L’espai exterior és la part de l’Univers més enllà de la influència gravitacional de la Terra i no hi ha cap frontera entre l’espai exterior i l’atmosfera. L’espai exterior comença a una alçada de 80 a 120 km de la superfície terrestre.
A l’espai exterior hi ha una baixa densitat de partícules que són: gas d’hidrogen i radiació electromagnètiques.
GEOESPAI
El geoespai és la regió de l’espai exterior més a prop de la Terra. S’inclou la regió superior de l’atmosfera.
INTERPLANETARI
L’espai interplanetari es l’espai al voltant del Sol i els planetes del sistema solar. L’espai interplanetari està definit pel vent solar, que són partícules carregades que es desprenen del Sol. Aquest vent té una densitat de partícules de 5–10 protons/cm i es mou a una velocitat de 350-400 km/s. L’espai interplanetari conté el camp magnètic generat pel Sol.
SISTEMA SOLAR
El Sol és l’estel situat al centre del sistema solar. La Terra i tots els altres planetes del sistema solar orbiten al seu voltant. Els planetes menors, els cometes, els meteoroides i tot el medi interplanetari que hi ha enmig també orbiten el Sol.
Els planetes són:
– Mercuri
– Venus
– Terra
– Mart
– Júpiter
– Saturn
– Urà
– Neptú
SATÈL·LIT NATURAL
Qualsevol objecte natural que gira al voltant d’un planeta se’n diu satèl•lit natural. Generalment és molt més petit que el planeta i l’acompanya en la seva rotació al voltant del Sol.
En el sistema solar hi ha els següents tipus de satèl•lits:
– Satèl•lits pastors
– Satèl•lits troians
– Satèl•lits esteroïdals.
El concepte de satèl•lit natural es contraposa al terme de satèl•lits artificials, que són objectes fabricats per l’home.
-Satèl•lit natural
-Satèl•lits artificials
COMETA
Un cometa és un cos celeste sòlid semblant als asteroides però amb diferent composició, i descriuen òrbites tan allargades, que aquells que rodegen el Sol, tornen al cap de molts anys, tants que fins i tot alguns només se’ls ha vist una única vegada.
VARIACIÓ DE PRESSIÓ
Traslladar des del nivell del mar fins a l’espai exterior produeix una diferència de pressió d’uns 103.410 Pa (15 psi), equivalent a sortir a la superfície des d’una profunditat sota l’aigua d’uns 10 metres.
BUIT
Contrari a la creença popular, una persona exposada de sobte al buit no explotaria, moriria de fred o per la seva pròpia sang bullint, però trigaria poc temps a morir deasfixia. El vapor d’aigua començaria a bullir des de les àrees exposades com la còrnia de l’ull i juntament amb l’oxigen, des de les membranes dins dels pulmones.
LÍMIT DE LA TERRA
No hi ha un límit clar entre l’atmosfera terrestre i l’espai exterior, ja que la densitat de l’atmosfera decreix gradualment a mesura que l’altitud augmenta. No obstant això, la Federació Aeronàutica Internacional ha establert la línia de Karman a una altitud de 100 quilòmetres com una definició de treball per al límit entre l’atmosfera i l’espai. Això s’usa perquè, com Theodore von Karman va calcular, per sobre d’una altitud d’uns 100 km, un vehicle típic hauria de viatjar més ràpid que la velocitat orbital per poder obtenir suficient sustentació aerodinàmica per sostenir ell mateix. Estats Units designa a la gent que viatja per sobre d’una altitud de 80 km com astronautes. Durant la reentrada atmosfèrica, l’altitud de 120 km marca el límit on la resistència atmosfèrica es converteix en perceptible.
ESPAI INTERGALÀCTIC
L’espai intergalàctic és l’espai físic entre les galàxies. Es troba ple de plasma intergalàctic, format pel flux del vent estel•lar provinent de les galàxies. Cada estrella emet fotons de diferents longituds d’ona, el plasma intergalàctic està format principalment electrons i protons que es troben molt diluïts. Generalment sense pols i enderrocs, l’espai intergalàctic és a prop del buit total però ple de camps electromagnètics, de les partícules carregades. Algunes teories suposen la densitat mitjana de l’univers és l’equivalent a un àtom d’hidrogen per metre cúbic. No obstant això, la densitat de l’univers clarament no és uniforme; varia des d’una densitat relativament alta en galàxies (fins i tot una densitat molt alta en estructures dins de les mateixes, com planetes, estrelles, i forats negres) a condicions d’enormes buits la densitat és molt inferior a la mitjana de l’univers.
ESPAI INTERESTEL•LAR
Nebulosa de Reflexió , a la constel•lació deOrión .
L’espai interestel•lar és la regió que hi ha entre les estrelles i no s’ha de confondre amb l’espai intergalàctic , molt més buit. En general , l’espai interestel•lar sol estar poblat de grans quantitats de pols còsmica , encara que la densitat regional pot ser molt variable , en funció de l’activitat de la zona. L’únic objecte de manufactura humana que ha aconseguit aconseguir l’espai interestel•lar , l’any 2014 , és la sonda Voyager 1 de la NASA .
SUPERNOVA
Una Supernova es una explosió estel•lar. Correspon a l’última etapa de l’evolució de determinats estels
Les supernoves donen lloc a emissions de radiació electromagnètica intensíssimes que poden durar des de diverses setmanes a diversos mesos.
Fonamentalment s’originen a partir d’estrelles massives que ja no poden fusionar més el seu nucli, esgotat i incapaç de sostenir-se.
Les supernoves provoquen l’expulsió de les capes superficials de l’estrella en forma d’enormes ones de xoc, omplint l’espai que les envolta amb elements pesants, que originen núvols de pols i gas.