Reconec que em fa una certa cosa, però …

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

he d’admetre que m’hi he repensat força hores però, finalment m’he decidit: parlaré de la retallada en formació continuada!

Com podeu suposar em fa una certa cosa per allò de: “a aquest se li veu el llautó, llaura cap a casa seva”. Us ben asseguro que no és el cas. Probablement, la partida de formació ha estat de les que ha rebut més, un 81%. Aquest fet ha liquidat, de fet, els plans de formació de zona de la xarxa de Centres de Recursos Pedagògics. Amb tot, però, com a experts administradors de recursos escassos, n’hi ha que encara tenen un raconet. Un raconet que els permetrà respirar, però compto que només enguany i prou. L’any vinent anirem de funeral (no m’agradaria).

Com a alternativa, el Departament d’Ensenyament proposa la Formació Interna en Centre (FIC). El Departament d’Ensenyament nega que aquesta mesura sigui fruit de la improvisació i de la falta de diners… s’implanta com a «mesura ja prevista en el pla de xoc contra el fracàs escolar a Catalunya». Els centres rebran assessorament extern i disposaran a través d’internet de material actualitzat… «És un model inspirat en països com Finlàndia i Alemanya i suposa un canvi de cultura respecte a la formació permanent que s’estava fent fins ara»

Vaig tenir la sort d’assistir a una de les sessions de presentació, de la FIC, que s’han desenvolupat adreçades a destinataris diversos: unitats del Departament, responsables de serveis educatius, direccions de centres, etc. D’entrada he de dir, sincerament, que el plantejament em sembla seriós i suggerent. No tinc cap dubte que, aquest, el de la formació interna, és un camí que calia encetar. Els materials que es posen a disposició dels centres (en l’àrea que els conec) em semblen seriosos, ben construïts i justificats, teòricament i metodològica. Els tècnics als què se’ls va encarregar han fet una feina molt ben feta.

Dit això, però, tinc altres consideracions a fer. Totes es desprenen de l’experiència de molts anys de tombar pels centres educatius. Totes les podria justificar amb exemples molt i molt concrets.

0. Ja fa molts anys que predico amb l’exemple: treballo i ajudo grups de mestres i professors en la definició de “línies d’escola”. Ho faig amb absolut convenciment perquè sé que només la millora professional del treball col·legiat ens traurà d’on som. A través de la millora de les reunions, en sentit ampli i profund, els docents es poden professionalitzar.

1. Un dels punts més febles dels centres és la reflexió pedagògica. Només cal resseguir el contingut de les actes dels cicles (a educació primària) o dels departaments didàctics (a educació secundària) per comprovar que més del 95% del temps d’aquestes reunions s’esmerça en tasques de gestió escolar i acadèmica. La reflexió pedagògica resulta del tot inusual. Us posaré un exemple dramàtic: com és que després de les anomenades “Juntes d’avaluació docent”, l’endemà mateix, no es convoca una reunió d’equip docent (ESO) o de cicle (EP) per mirar d’interpretar, analitzar i millorar, si més no en part, a través de l’actuació dels docents, els resultats dels alumnes?

2. El nostre sistema educatiu és molt novell, molt, també en això. La consciència que “l’escola som tots” encara està verda, no hi som aquí. Tothom es posa a la boca conceptes que queden molt bé “bones pràctiques”, “intercanvi”, “treball en xarxa”; la realitat, però, tossuda, ens recorda cada dia on som realment. Aquí encara no hi som (i creieu-me que m’agradaria)

3. A les nostres aules hi ha portes ben tancades i experiències didàctiques ben custodiades. Dins la nostra tradició pedagògica no hi ha tampoc la figura de l’observador a l’aula. Els únics que hi entren i molt menys del que caldria són els inspectors i inspectores. Una de les coses que més sorprèn dels nous equipaments escolars anglosaxons i nòrdics és, precisament, l’absència de portes molt sovint. Per què es tanquen tant les portes? Hi ha moltes raons, sens dubte, ara bé una és la desconfiança professional en la nostra actuació. Només cal veure com a les reunions de treball col·legiat molt rarament es dóna el cas que un docent comparteixi una pràctica, i menys encara els resultats, amb els seus companys.

4. És cert que en els països septentrionals d’Europa aquest tipus de formació hi és, ara bé, el context professional és molt diferent, en tots els sentits. No considerar-ho ha estat una errada molt gran.

5. Encara que no es vulgui relacionar el naixement de la FIC amb les “retallades”, tothom ho ha fet; ha estat una “feliç coincidència” si més no. Per tant, com és lògic suposar, ja d’entrada aquesta proposta ha nascut “tocada”, no ha estat ben rebuda. I consti que ho considero una llàstima. No es pot anar contra la realitat: no era el moment de proposar aquesta mena de ball formatiu. Qui ho hagi decidit, ras i curt, s’ha equivocat perquè, en el fons, ha fet perdre validesa a la proposta (i això és una llàstima)

6. En resum i per no allargar-me: trobo que la FIC és una proposta que no s’ajusta, encara, a la nostra realitat (i no estic parlant de la crisis). Els nostres centres, la immensa majoria encara, estan verds en aspectes fonamentals per l’èxit d’una formació d’aquesta naturalesa.

