Els deures incrementen la desigualtat?

frato_07

Imatge de http://ahorasoymama.com/wp-content/uploads/frato_07.jpg

A l’atenció del Director/a
Benvolguda, benvolgut,

els deures són, de sempre, una temàtica recurrent: tard o d’hora, cada curs escolar, tots els claustres d’escoles i d’instituts se la plantegen. Potser, fins i tot, el vostre centre, ara mateix, ho té damunt la taula.

Quan s’aborda la qüestió dels “deures a casa” les posicions acostumen a estar poc matisades: hi ha persones que els defensen aferrissadament i d’altres que els consideren, com a mínim, un anacronisme.

Jo, per si de cas, i per no prendre mal, no em posicionaré a favor, ni en contra, de cap dels dos bàndols. El que sí que faré serà dir-hi la meva, des del sentit comú i les evidències. Mireu, tinc molt clars, d’entrada, dos principis:

  • No s’haurien d’utilitzar per completar les tasques que no s’han pogut acabar a l’aula.
  • No s’haurien d’emprar per desenvolupar el programa de l’àrea que no dóna temps a desenvolupar-se a l’aula.

Dit això, avui, us presentaré una relació de qüestions que el professor Serafí Antúnez (UB) va donar fa uns quants anys a una colla de directors novells. El Sr. Antúnez deia que els mestres i professors seria bo que es plantegessin un seguit de qüestions abans de “posar deures”:

  • Quan proposo tasques per realitzar a casa, cada alumne/a entén exactament el què ha de fer?
  • Els requisits estan adaptats a la diversitat de capacitats de l’alumnat?
  • Qualsevol alumne/a les pot realitzar amb un alt grau d’autonomia?
  • Les tasques que sol·licito:
          • Són coherents amb els propòsits que tinc plantejats?
          • Tenen en compte les normes que té fixades l’escola per aquest tipus de treballs?
          • Són factibles ja que existeixen acords entre els diferents mestres per a que es sol·licitin de forma equilibrada (no carregar excessivament alguns dies i no demanar tasques altres dies)
          • Són adequades en relació al temps disponible dels alumnes i amb els terminis de presentació?
          • Pretenen ser variades i no rutinàries?
          • Especifiquen en cada cas si són de caràcter voluntari o obligatori?
  • Utilitzo un sistema de revisió dels treballs que permet la detecció de les errades més comuns i més significatives?
  • Efectuo una retroinformació a l’alumnat de l’anàlisi del resultat de les tasques?
  • Els pares i mares estan informats sobre les tasques a realitzar a casa?
  • Els pares i mares accepten i comprenen aquest tipus de tasques?

No sé si us en vau adonar però la Resolució d’instruccions per a l’organització i el funcionament dels centres escolars no universitaris del curs 2008-2009 incloïa una referència molt valuosa en el tema que ens ocupa. En el capítol III Organització del curs i a la base 18 Horari de l’alumnat s’hi podia llegir:

L’activitat d’aprenentatge, en el sentit d’assoliment dels objectius i exercitació en els coneixements i les competències bàsiques, s’ha de realitzar dins l’horari lectiu. El treball a proposar fora d’aquest horari pot consistir en la realització d’activitats d’observació, treballs d’informació, coneixement i contrast de la realitat social, artística, esportiva… En qualsevol cas, s’ha d’evitar la realització de tasques repetitives no contextualitzades o d’una durada excessiva. Aquestes tasques no han d’obstaculitzar la necessària dedicació dels alumnes al lleure.

Aclareix molt, no? Tant de bo tothom s’ajustés, només, a aquesta instrucció. Ja hauríem guanyat molt. No estic segur que a l’ edició d’enguany d’aquesta Resolució s’hi hagi mantingut aquest paràgraf. Ell, tot sol, ja “dóna molta llum”, no us sembla?

Us parlo dels deures perquè fa poc em va caure a les mans la notícia de que en Francesco Tonucci havia estat a les illes. Ho vaig llegir a l’edició del diari “arabalears” Em va cridar molt l’atenció el títol de l’article: “Els deures escolars són una equivocació que incrementa la desigualtat”. Ho signaria ara mateix, i vós? Els mestres i els professors faríem bé de tenir SEMPRE ben present quins adults hi haurà a les cases dels alumnes quan aquests es posin a fer els deures. Sabeu prou bé que a moltes cases, o bé no hi ha ningú, o bé els adults que hi ha no poden ajudar per falta de coneixements. Aleshores és quan s’esdevé la paradoxa: només fan els deures i els fan bé els fills de casa bona als què han pogut ajudar; als alumnes que no els fan o no els fan bé, perquè simplement els han fet sols, els cau un “punt negatiu”.

