Aquesta secció té els següents continguts:

• — Art al cos: Tatus
• — Concurs d’economia: som finalistes!
• — Reportatges fotogràfics: els colors del meu poble
• — La revista@ digital
• — Al peu ja calça un 50!
• — Entrevistes amb els ex-directors de la revista
• — Ex itinere: entrevista amb Laia Lloret
• — Personatges emblemàtics de Ribes

Art al cos

A Can Puig triomfen les lletres xineses!

Els tatuatges es fan des de fa moltíssims segles, fins i tot s’han trobat mòmies que en portaven, encara que hi ha gran diferència entre els tatuatges d’aquella època i els actuals. Els d’avui en dia conserven millor la qualitat, també són menys dolorosos, i ara existeix la possibilitat d’esborrar-los amb sistemes de làser. Vam decidir-nos a comprovar si hi havia tatuatges a Can Puig i hem vist que sí; i sobretot, lletres xineses.

Concurs d’economia:

èxit de Can Puig a nivell estatal

Irene García i Maria CantalapiedraFora crisi! La crisi econòmica no ha estat cap entrebanc per als alumnes de Can Puig que han estat seleccionats com a finalistes al concurs “El Banco de España y la estabilidad económica” que organitza a nivell estatal aquesta entitat financera. El Banc d’Espanya organitza cada any el concurs escolar “El Banco de España y la estabilidad en la economía”.  En aquesta tercera edició han participat per primera vegada els alumnes de 1r de Batxillerat que cursen Economia, amb la col·laboració d’alumnes del Cicle Formatiu de Gestió Administrativa que s’imparteix a Can Puig. El dimecres 18 de març es van conèixer els resultats de la primera fase del concurs. El nostre centre ha quedat en sisena posició.Aquesta primera fase consistia en la resolució d’un qüestionari test de 50 preguntes. Les qüestions plantejades aquest any tenien una alta dificultat i per poder respondre-les va ser necessari que els alumnes fessin una exhaustiva recerca en la base de dades del Banc d’Espanya i del Banc Central Europeu.Han participat 214 instituts públics i privats de tot l’Estat Espanyol, i només s’han classificat 25 centres, tots ells centres públics. Els alumnes de Can Puig participaran en la segona fase d’aquest concurs, que consisteix en fer un treball en equip relacionat amb l’Euro. Felicitem als alumnes i professors del departament d’administració d’empreses participants, ja que s’ho mereixen per tot l’esforç que han fet.

Cinema a l’institut i projectes fotogràfics

Antonella Macchi i Clara JuárezNois i noies de 1r de Batxillera de l’IES Can Puig i nens i nenes de 5è i 6è del CEIP Riera de Ribes han començat un projecte patrocinat per la Generalitat anomenat Cinema en Curs. Una de les pràctiques del curs és dur a terme un projecte fotogràfic que consisteix en fer entre sis i deu fotografies que tinguin una coherència entre elles i que representin els colors del nostre poble.Des del nostre punt de vista ha estat una bona experiència. Hem hagut de treballar en grup i posar en comú les nostres idees per tal de fer un bon treball. Vam aprofitar algunes sortides per deixar volar la nostra creativitat. Els resultats són més de quinze projectes fotogràfics dels quals hem pogut gaudir durant vàries setmanes en les exposicions que s’han fet tan a l’institut com a l’escola.Durant el curs comptem amb l’ajuda d’una realitzador cinematogràfica (la Meritxell Colell) que ens ha acompanyat amb els seus consells i ha fet possible l’exposició. A més a més ens ha familiaritzat amb els instruments de cinema i de fotografia que han fet la nostra feina més fàcil i còmoda. També ens ha visitat un entès en el tema, l’Oriol de Fotoaerea.net, que ha opinat molt bé sobre la qualitat del nostre projecte. El següent treball que hem dut a terme en aquest curs ha estat un curt metratge representant un espera. També podeu veure’n els resultats a la web de la revista. Tot plegat ens ha ajudat a introduir-nos en el món de la comunicació audiovisual i conèixer de més a prop tots els aspectes d’aquesta especialitat. Cliqueu aquest enllaç al youtube i veureu una selecció de les fotos:http://www.youtube.com/watch?v=qat8VKYrXmo&feature=channel_page[kml_flashembed movie=”http://www.youtube.com/watch?v=qat8VKYrXmo” width=”425″ height=”350″ wmode=”transparent” /]A finals d’abril també tindrem ocasió de mostrar la primera pràctica que vam fer que consistia en la filmació de diferents Minuts Lumière: petites pel·lícules d’un minut de durada —com les primeres pelis de la història que van filmar els germans Lumière— amb càmera fixe. el resultat ha estat un total de 35 postals en moviment de diferents llocs emblemàtics de Sant Pere de Ribes. Les presentacions públiques seràn el 17 d’abril a les 18’30h a la biblioteca Josep Plà de Roquetes i el 20 d’abril a les 18’30h a la Manuel de Pedrolo de Ribes: no hi falteu!