Creieu-me que m’agradaria MOLT, MOLTÍSSIM, equivocar-me però no crec que els centres que s’apuntin a aquesta nova modalitat formativa superin l’1%

A veure-les venir, gràcies.

EL PERIODICO. 30.10.12
LA PARTIDA DE FORMACIÓ DELS MESTRES CAU UN 80%

La Generalitat diu que n’hi ha prou que els professors es donin classe entre ells
Els especialistes repliquen a Rigau que el reciclatge intern és insuficient

MARÍA JESÚS IBAÑEZ / Barcelona

Qui es vulgui reciclar, que demani ajuda a un company de feina. És la consigna que ha llançat la consellera d’Ensenyament de la Generalitat, Irene Rigau, als mestres, després d’haver retallat més del 81% la partida pressupostària destinada a formació contínua, que ha caigut dels 4,5 milions d’euros del 2011 a tan sols 850.000 euros aquest 2012. D’aquesta manera, cada centre ha rebut instruccions per posar en marxa aquest curs els seus propis programes de formació interna, o el que és el mateix, que els docents intercanviïn experiències, organitzin tallers o imparteixin seminaris a la resta de membres del seu mateix claustre. Que els professors d’informàtica ensenyin programació als seus col·legues d’anglès o que els de català expliquin als de ciències socials com es pot evitar que els alumnes segueixin cometent faltes d’ortografia.

El Departament d’Ensenyament nega que aquesta mesura sigui fruit de la improvisació i de la falta de diners. Assegura que la formació interna al centre s’implanta com a «mesura ja prevista en el pla de xoc contra el fracàs escolar a Catalunya». Els centres rebran assessorament extern i disposaran a través d’internet de material actualitzat, sosté la Generalitat. «És un model inspirat en països com Finlàndia i Alemanya i suposa un canvi de cultura respecte a la formació permanent que s’estava fent fins ara», afirma Carme Ortons, cap del servei d’innovació i formació d’educació infantil i primària de la Conselleria d’Ensenyament.

ELS PEDAGOGS EN DISCREPEN
En un moment en què la qualitat de l’escola pública està més qüestionada que mai, quan la mateixa Rigau demana ser més exigent amb les notes d’accés a les facultats de magisteri, ¿és encertat fiar el reciclatge dels docents exclusivament a la formació interna? «Encara que se n’ha de valorar l’eficàcia cas per cas, l’òptim seria que el mestre combinés diferents tipus de formació. També hauria de sortir del centre, conèixer què es fa en altres escoles», diu Anna de Montserrat, professora de Pedagogia a la Facultat d’Educació de la Universitat
Ramon Llull. «A vegades pot resultar fins i tot contraproduent que sigui un company de feina el que ensenyi a un altre, s’han de tenir en compte les dinàmiques del grup, el lideratge, l’autoritat», objecta De Montserrat.

«La formació interna té un risc si no s’aplica de manera correcta: per més que els mestres donin classes als seus companys, s’ha d’estar atent al que passa a l’exterior, què s’està investigant a la universitat, com s’actualitzen els continguts», indica Miquel Martínez, catedràtic de Pedagogia de la Universitat de Barcelona.
Per això, ja són diversos els centres que han decidit que aquest any la seva plantilla no participarà en cursos de formació interna, avisa Dolors Farrés, directora del col·legi Can Coll, de Torrelles de Llobregat, un dels primers a oposar-s’hi.


Encara que la Generalitat ho matisa, el cert és que la tisorada que ha patit el capítol de formació del personal docent, que aquest any suposa tan sols el 0,01% del pressupost global de la conselleria, és inqüestionable. «Ha sigut una retallada tan brutal» que ja no queda «ni un euro per invertir en nous cursos, i ara l’Administració diu als mestres que es busquin la vida», denuncia Jaume Aguilar, president de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya. «El que no es comprèn és el doble discurs d’Ensenyament, que, per una part, admet que hi ha dèficits en la formació inicial dels mestres, i, en canvi, no dóna prioritat als programes de formació contínua», afegeix Maria Vinuesa, membre de l’equip directiu del Grup de Mestres Rosa Sensat.

FALTA TEMPS
«El malestar dels docents ve no tan sols perquè se’ls privi de la possibilitat d’assistir a cursos de formació contínua fora del centre, sinó perquè l’augment de càrrega lectiva que han hagut d’assumir aquest curs també els resta temps per a la preparació de les classes i per a la formació pròpia», adverteix Vinuesa. Les direccions de col·legis, que no van saber fins al setembre passat que haurien d’autogestionar el reciclatge dels seus mestres i organitzar-se els seus propis cursos, estan intentant encaixar la formació dins de l’ajustat horari laboral. «Com que molts instituts tanquen a la tarda, alguns han decidit fer la formació després del migdia», indica Aguilar.
«El projecte per potenciar la formació interna s’ha dissenyat durant més d’un any i, encara que és cert que hi ha hagut una reducció pressupostària, els centres han de saber que rebran assessorament extern per a la formació dels seus mestres», assegura Joan Gumbert, subdirector d’innovació i formació d’Ensenyament. I afegeix: «La formació interna se seguirà potenciant, fins i tot quan els pressupostos tornin a créixer».