A veure si no fem “mec”

A l’atenció del Director/a

Benvolgut, volguda,

llegint aquest text del Sr. Carod m’ha vingut a la memòria el magnífic text d’obertura i presentació de la fira de Frankfurt del Sr. Quim Monzó. Fou l’edició d’ara fa dos, anys em sembla. Tant és, però. Aleshores, per arribar a la definició de la llista d’escriptors participants amb l’etiqueta de “catalans” hi hagué un mullader considerable. Ho recordeu? Qui sí els genuïns, que sí els que escrivien en espanyol; s’arribà a proposar, fins i tot i sense fortuna, una llista de bilingües. Hauríem estat la riota del certamen, de ben segur. Hi fórem convidats no pas com una mostra de rreconeixement i filantropia, sinó perquè, encara que poca gent ho sàpiga, Catalunya el el país del món que edita més i millor, si ho ponderem en ternes de superfície i de població, és clar.
Ara, doncs, tenim al davant dels nassos una segona oportunitat de fer les coses bé, millor que a Frankfurt vull dir. Tenim un problema dins del cap que faríem bé d’esbandir. Els països, NOMÉS, tenen una llengua, tots.  I per extensió les ciutats, també. Una altra cosa són els usos lingüístics de les persones que els habiten. Però no es tracta d’això. Aquest cop el convidat serà el Cap i Casal del país: la ciutat de Barcelona.
Veurem si la confusió, la por més ben dit, torna a planar per damunt de les persones responsables d’organitzar la cosa.  Vull creure, i espero, que aquests anys tan i tan esperançadors a nivell nacional, hauran servit per fer caure la bena a més d’un. M’agradaria.
Com ho veieu vós?
Gràcies.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/533782-la-llengua-de-barcelona.html

 

La llengua de Barcelona

29/04/12

JOSEP-LLUÍS CAROD-ROVIRA

Hi ha una tirada natural a amagar la llengua, a minimitzar-la, a compartir-ne tots els espais públics, a cops fregant el ridícul
Ningú no dubta de quina és la llengua de París, Roma, Madrid, Londres o Berlín. Lògicament, el francès, l’italià, l’espanyol, l’anglès i l’alemany. I la simple pregunta ja provocaria sorpresa o incomprensió per part de qualsevol interlocutor. Això, tan evident per als altres, ho és també per a nosaltres? Barcelona és, inqüestionablement, la nostra capital nacional, i ho és també de la llengua i la cultura catalanes. No sols perquè és aquí on rauen les indústries culturals més potents, sinó perquè Barcelona és la ciutat on hi ha més gent que parla català, en tot el món. Aquesta circumstància, però, sovint passa força desapercebuda, en tots els àmbits. El provincianisme de part dels nostres sectors dirigents, no sols dels polítics i institucionals, és senzillament espaordidor. Hi ha una tirada natural a amagar la llengua, a minimitzar-la, a compartir-ne tots els espais públics imaginables, a cops fregant el ridícul, amb el castellà, com si la llengua catalana no fos prou, tota sola, per ocupar, plenament, tots i cadascun dels espais d’ús i representació d’un idioma. Altrament dit, allò que és vist com un gest de normalitat a qualsevol lloc, aquí no ho és. Mentre a Vílnius, a Lubliana o a Copenhaguen el lituà, l’eslovè o el danès, llengües molt menys parlades que la nostra, són les llengües distintives de la ciutat, aquí sembla com si no poguéssim anar mai sols, sinó sempre acompanyats, talment com si fóssim menors d’edat, tinguéssim alguna incapacitat o complex o, simplement, ens fes vergonya de mostrar-nos tal com som davant del món.
No vull referir-me a allò que fan les autoritats espanyoles, com la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra l’ús preferent del català a l’Ajuntament barceloní, ja que això, segons diuen, perjudica el castellà. No, no, ells fan la seva feina ben feta, per als seus interessos, i, al cap i a la fi, des del nostre masoquisme nacional, nosaltres els paguem perquè ho continuïn fent com fins ara. El que sempre m’ha semblat incomprensible és que, d’aquí estant, i des d’institucions que haurien de vetllar per complir si més no els seus estatuts, es caigui un cop i un altre, en aquest provincianisme catalanet, de tan baixa autoestima nacional. Ara resulta que Barcelona ha estat convidada al Saló del Llibre de París, l’any vinent. I segons es desprèn de declaracions d’un altíssim responsable de l’Institut que, oficialment, projecta als cinc continents la “llengua i cultura catalanes”, tot fa pensar que la literatura que representarà la capital catalana no serà només en català, sinó també en castellà, per no “amputar-nos”(!!!). Serà, doncs, bilingüe i no pas monolingüe com en els precedents anteriors de ciutats invitades, ni plurilingüe, perquè posats a fer, a Barcelona hi ha gent que hi viu i que escriu en moltes altres llengües i alguns, fins i tot, hi guanyen premis com ara el Goncourt. Ara resulta que el Ramon Llull es dedica a promoure la literatura en castellà a l’àmbit internacional? Creia que, per a finalitat tan elevada, ja existia el Cervantes, que també paguem nosaltres.
Res no esgota tant com la defensa de les obvietats. Que la identitat d’una literatura la dóna la llengua ja és més vell que l’anar a peu. Per això Samuel Beckett o Eugen Ionescu pertanyen a la literatura francesa, en allò que es refereix a l’idioma en què escriuen l’obra, com Franz Kafka pertany a la literatura alemanya, sense que això els afecti gens la nacionalitat. Com a ciutadans són irlandesos, romanesos o txecs, però per la llengua en què fan la seva obra creativa pertany a altres literatures. Igual que pertanyen a la literatura catalana, perquè escriuen en català, el portuguès M. de Seabra, la txeca M. Zgustova, el nord-americà Sam Abrams o l’anglès M. Tree. El 2013, doncs, Barcelona serà a París representant la literatura catalana o bé com una ciutat espanyola més, això sí, bilingüe?