Luri, esplèndid!

A l’atenció del Director/a

Benvolguda, benvolgut,

en època d’exàmens finals i altre eufemismes, derivats de la interpretació lliure de la norma, s’esdevé sovint, una pràctica que considero perillosa i del tot injusta: la de “compartir”, a la sala de mestres o professors, pressumptes “respostes esperpèntiques” dels alumnes a preguntes que, suposadament, els haurien permés de viure millor a l’estiu.  Sovint, també, alguns articulistes se sumen a aquest exercici. El Sr. Josep M. Espinàs, sense anar més lluny, la setmana passada a El Periodico, potser el vau llegir.

Quan hom s’apunta a aquest exercici sempre és, en el fons, per “fer llenya” amb els alumnes i els seus “no coneixements”. Diria però que hi hauria d’haver una altra manera de mirar-s’ho, professionalment parlant, és clar. A veure si hi concidiu? Oi que una prova escrita en què tots els alumnes traguessin la màxima puntuació, o la mínima, seria una mala prova? Oi que us faria “sospitar”, i amb raó, de la pràctica docent del responsable del disseny i l’aplicació de la prova? Això és així, sens dubte, perquè les preguntes i les respostes “sempre van juntes”.

Baixem-ho a més concret i precís. Per què hauríem de pensar, només, que una resposta “desafortunada” només és responsabilitat de l’alumne? Per què no podem pensar, també, que la capacitat de trobar la resposta correcta també correlaciona amb la capacitat d’ensenyar del docent? Per què una resposta “estranya” no l’aprofitem per interpelar-nos, enlloc de carregar, només en els alumnes?. Com a mínim, és injust pels alumnes.

Doncs bé, per aquí va la cosa, sense arribar a l’extrem dels jesuïtes que esmenta el Sr. Luri, no cal dir. El professor Luri, una setmana més, afina. Aquesta vegada ens permet tafanejar en un arxiu personal, que diu que té, de preguntes i respostes que li fan arribar col·legues de filosofia dels lycés del país veí. Un goig de lectura  i una dificultat enorme per valorar ponderadament les respostes d’aquests alumnes, sens dubte. Amb una cosa coincideixo totalment amb ell, però: la qualitat d’un docent és mesura, també, per la qualitat de les qüestions que sap plantejar als seus alumnes. Si accepteu aquest argument penseu en la qualitat de les preguntes que acostumen a trobar-se als alumnes en els llibres de text dels alumnes del vostre centre (més del 90% són “literals”); si ho feu, a continuació “induïu” la qualitat i el tipus d’aprenentatge que permetran.

La subtil aparença de l’elefant

GREGORIO LURI  | Actualitzada el 26/06/2011 00:00

http://www.ara.cat/ara_premium/debat/subtil-aparenca-lelefant_0_506349415.html

Una prova d’avaluació de les competències bàsiques dels nens de 9 anys consistia en un text informatiu sobre una exposició artística, seguit d’una sèrie de preguntes, entre elles una relativa al preu de l’entrada. La majoria responia amb encert que no costava res, perquè al text es llegia amb claredat que l’entrada era lliure. Alguns despistats sostenien que costava 3 euros. Un alumne va escriure: “En aquest món res no és gratis”. Com que aquesta resposta tan assenyada no apareixia en els protocols de correcció, el corrector no va saber com avaluar-la. Valorant la importància dels errors, la Ratio Studiorum dels jesuïtes (1599) lloava la ” felix culpa “, “l’errada afortunada” que permet, a alumnes i a mestres, aprendre de les seves equivocacions i corregir les seves trajectòries. La resposta d’un alumne sempre ens informa del tipus de pregunta que s’ha fet a ell mateix.

Cada any rebo un florilegi d’errors molt feliços dels alumnes de selectivitat francesos. M’interessen per dues raons. La primera, perquè m’informen del tipus de preguntes que fan els professors francesos de filosofia. Sempre he pensat que el talent d’un mestre envers els seus alumnes en cap lloc es posa més clarament de manifest que en els interrogants que els obre. La segona raó és la clarividència d’algunes respostes acadèmicament incorrectes. “Els nostres errors ens corregeixen”, acostumava a repetir Karl Kraus. Efectivament. Fins al punt que la nostra capacitat d’aprendre és directament proporcional a la nostra predisposició a corregir els nostres desencerts. Res no hi ha pedagògicament més trist que l’error trivial (que s’acostuma a correspondre amb preguntes trivials). Passo a mostrar una selecció de preguntes (en negreta) i respostes dels dos darrers anys.

Les percepcions poden educar-se? Els profes de filosofia es creuen amb dret a tot. Caldria recordar-los que ells també són funcionaris i que els seus col·legues que treballen amb percepcions són tan educats com ells.

Es pot parlar sense dir res? Sí.

Hi ha altres mitjans diferents de la demostració per establir una veritat? Sí. El martell.

La pregunta “Qui sóc jo?” Admet una resposta exacta? Sí. Sobretot si te la dirigeix amablement un representant de les forces de l’ordre.

La cultura desnaturalitza l’home? El que és segur és que de vegades pot tacar. Estàs convidat a un vernissatge. Hi ha molta gent. Un desconegut t’empeny i ja tens una taca de vi negre a la camisa. Vas al bany a netejar-te-la: el vi negre no se’n va així com així i et trobes ficat en un embolic. La cultura no desnaturalitza l’home, però com taca!

Podem tenir raó en contra dels fets? Amb un bon advocat, esclar que sí! I si amb un no n’hi ha prou se’n contracten dos.

La llibertat es veu amenaçada per la igualtat? Tenint present que no hi ha ni igualtat ni llibertat, això simplifica les coses. En un món en què regnés la igualtat, tothom menjaria patates fregides al migdia. Però si tothom menja patates fregides, on és la meva llibertat de triar el que vull menjar? Per tant, val més prendre l’exemple invers: en un món en què regnés la llibertat tothom podria menjar el que volgués, així que tots a menjar patates fregides a la cantina. Per tant, podem concloure que la llibertat i la igualtat tenen a veure amb les patates fregides.

L’art és menys necessari que la ciència? No, en absolut. L’art és molt més necessari que la ciència: s’hauria d’haver subvencionat artistes per decorar la planta de Fukushima, en lloc d’ocupar-se de la seguretat del reactor.

El domini d’un mateix depèn del coneixement d’un mateix? Quan Sòcrates recorria l’àgora atenenca proclamant “Coneix-te a tu mateix!”, sovint li responien “La teva mare!” Però Sòcrates va ser capaç de dominar-se. No només perquè era una mica marieta i no gosava provocar ningú, sinó perquè el paio tenia un gran domini de si mateix.

Les aparences enganyen? No necessàriament, però els elefants, sí, mo