L’art d’explicar contes

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,

a qui no li agrada que li expliquin un conte? A vos potser? A mi sí que m’agrada. Tot i que explicar un conte a un infant d’avui no és tasca fàcil. Proveu-ho: situeu-vos a prop d’ells i enfileu la història sense més suport que la vostra veu i els vostres gestos. Si no hi estan avesats de seguida us demanaran pels dibuixos (“A veure…”). Estan tan acostumats a la imatge que els fa l’efecte que el seu cap no pot suplir-la, que no poden imaginar els personatges, els seus problemes, les situacions, la manera de ser,… Us passarà el mateix si els demaneu que després en facin un dibuix. Malament rai.

Ens ho hauríem de plantejar. Que els contes aporten beneficis als infants la majoria ho saben, no? L’Albert Einstein va dir “Si vols un infant intel·ligent, explica-li contes; si a més el vols savi, explica-li més contes” A banda, és clar, de tots els hàbits d’escolta i d’atenció que afavoreixen, molt útils en el sistema educatiu, els contes ajuden els infants i els joves a “esperar”; capacitat molt malmesa avui dia, no trobeu? Els anomenats “Populars” i no cal dir les “Faules”porten més o menys implícit un ensenyament. Penseu en en la Caputxeta, per exemple, tot i que la versió orginal (sembla ser que arriba al S. XI!!) no era massa apta per a infants. Després en Perrault hi va posar un cert ordre i més tard els germans Grimm la van ensucrar. Tot i així, però, manté el rerefons educatiu.

Doncs si amb els contes poden créixer, perquè no un cada dia? Recordeu el llibre de la Sara C. Bryant, “El arte de contar cuentos” ? Mil consells i recomanacions sobre contes que es poden explicar. De ben segur que alguna bona parvulista del vostre centre, o una que en coneixeu d’un altre, el tenen com una mena de llibre de capçalera. Si us interessa la qüestió us recomanaria també, i molt, el llibre  coordinat per la Mònica Baró, la Teresa Colomer i la Teresa Mañà , “El patrimoni de la imaginació: Llibres d’ahir per a lectors d’avui, on es fa un repàs dels llibres catalans més destacats  per a infants i adolescents (des de 1900 i fins a la guerra civil). Un tresor, si és que us agrada la bona literatura infantil. Un bon regal per alguna Joana o algun Joan, sens dubte

Al nostre petit i estimat país tenim una llarga tradició de gent entesa en contes. Per exemple, el mestre Joan Amades va recollir a la seva”Rondallística” el bo i millor d’aquesta mena de relats a casa nostra. D’escriptors de contes i relats infantils i juvenils també anem ben servits, no us n’esmento cap per no ofendre algú. Dels anomenats “Contacontes” també n’estem ben proveïts.Acabo, per no cansar-vos amb un tema que, potser, no és dels vostres. Potser ja ho sabeu, la Sra. Roser Ros és de les persones que més hi enten en contes, a casa nostra, actualment (juntament amb la Teresa Duran, és clar). Us recomano d’allò més que llegiu aquesta entrevista ahir a l’Ara, s’ho val.

 

Roser Ros: “Escoltar un conte et dóna coses que no trobes en una pantalla”

ParaulaPremi Nacional de cultura 2010 i doctora en pedagogia, Roser Ros i Vilanova (Barcelona, 1950) és fundadora i presidenta de Tantàgora, un espai de creació i de difusió de la literatura catalana escrita i oral

CARME RIERA SANFELIU

| Actualitzada el 20/06/2012 00:00

Roser Ros reivindica la “paraula calenta” i viva. Defensa que el millor conte és el que combina el plaer estètic i el cognitiu. PERE TORDERA

Els anys d’explicar contes i ensenyar l’art de narrar-los han modelat a la perfecció l’eina més valuosa de Roser Ros. Amb una veu melosa, manté l’atenció de qui escolta i deixa una idea ben clara: el plaer d’escoltar un conte és tan intens en nens com en adults.

Quina és la feina d’un narrador?

Consisteix a llegir i escoltar molt, digerir-ho i comunicar-ho a través de la paraula viva. Al darrere d’un narrador sempre hi trobaràs un lector que llegeix molt més del que pot explicar i que així s’alimenta de llenguatge i d’imaginari. Gairebé tots els contes orals que recuperem són de finals del segle dinou. La mentalitat ha canviat molt, les històries les recopilaven homes, i molts eren clergues que van dedicar-se a censurar continguts. Una de les nostres responsabilitats ara és buscar moltes versions i acabar creant la nostra. Mai sentiràs dues històries iguals.

