una experiència amb l’alumnat a teatre
1·INTRODUCCIÓ
2·DE FA TEMPS UN NEGUITEIG
3·DELS ÚLTIMS DOS ANYS
4·DE DOS EN DOS
5·DELS ASSAJOS
6·DELS TREBALL CONJUNT
7·DE LES SORTIDES
8·DE LES QUATRE REPRESENTACIONS
1·INTRODUCCIÓ
Normalment acostumo a escriure les meves programacions didàctiques. És un exercici que fet en regularitat m’ajuda a refleccionar sobre les activitats didàctiques realitzades a l’aula. Pensar sobre com actuo a classe, i no tant en el contingut que el podria recitar de memòria, em fa veure l’alumne (el subjecte de la meva feina), que amb extrema facilitat pot passar inadvertit. Aquest ha estat un dels meus maldecaps des que sóc professor: poder percebre amb la màxima intensitat cada un dels alumnes que comparteixen amb mi les hores que els dedico. Efectivament, jo no entro a l’aula, o no ho voldria fer, a deixar anar una sèrie de conceptes que no per coneguts i interessants, poden ser de difícil comprensió per el meu alumnat. És complicat, per a mi, donar classe quan els meus alumnes fan cares llargues, badallen o simplement estan pensant en què faran quan toquin les cinc.
Si jo estic amb els alumnes, necessito també que ells estiguin amb mi. Fer l’alumne actiu a l’aula és un condició indispensable per a que jo el pugui veure, per a que deixi de ser invisible.
Tanmateix, fins avui, dos anys després d’haver encetat l’experiència educativa que ara un explicaré, no he escrit una sola paraula del que hem anat treballant l’Antonia Toset (professora de Català) i jo.
He de confessar que m’ha estat difícil entendre el que hem viscut, potser per la senzillesa del plantejament, potser per la prudència de fer evident la facilitat amb què es pot donar a l’alumnat una participació plenament activa a l’aula.
2·DE FA TEMPS UN NEGUITEIG
La primera vegada que vaig fer de professor va ser en una escola privada. Entre els grups que em va tocar donar classe hi havia un de Batxillerat. Resulta que uns quants alumnes estaven preparant, des dels curs anterior, una obra de teatre. Un Calderón, “la vida es sueño”. Ho estaven fent amb el professor de Castellà, en Ricardo Baixeres, que em va confessar que no acabava d’en sortir-se’n perquè li faltava el més important: la posada en escena.
Em va faltar temps per oferir-me a donar-li un cop de mà. De fet, jo ja havia participat en la elaboració d’escenografies a teatre d’escola, i a la universitat havia cursat aquesta assignatura.
Ho varem fer tot a hores de classe, posant-hi molt voluntarisme i el màxim de professionalitat possible. La companyia de teatre el Kaos va triomfar. Però no només sobre l’escenari, si no en la relació que es va crear entre nosaltres. Res semblava impossible. Ni el text, li les complicacions escèniques, ni els problemes personals que varem tenir. Fins tres anys va durar trobar-nos per sopar i explicar-nos què era de les nostres vides. Vaig estar molt agraït d’haver pogut participar en aquesta experiència, però el que més em va sobtar fou com els alumnes ens van agrair haver-los dedicat el nostre temps.
El què us puc dir avui, és que aquestes persones varen deixar de ser invisibles per sempre més, i això és una cosa que es recorda tota la vida.
3·DELS MEUS ÚLTIMS DOS ANYS
Ara farà tot just dos anys que vaig anar a petar a l’IES Daniel Blanxart. Vaig tenir sort. Després de quatre cursos sense poder fer teatre, se’m va oferir la oportunitat de col·laborar amb l’Antònia. Entre els dos juntariem els nostres alumnes de crèdit variable per estar dos trimestres amb un grup de trenta nanos fent teatre. Varem començar a primer d’ESO. Va ser dur. El temps se’ns va tirar a sobre i no tots estaven disposats a posar-hi de la seva part.
Vàrem dividir els alumnes en tres grups: els actors i actrius, els animadors (l’obra donava de si “Supertot”) i el d’escenografia. Tots treballàvem a la mateixa sala i a la vegada.