Ja per acabar us ofereixo també la possibilitat de llegir les reflexions d’una gran mestra-professora del país: la Sra. Rosa Boixaderas. Va publicar un seguit de reflexions al voltant dels deures en el número 463 (març-abril 2010) de la revista Escola Catalana. Us l’he seleccionat, particularment, per una de les conclusions que planteja: els centres no haurien d’utilitzar els deures com a mesura de la implicació de les famílies amb l’escola; la implicació s’ha d’aconseguir per altres mitjans.

qui_m_ajuda_a_fer_els_deures_r_boixaderas

Gràcies pel vostre temps i, com sempre, a criteri vostre.

http://www.arabalears.cat/balears/equivocacio-que-incrementa-desigualtat-Lescola_0_1232276846.html
arabalears
EDUCACIÓ

“Els deures són una equivocació que incrementa la desigualtat”

Francesco Tonucci recorda la importància del joc i el temps lliure
MERCÈ PINYA Palma | Actualitzada el 18/10/2014 01:04

‘Els deures són una equivocació que incrementa la desigualtat’ “L’escola de tots ha de fer-se càrrec del que abans feien les famílies” / MIQUEL ÀNGEL BALLESTER
“Els deures són una equivocació pedagògica i un abús”. Amb aquesta contundent sentència, el pedagog italià Francesco Tonucci defensà ahir davant l’aula magna de l’edifici Guillem Cifre de Colonya de la UIB el dret dels infants a tenir temps lliure. L’expert, referent mundial en matèria educativa, considera que els deures no redueixen les desigualtats d’aprenentatge, sinó que les incrementen. “Un alumne que no té una família darrere que li pot donar una base cultural sòlida no podrà recuperar els coneixements a casa”, explicà. Per això, considera que és l’escola la que “ha de fer-se càrrec de la recuperació” de l’aprenentatge en tant que “és la seva responsabilitat”. Els deures, creu, “no són un mitjà adequat per recuperar les dificultats dels més dèbils”.

Igualment, recordà la importància de la Convenció dels drets de la infantesa, aprovada el 1989 i incorporada a la legislació espanyola un any després. “L’article 3 reconeix el dret al temps lliure i al joc”, apuntà, i explicà la iniciativa duita a terme a Roma per part d’un grup de nins i nines en què, amb la seva col·laboració, escrigueren una carta als docents demanant-los que l’escola no els ocupàs el temps del capvespre, a més del matí. “El temps per al joc no està garantit, però a l’escola hi hem d’anar cada matí”, recordà. Així, ressaltà la importància que els infants proposassin activitats com llegir, però només pel pur plaer de fer-ho i no com a mitjà per fer “un resum o una fitxa”.

Tonucci defensà la creativitat com a part essencial de l’escola i de l’aprenentatge. “Cal alliberar els infants de la idea que només hi ha una solució possible als problemes. Cal estimular-los perquè investiguin totes les solucions possibles”. Així, fomentant la curiositat i construint una escola “científica i no dogmàtica”, es podran educar “alumnes rebels”.

La democratització de l’escola pública ha comportat canvis importants que han de ser resolts. Partint d’aquesta base, el pedagog Francesco Tonucci explicà el gran canvi que ha suposat la universalització de l’accés a l’ensenyament obligatori respecte d’una escola “per a pocs” que “enriquia” els coneixements dels fills de les famílies a les cases de les quals “s’aprenia de manera natural”, ja fos veient que a casa es llegia o que es parlava de l’actualitat a taula. Avui, considera, l’escola no pot oferir coneixements “completament” a alumnes que ja no tenen les bases culturals. Per això, creu, “necessitam una escola pública potent per als fills dels qui no tenen una família a darrere” que els pugui completar aquesta formació, “per als beneits, per als qui no segueixen”. Si l’escola avui no es fa càrrec d’oferir les bases culturals que abans oferien les famílies, adverteix, “s’incompleix la Constitució”. Per això, proposa fer-ho de manera viva: llegint, escoltant música, escrivint. I amb mestres que també ho facin.