quan les dones als mestres, les fan servir per ensenyar. Però els alumnes s’hi diverteixen i, amb sort, aprenen.

Abans cal posar les noves tecnologies a disposició de les escoles.

Sí, però la veritat és que vivim en un ritme de consum vertiginós -marcat per la indústria- que les escoles no poden seguir de cap manera. Tampoc els mestres tenen marge per assimilar-les i integrar-les.

Tampoc no totes les escoles –i evidentment no totes les famílies– tenen la mateixa capacitat econòmica per incorporar aquests dispositius.

És cert. Ens cal una forta inversió a l’escola pública no només perquè sigui una escola 2.0, sinó sobretot perquè sigui un espai igualador. Parlo d’una política que no segueixi privilegiant les escoles concertades, com passa amb el Govern valencià, que concerta qualsevol cosa: et regala el terreny, et construeix l’escola i te’n cedeix la gestió 50 anys. Estan convençuts, des de la seva ideologia neoliberal, que l’escola privada funciona millor que la pública.