Una de les condicions indispensables per poder treballar tots plegats és el respecte al silenci. Si bé és cert que no s’aconsegueix mai del tot, el treball en aquest sentit ens ajuda a escoltar-nos i respectar-nos. Aquest és l’èxit fonamental del treball cooperatiu. A mida que s’avança, l’alumnat es va sentint cada vegada més autònom. Això també ens ajuda a dedicar més temps a aquells alumnes que necessiten més atenció.
4·DE DOS EN DOS
El segon any va ser interessantíssim. Aquells nanos els vàrem donar una “segona oportunitat”. Al grup de Teatre S/N (en referència a l’inexistent número del nostre institut) se ni van apuntar quinze de l’any anterior i quinze de nous.
Aquell any vàrem començar a treballar amb grups cooperatius a l’aula i a fer projectes de treball entre Català, Dibuix i Matemàtiques (amb la Montse Notari), lligant els continguts a aconteixements electorals, a concursos de disseny, a la diada de Sant Jordi…
En teatre no voliem desentonar i ens varem apuntar a una proba pilot de la fundació de la caixa per participar en una mostra de teatre de vint instituts de Catalunya. Ens van donar a escollir entre quatre clàssics i ens varem quedar amb Romeu i Julita de Wiliam Shakeaspeare. La veritat és que nosaltres en teníem pensada una altre, “L’auca del senyor Esteve”. Aquell era l’any que es dedicava a Santiago Russinyol.
L’acollida per part del grup de teatre va ser il·lusionant. Els vam proposar fer el text íntegre i d’escollir aquells fragments que volguéssim representar.
El resultat fou que pràcticament no vam poder tallar res de l’obra original perquè quan ho intentàvem ens deien que ja s’havien après el paper i que el volien recitar.
La dinàmica del treball cooperatiu pot dur-nos a la paradoxa de fer difícil aturar-los quan estan treballant (l’hora de classe se’ls fa curta) o de fer-los entendre que han d’acotar el tema de treball (si per ells fos ho investigarien tot). Aquests símptomes ens indiquen que el projecte se l’estan fent seu.
5·DELS ASSAJOS
Tenir la possibilitat de ser escollits per representar l’obra al Caixa Fòrum va ser un estímul pel grup. Veient la complexitat dels papers, varem decidir repartir entre dos actors o actrius els personatges principals o aquells que intervenien en llargs monòlegs. El resultat va ser que de trenta alumnes, vint-i-sis sortiren a escena i quatre es dedicaren a la tramoia.
Per poder assajar amb tants actors i escenes varem fer grups amb els personatges que coincidien a l’escenari i varem anar treballant en paral·lel. Mentre un grup assajava l’escena 3 de l’acte 1 amb l’actriu que feia de Julieta1, un altre estava assajant l’escena 4 de l’acte 3 amb la Julieta2. Hi havien dies que quatre grups estaven treballant a la vegada i mentre una parella assajava un tros d’una escena i els tramoistes anaven recopilant tota la informació necessària per poder realitzar l’escenografia.
Això ens va portar a nomenar dos ajudants de direcció (les dues noies que feien d’apuntadores). El projecte se l’havien fet seu. Escollien l’espai de l’institut que els anava més bé per aprendre’s el paper: podia ser la zona on hi tenim plantat un petit bosc d’ametllers, l’escala d’entrada a l’edifici, la biblioteca, un racó acollidor, un replà on poder enfilar-se i cridar…
Hi hauria d’haver un sistema pel qual els alumnes poguessin escollir l’espai més idoni per poder treballar: la biblioteca, l’aula del costat (si és buida), l’aula d’idiomes, la de dibuix…cada investigació requereix unes condicions diferents i l’entorn pot facilitar-los la feina.
Les nostres intervencions com a directors de l’obra es basaren en fer-los adonar del to de veu que utilitzaven, la posició a l’escenari, les sortides i les entrades a escena, la cohesió entre el grup…
L’alumnat ha de suggerir el que vol fer i el professor el corregeix o senzillament dona per bo el coneixement que està construint.
