Com és possible que ho donem per bo?

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

ho sap tothom: un país seriós, o que vulgui ser-ho, ha d’invertir més i més en educació, sanitat i justícia i perdre-hi diners, sempre.

Potser ho vau sentir: em sembla que era ahir que es va inaugurar l’any judicial del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. A l’acte, un cop més, els jutges, fiscals i magistrats van denunciar que la inversió en justícia és, simplement, irrisòria i que, tot sembla indicar, que en els nous pressupostos que es preparen la situació no canviarà, ben al contrari.

De la sanitat no us en parlo perquè, amb tota probabilitat, ja heu patit les conseqüències del seu aprimament sistemàtic. Senzillament, deixeu-me dir, que em sembla escandalós que per poder tenir accés als serveis de salut hagis d’acreditar sis mesos de residència. És immoral.

Nosaltres, però, hauríem d’estar més per “lo nostre”, el món de l’educació escolar i molt particularment del sistema públic, que és el que escolaritza el 95% dels infants amb més necessitats físiques, psíquiques i socials. Us imagineu que treballeu en una aula amb el 60% d’alumnes de tres anys que no us entenen -ni els enteneu- i que us diguin que per raons de contenció del dèficit us treuen el suport d’una traductora que fins ara teníeu? O que teniu al vostre càrrec una rècula de canalla de tres anys i que, per la mateixa raó, us diuen que els serveis la TEI passaran a ser “prescindibles”? Ho sento molt però això també ratlla la immoralitat i no hi ha cap argument que ho pugui justificar, cap ni un. Perquè sempre les bastonades se les han de carregar els més febles? Quina mena de societat estem bastint?

No faré com la Sra. Teresa Forcades que fa una crida a la vaga general indefinida però sí que penso que alguna cosa hauríem de fer, i sobretot les persones que esteu al davant dels centres educatius. Us ben asseguro que conec despeses de l’administració educativa que sí que serien plenament prescindibles. Potser algun dia em veure obligat a fer-les públiques.

Us demano en nom dels vostres alumnes que us organitzeu i actueu. Gràcies en nom de les seves famílies.

Una estona a P3

29/09/12 – ENRIC RAMIONET

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/579959.html


Aquesta mestra té 57 anys i l’experiència i les ferides de qui fa molts anys que està al capdavant. Ha arribat a l’escola amb prou antelació per preparar el territori, ja que a les 9 en punt l’aula s’omplirà de nens de tres anys i observaré una escena que em farà pensar en la munió de criaturetes verdes i destraleres que, aclaparat per la futura paternitat, somnia l’Shrek a la pel·lícula. Aquí, l’operació s’ha pensat minuciosament. Les taules parades amb material educatiu, les persianes abaixades i els pares avisats perquè entreguin la prole des d’una certa distància. S’ha d’evitar que s’allargui el drama de la separació i convé impedir que, sobretot els que no havien estat escolaritzats, que són molts, trobin en les mirades maternes un estímul per a les llàgrimes. Han de deixar la motxilla i penjar la jaqueta. Cal tenir unes lumbars potents per a aquesta feina. “Si tu mamá no te lo da, pídeselo a tu abuela”, diu la camiseta d’un dels nens que encara no sap llegir, però segurament ja conrea aquest principi. L’operació ha estat un èxit, només n’hi ha un que segueix somicant però cada vegada amb menys convenciment. El plor, si no té un interlocutor clar, no té sentit. Els primers dies, em diu, molts nens bramaven desconsoladament i havien de tancar portes i finestres per evitar fugues. Afortunadament la mestra té el suport d’una traductora que paga l’Ajuntament i que en aquesta classe tan diversa, no es limita a la transmissió de missatges. M’expliquen, però, que se li acaba el contracte i que no l’hi renovaran. No vull imaginar-me com seria aquesta aula sense la seva presència, i la mestra tampoc. A l’aula del costat tenen una tècnica d’educació infantil (TEI), una figura que també està amenaçada. Des d’aquí dins és difícil concebre l’absència de l’una i de l’altra, com ho és pensar que si les tutores es trenquen la cama, durant els primers 15 dies no les substituirà ningú. Qui sàpiga resar que ho faci. 25 nens de tres anys ocupen moltíssim, contenen una quantitat immensa d’energia i la tasca que hem encomanat als que se n’han de fer càrrec no es limita a la formació. Estan traçant les primeres línies del contracte social. Si se’ls atén, si se’ls tracta amb justícia i igualtat, si se’ls ofereixen oportunitats, entendran que la justícia, l’equanimitat i les oportunitats existeixen. Independents o no, tothom hauria de saber què comporta escatimar en aquest àmbit. No s’ha de cridar, no s’ha de córrer, s’ha de contenir el que sempre s’enamora de la joguina del company i el que ho converteix tot en una pistola. S’ha de conviure. S’ha d’entendre que xisclar és molt lleig, la qual cosa, com moltes altres, estaria molt bé que passés més enllà de l’escola. Abans de marxar, cantaran una cançó plegats. Ho faran en català, amb la felicitat a la cara i múltiples accents a les veus. I una vegada més marxaré commogut per l’escena, impressionat per la traça d’una mestra i furiós per veure com se la tracta des de la política. A ella, a la traductora, a la TEI i al futur d’aquest país