Efecte Pigmalió, se’n diu també.

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, volgut,
alguns ja m’ho heu sentit dir “en directe”, potser. A PISA 2000 es “van trobar” una dada que no esperaven: que en el resultat de la competència lectora dels adolescents de 15 anys hi tenia més correlació l’actitud i la implicació personal dels alumnes cap a la lectura que no pas la seva procedència social, cultural i econòmica. A PISA 2009 es van dedicar a esbrinar què feien els centres que aconseguien implicar als alumnes en això del llegir. Bàsicament, van adonar-se de quatre coses fonamentals:

  1. Que els alumnes llegien “coses” que per a ells, no per al professora, tenien sentit.
  2. Que els alumnes podien seleccionar el que llegien (i aquí vinga lectures obligatòries!)
  3. Que es parlava del que s’havia llegit (no que se’n feien treballs obligatoris tediosos)
  4. Que els alumnes tenien temps i espais diversos per practicar la “seva lectura”

Dic això perquè aquesta descoberta, en el seu dia, em va fer posar de molt bon humor ja que engegava a rodar un prejudici clarament injust que tot sovint s’adreça als alumnes més “dèbils” econòmicament parlant: el que diu que aquests alumnes no llegeixen perquè els seus pares no ho fan. En aquest sentit els professors que encara l’empren a tort i a dret farien bé de preguntar-se perquè entre 1r i 3r d’ESO desapareixen el 30% dels lectors literaris dels nostres instituts i perquè continuen “obligant” a llegir determinades coses als alumnes de 3r quan se sap des fa temps que, en aquesta edat, els alumnes atenen, sobretot, les recomanacions de lectura dels companys i de la xarxa.

Una altra injustícia històrica amb què “s’obsequia” sovint als alumnes i les famílies que “només tenen l’escola” és aquella que diu que no tenen èxit escolar perquè “són com son” i perquè les seves famílies també “són com són”. Mare meva, quanta ignorància. Mira que fa anys que se sap això de la importància de les expectatives. Cadascú ho ha pogut comprovar en la pròpia pell, segur: si confien en tu, te’n sortiràs i tiraràs endavant”. Ras i curt.
El sr. Luri, un cop més, la clava afinadament amb el seu “post” sobre l’efecte Pigmalió”. Us n’avanço la primera frase:”Deia Goethe que si tractem una persona tal com és, continuarà sent el que és; però si la tractem com el que pot arribar a ser, es convertirà en la persona que pot arribar a ser
A veure què us sembla?
Gràcies!

L’efecte Pigmalió
Deia Goethe que si tractem una persona tal com és, continuarà sent el que és; però si la tractem com el que pot arribar a ser, es convertirà en la persona que pot arribar a ser. El psicòleg Robert Rosenthal, un especialista en profecies autocomplertes, li va donar la raó en demostrar amb quina facilitat es compleixen les expectatives dels professors sobre els seus alumnes. Després de passar un test d’intel·ligència en una escola, va donar a cada professor els noms dels alumnes amb un potencial cognitiu més alt. En realitat, però, havia triat els noms a l’atzar, i no es corresponien amb els resultats reals. El nens no sabien res del que estava passant. En finalitzar el curs, Rosenthal va passar un nou test i va comparar els resultats: va comprovar que els alumnes amb millors expectatives eren els que més havien progressat.
La conclusió és clara: els nens es tornen més llestos com més llestos els considerem. Les raons són les següents: els professors tendeixen espontàniament a crear un clima més càlid al voltant dels alumnes amb més expectatives, són més agradables amb ells tant verbalment com amb en el llenguatge no verbal, els ensenyen més matèria, els fan més preguntes, són més pacients amb les se- ves respostes i fins i tot els ajuden a donar-los forma.
Si tenim present tot això podríem dir que un professor que ad- met una resposta de baixa qualitat en un alumne, el que de veritat està posant de manifest és que no hi confia gaire.
L’estudi de Rosenthal, “Pygmalion in the classroom: teacher expectation and pupils’ intellectual development”, va ser publicat el 1968.
Gregorio Luri és doctor en filosofia i educador