Explicar contes és una tradició que sembla llunyana.

És cert que s’ha perdut tal com es feia. Aquí a Catalunya s’ha mantingut amb esforç gràcies a les biblioteques i les escoles, herència de l’època de la República. S’ha reprès la narració per educar futurs lectors, i perquè no es perdi una cultura que ens ha forjat a tots plegats.

On puc anar a escoltar contes?

El lloc amb més experiència a Barcelona és el Harlem Jazz Club. Fa molts anys que programa relats per a adults. Hi ha passat el bo i millor de Barcelona i del món. Aquí hi ha el canvi: mai havíem considerat la narració oral com un espectacle, però l’arribada de narradors de Llatinoamèrica que explicaven contes des de fa temps en fòrums, teatres i places públiques ens en va fer adonar.

¿Potser el vessant més popular de la narració són els monòlegs còmics?

Des del punt de vista d’espectacle, una part de la narració oral se n’ha anat cap al Club de la Comèdia, sí. L’ús de la comunicació oral per riure i passar-ho bé té uns elements estètics molt interessants. El paradigma és l’Eugenio, amb la camisa negra i aquella cara que no diu res… i veus que ha passat una hora i no te n’has adonat. És fantàstic, però la narració oral a la qual jo pertanyo és la que, més enllà del plaer estètic de la paraula, aporta el plaer cognitiu. Intento oferir coneixement i me’n sento responsable.

Com entren els contes en una societat amb tanta tendència a les pantalles?

Nosaltres reivindiquem la paraula calenta, els contes vius. Si pensem en els nens, acostumats a veure dibuixos i pel·lícules, quan hi ha algú que se’ls acosta per explicar-los un conte ho troben tan estrany i exòtic que senten interès. Una pantalla no se’t pot posar a la falda, no se t’acosta, no et dóna la mà… Nosaltres fem les històries a mida de l’oient. Les elaborem, fem la nostra pròpia obra d’art i l’oient hi participa. És un dels nostres valors afegits.

¿És més fàcil explicar contes a nens o a adults?

El que explica i el que escolta s’han de comunicar a través de la mirada, i estem massa acostumats a parlar a través de les xarxes, sense veure’ns. Quan mires algú estàs penetrant en la seva intimitat. I l’adult no sempre et dóna permís per entrar-hi. És un joc molt interessant, difícil. Sent dona, és molt més complicat seduir l’atenció dels homes: ells t’escolten amb la mirada a terra.

Amb quin conte et quedes?

La Caputxeta Vermella és amb el que més m’he trencat les banyes. Sempre dic a mestres i pares que no cal córrer per explicar-lo, que tot conte es va crear per acompanyar els individus en un moment concret de la seva vida. Per als més petits, expliqueu El Patufet : el bou se l’empassa però torna a sortir i la mare sempre hi és. Al cap d’uns anys, toquen Les set cabretes i el llop : canviem bou per llop, però són set per repartir la por que fa l’animal, i la mare també dóna protecció. Quan són més grans, passem a Els tres porquets : el mateix escenari, però ara són tres i la mare no hi és, ja es poden defensar sols. És després d’aquest que pot arribar la Caputxeta: una sola persona contra el llop.

Se n’han creat molts finals.

N’hi ha que són molt bèsties. No conec cap mestre ni cap mare que s’hagi atrevit a explicar que el llop se la menja i allà s’acaba la història. És la versió de Charles Perrault, de finals del segle disset, que treballava a la cort i volia demostrar què passava si es desobeïa la mare. Després arriben els germans Grimm i creen la figura del llenyataire, que la salva. I al segle vint Roal Dahl decideix que la Caputxeta és prou autosuficient i que no necessita un home, es treu un revòlver de la lliga, mata el llop i es passeja amb un abric fet amb la seva pell. Ara aquesta versió ja no és correcta, perquè ha matat un animal en perill d’extinció… Així que arriba Greenpeace, i com la castiga? A netejar boscos! Tot conte depèn del seu context.

Més contes cruels: Bambi…

La versió Disney va exagerar molt la relació amb la mare, els trets més ploraners de la història. Sempre podrem trobar violència en els contes, esclar. Molta gent diu: mai explicaria Hansel i Gretel! I jo penso, mira la realitat… Quantes criatures pateixen una situació semblant? Amb la història pots donar consol, perquè veuen que el conte acaba bé.