Aquesta manera de treballar ens va sorprendre. Quan una obra d’aquesta envergadura l’assagen nois de batxillerat, sembla que hagi d’anar tot rodat perquè són més responsables. Però en aquest cas tenien tretze anys. I us ben asseguro que varen treballar amb una maduresa impressionant.
Quan es proposa que l’alumnat sigui l’actor a l’aula, sembla que tot s’hagi de desmadrar. Però les experiències que es duen a terme amb el treball organitzat en grups, sempre acaba sorprenent al mateix professorat. Perquè l’alumnat es fa responsable del què aprèn, i es motiva a treballar per el grup. La nostra feina està en que no es produeixin injustícies en la repartició de les feines, a la vegada de ser equànimes a l’hora de valorar l’esforç de cada membre del grup.
6·DEL TREBALL CONJUNT
Durant pràcticament quatre mesos varem estar treballant tres hores a la setmana. Una d’elles ens va tocar fer-la els divendres a última hora. Crec que cap d’aquestes sessions varen ser de teatre. Estàvem tant cansats que el què fèiem era parlar, explicar-nos coses, comentar el que ens agradava, el que voliem aconseguir…Uns divendres els dedicàvem a xerrar de l’institut i els problemes en els estudis, d’altres a les sortides que havíem fet. D’altres a nosaltres mateixos. Varem utilitzar diverses tècniques per poder dialogar. De vegades ho fèiem estirats al terra, d’altres sortíem al pati. Recordo sessions asseguts en cercle que semblaven confessions en públic o xerrades de grups “d’alcohòlics anònims”.
La clau de tot el treball del professor estar en utilitzar les tècniques adequades per aconseguir el diàleg entre tots els membres del grup.
Cal que tothom pugui opinar, dir la seva i escoltar als altres.
En quan a la configuració de l’aula, cal que sigui la més adequada per poder treballar tots junts. Les taules es poden ordenar en forma de U o de O. Es pot optar per taules agrupades de sis en sis quan es treballi en grups. A l’aula també hi poden haver zones amb ordinadors, llibres de consulta, espais on penjar les feines…
Les altres dues hores les dedicàvem a veure què havien preparat els nostres alumnes. Tots ens vam sentir partícips d’un projecte del que tots érem protagonistes. Tots estàvem participant en la construcció, tots opinàvem i explicàvem les nostres pors, l’Antònia i jo també. Aquesta sensació d’igualtat els va fer forts per pujar a l’escenari i defensar ells sols una obra de dues hores de durada.
La nostra feina dintre de l’aula amb grups cooperatius és la se dirigir el treball dels nostres alumnes. Haurem de fer l’esforç per a què tots utilitzem el to adequat de veu. Haurem d’ajudar-los a respondre els dubtes que sorgeixen el els grups de treball. Haurem d’ensenyar a organitzar les feines i marcar els ritmes de treball. Així com exigir els millors resultats possibles.
7·DE LES SORTIDES
Per ser un bon orador cal també saber escoltar. Al llarg del curs varem dedicar unes quantes sessions a veure teatre: la pel·lícula de “Shakeaspeare in love”, el video de la nostra primera obra de teatre “Supertot”. Varem anar al teatre a veure “el malalt imaginari”, la opereta del “Mikado”, i dues representacions dels companys d’altres instituts que participaven en la mostra de Caixa Fòrum.
Establir relacions del nostre treball amb aconteixements fora de l’institut pot ser un encert. Presentar-se a concursos, fer visites i relacionar el que treballem a l’aula amb temes d’actualitat, pot originar noves idees o debats al voltant dels treball dels alumnes. Els comentaris fets a partir d’observacions de la realitat que ens envolta enriqueix la nostra feina i les comparacions ens poden ajudar a millorar, o senzillament ajudar a ser més humils.
Aquestes sortides ens varen servir, sobretot, per adonar-nos de la importància que tenia que tots els membres del grup féssim la feina el màxim de bé possible.
Les aportacions que fan els alumnes poden ser més o menys vistoses, però el que és realment important és que de la seva participació en el treball en depèn la feina dels altres.
