La realitat és a l’Escola?

A l’atenció de la Director/r

Benvolgut, volguda,

dir que el context familiar dels vostres alumnes està canviant, com a conseqüència de la maleïda crisi, ja ho sabeu, sens dubte. El que ja no estic tan segur és de que tingueu aquesta informació “al dia”. No sé pas si coincidireu amb mi, però, de sempre, l’escola, quasi per tradició, viu d’esquena a la realitat. En més d’una ocasió m’heu sentit reclamar la necessitat de treballar a fons el tema de la pobresa. No la pobresa que tenim a milers de quilòmetres, no. La que tenim a tocar. La que omple la porta del vostre centre quan és hora de plegar la canalla. Ho sabeu quants pares i mares, dels que esperen als seus fills i filles, han perdut la feina el darrer mes? Ho sabeu quants en teniu en processos de desnonament? Recordeu l’article que fa poc us vaig proposar? Aquell d’una filla de família d’immigrants que es queixava per haver d’anar-se’n. El signava un bon mestre, recordeu?
Dic tot això perquè, com podeu suposar, quan una família es veu immersa en aquestes situacions no “està per orgues”.  Posen una cadira més a taula: una per la crisi i les seves conseqüències. La resta de temes, en aquella família, passen a ser invisibles, com ha de ser. Com us passaria a vós i a mi, també. L’escola no pot viure al marge del que es publica diàriament a la premsa en relació a l’atur i als desnonaments, per exemple. Com la universitat, l’escola ha de ser una institució compromesa socialment i capdavantera en la generació d’opinió seriosa i èticament responsable.
Voldria animar-vos a continuar per la drecera que, de ben segur, heu iniciat. Us ben asseguro que altrament, l’assignatura de Coneixement del Medi a primària o les Socials a secundària passaran a ser només un insult, humanament parlant, és clar.
Gràcies.

La situació de les persones sense llar a Barcelona el 8 de novembre i l’evolució dels serveis residencials

Entrevista a Albert Sales, autor de la Diagnosi 2011.

-Tots i totes som susceptibles d’acabar vivint al carrer?
Abans, es podia parlar d’un perfil clàssic de persona sense llar. Era algú que acumulava una sèrie de situacions: perdre la feina, els llaços amb la família, entorn social deteriorat, la soledat… Ara, no obstant, hi ha diverses maneres d’arribar al carrer: s’hi troben des de persones immigrants en una situació administrativa irregular fins a gent que pateix el que s’anomenen les noves formes de la pobresa i que porten encadenant relacions laborals precàries, períodes d’atur, famílies que passen llargues etapes vivint de l’economia submergida sense generar cap mecanisme de protecció social…
Amb aquesta crisi, cada vegada són més les persones que es troben en l’últim esgraó abans d’arribar al carrer. I cada vegada hi haurà més persones que en diferents moments de la seva vida passaran per episodis de pobresa. Les persones que viuen en una situació de sense sostre són la punta de l’iceberg de la pobresa i de l’exclusió social. En l’estudi presentat fa una setmana, parlem de les persones que viuen al carrer, en determinats recursos residencials i en assentaments. Però no hi hem comptabilitzat les que viuen, per exemple, a la presó, en cases d’acolliment perquè pateixen violència de gènere, les persones a punt de ser desnonades…

-Aquestes reflexions ens fan conscients que tenir un sostre no vol dir viure en una llar.
És que per a mi, el debat no rau en les situacions de sense sostre sinó en l’exclusió residencial. Actualment, es detecten moltes situacions de tensió que són fruit d’aquesta exclusió: persones amb fills que han de tornar a casa del pare i de la mare, gent que depèn econòmicament de les pensions dels seus avis i àvies… Ja ho va apuntar sociòleg alemà Ulrich Bech als anys 80 parlant de la societat del risc. Ha desaparegut l’estabilitat, en molts àmbits. En el terreny econòmic, hi ha molta gent que no cau en la pobresa gràcies a les generacions anteriors que la van gaudir i que han acumulat cert patrimoni.

-És possible arribar al punt en el qual la nostra societat garanteixi una llar per a tothom?
L’actual sistema econòmic és una maquinària de l’exclusió social o sigui que el que planteges és inviable sense canvis profunds en la manera d’entendre les relacions humanes. Mentre visquem sota el paraigües del neoliberalisme, qualsevol cosa que fem en relació a l’acció social només serà posar pedaços. El poder de les institucions financeres prioritza la rendibilitat de les empreses i no té en compte les persones. Les retallades responen més a decisions ideològiques que a propostes tècniques de millora i aquestes acabaran tenint un impacte molt negatiu en la cohesió social.

