Celebro que algú pensi com jo, i vos?

 

A l’atenció de la Directora/r

Benvolgut, benvolguda,

a pilota passada, i ben passada, recupero una opinió d’un lector del Punt Avui. Me la vaig guardar al calaix perquè vaig pensar: hi ha algú que pensa com jo, no estic sol, que bé!!No sé a vós, però a mi això del Carnaval penso que ja fa anys que ho hauríem d’haver bandejat de la feina anual de l’escola. A les primeries de la dècada dels vuitanta servidor també es va disfressar, es va posar un nas vermell i va sortir al carrer les vegades que va convenir. Només hagués faltat.

En aquell moment sortíem d’una nit molt fosca en tots els sentits, també en el de les festes populars. L’escola havia d’assumir una tasca de recuperació, inqüestionablement. Des d’aleshores, però, han passat molts anys i molts carnavals. A les ciutats, i als pobles, hi ha entitats i colles que se n’ocupen. Els Ajuntaments tenen assumit que hi han de dedicar uns diners. Voleu dir, doncs, que no ha arribat ja el moment de deixar d’ocupar-nos-en?

Per què… siguem justos i honrats, professionalment. Quina proporció hi ha entre les hores esmerçades i l’aprenentatge dels alumnes? Hi ha algun centre que s’ho plantegi, de veritat, com una tasca educativa, vull dir que en faci una programació didàctica amb tots els ets i uts? Que a les famílies els agrada veure els seus cadells “disfressadets”?, doncs que els portin a les rues infantils que s’organitzen arreu. Penso que només en comptadíssimes ocasions, encara, trobaríem escoles on encara es pugui justificar el carnaval.

L’escola, per favor, que s’ocupi del que li és propi, només: ensenyar a llegir i a escriure
No sé si sou de la mateixa opinió, és clar.

EL PUNT AVUI.

11.02.13:

OPINIÓ

CARNAVAL A L’ESCOLA CARLES RIBERA

No puc parlar del tema en primera persona perquè no tinc mainada disponible, però per proximitat familiar i veïnal aquests dies m’he fet una idea de la situació que es viu a les escoles amb les festes de carnestoltes. Em pregunto si resulta normal que la preocupació educativa bàsica des que va començar el febrer hagi estat de què coi es disfressaran les criatures a l’escola.

Ep, que consti que és una decisió controvertida i difícil si es té en compte que en la tria hi conflueixen els gustos dels pares, els capricis de la mainada i els prejudicis dels educadors, perdó, les orientacions pedagògiques dels mestres. Si voleu ho canviem i hi posem gustos de la mainada i capricis del pare. Si voleu hi posem que sovint costa diferenciar, en aquestes entranyables disputes domèstiques, qui és criatura i qui progenitor.

Sigui com sigui, no acabo de tenir clar quines són les virtuts pedagògiques de portar els marrecs a escola guarnits de centurió romà, de pistoler del llunyà oest americà (amb cartutxera de dues pistoles) o de nina monster high. No ho dic pas perquè tot això fomenti l’agressivitat i el bel•licisme. Un servidor es va fer un tip de jugar a soldats i en una guerra de veritat només sabria fer-hi el paper de pròfug o de mort. Si ho dic, doncs, és perquè no veig la gràcia en el fet que el temps i els esforços a l’ensenyament, especialment ara que anem curts d’armilla, s’hagin de destinar a un tipus d’oci que es pot (i s’hauria) de practicar en família o amb amics fora de l’horari escolar. De vegades penso que el sistema educatiu es dedica a formar la mainada d’aquest país com si tots fossin orfes de pare i mare. Ei, segur que vaig errat.