Llàgrimes. Ho sento, sé que no em voldries veure així, però no ho puc evitar. Dibuixo un amarg somriure recordant la teva força, el dinamisme, l’energia, la felicitat, la rauxa, l’estimació… recordant aquell do que, sense saber ben bé perquè, et fa tan especial. I segueixo plorant….ho sento. Ploro per l’egoisme de saber que no podré seguir aprenent del teu enginy, de l’experiència i dels recursos amagats… I somric, somric per tot allò que ens has donat, per les lliçons humanes i pedagògiques, pels coneixements i pels valors, per ajudar-nos a créixer. Gràcies Esther!.
Darrer passeig per l’Estany…et trobarem molt faltar!