-Com creu que s’haurien d’afrontar el fenomen dels desnonaments?
No és suficient reforçar els recursos públics per fer-hi front. És necessari, per exemple, desbloquejar el debat de la dació en pagament i utilitzar els recursos residencials ja existents que no surten al mercat i que s’estan deteriorant: els pisos buits de promotores, bancs, immobiliàries… que no afloren perquè els preus es mantinguin artificialment.

-Davant d’aquesta situació de fragilitat econòmica i de vulneració dels drets personals, quina perspectiva de futur augura?
Un augment de les desigualtats socials. Si seguim mantenint el ritme de les retallades socials i els serveis bàsics es continuen deteriorant, aquesta serà la tònica predominant. L’Estat està abandonant els mecanismes de redistribució de la riquesa i de creació d’igualtat d’oportunitats com els serveis d’atenció a les persones o l’educació pública. Les polítiques d’austeritat, a més, ens aboquen al cercle viciós de l’empobriment. Les retallades acaben minvant la capacitat adquisitiva de les persones. Ens estem de comprar i consumir i això afecta especialment a la Petita i Mitjana Empresa, que són les que generen més llocs de treball. Per trencar aquest cercle viciós se’ns proposa la fórmula màgica de la internacionalització de les empreses catalanes. És com aconsellar a un celler del Penedès que exporti els seus vins a la Xina i al Brasil perquè els consumeixin els nous rics d’aquests països i dir-los als catalans i catalanes que hauran de passar amb vi de cartró.

-La solució passa doncs per actuar en l’àmbit local i deixar de ser tan globals?
Certament, però no només en el terreny de l’economia sinó quant a les relacions humanes. Cal potenciar els vincles comunitaris per aconseguir la cohesió social des del treball amb els barris. Hi ha experiències que ja funcionen molt bé com les Xarxes de suport mutu, grups de persones que es troben de forma regular per ajudar-se unes a les altres. Una persona amb estudis universitaris que està a l’atur dóna un cop de mà a un o una jubilada per “desxifrar” una carta del banc. El futur passa per la solidaritat, per compartir i viure amb en estreta relació amb el nostre entorn creant lligams de col·laboració. Un gran repte per endavant: fins ara, en les accions del 15-M ha predominat, bàsicament, un perfil de persona jove, amb estudis universitaris. Per què no implicar en aquesta lluita a les persones que viuen en l’exclusió social? Cal que siguem nosaltres, les persones, les que cohesionem la societat fent que tothom tingui cabuda en la lluita per la transformació social.

-Com afectaran les retallades a la cohesió social?
Erosionen la igualtat d’oportunitats. Tot i que a la nostra societat, l’origen social sempre ha marcat les oportunitats de les quals les persones gaudeixen a la vida, el deteriorament dels serveis públics bàsics com la sanitat o l’educació faran encara més important aspectes com el patrimoni o les relacions socials a l’hora de definir la trajectòria vital de cadascú. Per posar un exemple, en un sistema educatiu universal i de qualitat, els infants amb problemes d’aprenentatge reben el suport necessari dins de l’escola. En el nostre model, i més encara amb el està a punt per arribar, l’infant amb problemes d’aprenentatge rebrà suport en funció de si la seva família el pot pagar.

One thought on “La realitat és a l’Escola?

  1. Pepi Marqués

    No seré jo qui contesti la pregunta. Em manquen dades objectives per poder arribar a una conclusió sobre la qüestió plantejada.

    Ara bé, l’entrevista al senyor Sales, em feia pensar com havíem arribat fins aquí. Des de la meva modesta opinió, això estava més que preparat. Fa molts i molts anys que vivim sota el domini de governs neoliberals. I no parlo del govern de torn de l’estat, que també. Poder sembrarà “maquiavèl•lic” però a ells també els hi han portat, és el món de les finances qui ens governa a tots i qui ho tenia tot més que ideat. No n’han tingut prou amb crear la “bombolla immobiliària”, sinó que també han provocat la “bombolla de la classe mitjana”. Tots som posseïdors de casa, cotxe, aparells sofisticats, tot anem de vacances, però ara resulta que és el banc el propietari de tot. I ara què? Com ens en sortirem? Anys a venir.

    Però, per què ens hem deixat “enganyar”? Doncs bé, a parer meu fa temps que la nostra societat està mancada de valors. L’esforç, el treball, l’estalvi, la reflexió, la lectura, el diàleg, l’empatia, el compromís,… ja no estan de moda. L’hedonisme i el materialisme han fet estralls. Aquí sí que l’escola hi té molt a fer. Els valors, la cultura de l’esforç, de la igualtat, l’hem d’anar educant ja des de l’etapa infantil. Com a mestres i com a pares, hem de parlar als nostres infants i adolescents del que està passant al nostre entorn, del per què hem arribat fins aquí, de la història no tant llunyana, donar exemple de solidaritat. Tot plegat ho tenim difícil, però és una qüestió de saber el que volem.

Comments are closed.