8·DE LES QUATRE REPRESENTACIONS
Varem fer quatre representacions, i cap d’elles va ser igual. La primera, a Can Bolet (Vilafranca del Penedès), va durar trenta cinc minuts. Varem triar una sèrie d’escenes (les que teníem més ben preparades) per cobrir l’estona que el jurat del tercer certamen de lectura deliberava. Van estar molt contents. Ens deien: “ens han aplaudit quan hem acabat!”, “quin silenci que hi havia quan actuàvem, tothom ens escoltava i ens mirava fixament”, o “vaig perdre tots els nervis quan vaig pujar a l’escenari”.
Cal que els treballs es presentin en públic i que la resta dels grups puguin observar la feina que han fet els seu companys. Les presentacions s’han de preparar. I és en aquest moment quan es pot veure la serietat i responsabilitat amb que s’han pres la feina cada un dels components del grup. Cal que hi hagi un respecte absolut amb els oradors. El silenci aquí és imprescindible. Hi ha alumnes que en aquestes situacions es creixen. Ens pot arribar a sorprendre amb duresa, què són capaços d’explicar-se. D’altres, en canvi, deceben. Caldrà que el professor anoti tots els aspectes observats per després explicar-ho a cada alumne perquè sigui conscient del que ha fet.
Les tardes que ens vam quedar a assajar a l’institut van donar els seus fruits. Tant sols quedaven tres setmanes per representar l’obra sencera al Caixa Fòrum. Aquest era el repte que s’havien proposat i ara estaven convençuts que ho aconseguirien. Vam programar tres dijous d’assaig intensiu. El van cumplir amb molt voluntarisme i esforç. El dia de la representació ens vam presentar al matí per veure l’obra d’un altre institut. Nosaltres actuaríem a la tarda. En acabar el dinar ens van deixar una sala per fer les últimes proves. Van sortir a les sis a l’escenari i van acabar a les set cinquanta. Van córrer una mica, però tots van fer el seu paper. No havia estat una de les seves millors actuacions, però tot el grup va aconseguir allò que s’havia proposat. Era la primera vegada (i seria la única) que feien tota l’obra sencera. Va ser el seu èxit, l’èxit de tot el grup.
Sempre serà la primera vegada que els alumnes presenten el seu treball. L’èxit recau en el treball ben fet per tot el grup. Ens ensenyen la seva feina i els seus nous coneixements. I ho fan amb sentiment, perquè és una experiència viscuda. Aquesta és la clau per poder fixar els coneixements.
La tercera representació la van fer la centre cívic d’Olesa. Hi havia una presentació de treballs d’alumnes de batxillerat i ens van demanar que tanquéssim la sessió amb quaranta cinc minuts de Romeo i Julieta. Vam escollir les escenes necessàries per explicar la trama de l’obra. No va caldre recordar qui sortia a cada escena, ni donar l’entrada al text. Senzillament vam escriure les escenes que representarien a la pissarra i van assajar-ho tot seguit. Arribat el dia, mentre presentaven els de batxillerat, vam tenir temps de tornar-la a assajar un segon cop, i ara sense pissarra. Tot va sortir rodat. Semblava que ho haguessin fet tota la vida.
Quan el professorat observa la feina que estant presentant els alumnes, pot veure totes les mancances que tenen. Però també veurem les seves virtuts i aptituds. Veurem com e nostre alumnat es fa visible.
El nostre grup de Teatre S/N no en va tenir prou. Aquest cop van ser ells que van proposar tornar-la a fer. Vam aprofitar que s’inaugurava el Casalet d’Olesa per demanar la sala. Ens la van concedir i aquest cop vam cobrar entrada (per cobrir el lloguer) i la vam obrir a tot el públic. Vam omplir tres quartes parts de l’aforament l’últim dissabte de juny a la tarda.
Aquest quart i últim cop vam arreglar l’obra per a què durés setanta minuts. S’ho van passar bomba. Va ser el seu dia. L’Antònia i jo ja no vam haver de patir, i també vam disfrutar. Vam poder veure tots els errors que tenien a nivell interpretatiu, però també varem veure com el nostre alumnat s’havia fet visible per sempre.