Bona acollida de l’edició digital de la revista

Bruna BernardesCom ja sabeu, aquest any la nostra revista té una edició digital. Això significa una mica més de treball, idees i temps que amb tota la il·lusió fem aquí a la redacció i amb la col·laboració de tots vosaltres. Però la sopresa i satisfacció l’hem tinguda en veure el nombre de visites a la web: ja hem superat les 500 visites. Hi va ajudar el fet de sortir en un petiit reportatge a les notícies del Canal Blau (aquell dia les visites van augmentar moltíssim). Des que vam repartir la revista impresa al desembre fins avui, la pujada de les visites ha estat contínua. No solament ha pujat el nombre de visites, sinó també el nombre d’usuaris que es connecten a la revista digital. Ho podeu veure als gràfics adjunts. Una latra dada interessant és que lamitjana de permanència a la web quan algú s’hi connecta és de 5 minuts: i això és molt de temps! Esperem que amb aquesta edició disfruteu del contingut i comptem amb les vostres visites i comentaris a la web.

AL PEU JA CALÇA UN 50!!!

Anna Rosenberg i Clara JuárezTeniu a les mans el cinquantè número de la revista del nostre institut (portem setze anys publicant-la cada trimestre, i estem orgullosos!). Per aquest motiu hem decidit que seria interessant fer-li un petit homenatge, en forma de reportatge. Per fer-ho, ens hem documentat i hem rescatat tots els números de la revista. Fullejant-la ens hem adonat d’uns quants canvis: El que crida més l’atenció és que els primers 24 números tenien com a portada una lletra de l’abecedari, així que el primer número va ser una “A”i l’últim, òbviament, una “Z”.  En aquests números el títol de la revista no era el que tots coneixem, sinó que era “El peu de la lletra”, amb “E”.Un cop es va acabar l’abecedari, que va coincidir amb el número 25 i amb un canvi de coordinador (ho va deixar en José Fernández i va començar en David Duran), la revista es va modificar juntament amb la maquetació (gràcies a Déu). Ara les portades eren fotos qualsevols que no tenien res a veure amb peus, i la primera “E” del títol es va substituir per una “A”. Així vam tenir el ja conegut “Al peu de la lletra”. A partir del número 35, però, amb la Neus Bonet com a coordinadora ja es van començar a publicar imatges relacionades amb peus per la portada, tradició que van seguir en David Puertas i en Diego López com a coordinadors fins a dia d’avui.Ja hem vist els canvis que ha patit la revista durant aquests anys, i el que en pensa el seu primer coordinador. Ara ens queda per explicar-vos els canvis que heu notat en aquest número: Vivim a l’era de la tecnologia i per això hem cregut adient modernitzar el format i digitalitzar-lo. Tot i així també hem imprès la revista, per no perdre la tradició. Aquesta revista, però, és més prima que de costum, com ja haureu notat, ja que aquí publiquem sumaris i els articles més destacats (trobareu la resta d’articles, de fotos, vídeos, etc. en la web de l’IES Can Puig www.iescanpuig.cat clicant a l’apartat “altres” i d’allà a “Revista” o anant directament a http://blocs.xtec.cat/alpeudelalletra).Ja que en el número 25 es va produir un canvi de títol perquè es canviava el format i l’estil de la revista, hem decidit fer el mateix, perquè han passat 25 números més i hem canviat el format. El canvi que hem fet ha sigut, seguint el patró que van marcar fa 25 números, canviar la primera vocal del títol. Fent referència a la versió digital, hem substituït la “A” per una “@”, i ens hem quedat amb “@l peu de la lletra”!Finalment, ens hem pres la llibertat de reflexionar sobre com podria ser la nostra revista quan es celebri el 75è aniversari. Hem deixat volar la imaginació i ens hem atrevit a visualitzar el “quin peu calces” com un holograma que podrem veure des de casa nostra; un canvi de nom, que seria Al peu de la lletra en llenguatge extraterrestre (ja que ens hauran envaït) o en xinès, tant se val; i quant al canvi de coordinador, podríem ser fins i tot algun de nosaltres: el que es passés al lado oscuro…Això és el que pensava el primer director de la revista en publicar-se el número 10 de la mateixa:

Entrevistes amb ex-directors de la revista

Hem entrevistat en José Fernández, que va ser el primer director de la revista:Quins eren els objectius de la revista?Els objectius eren tres: el primer era crear un canal de comunicació perquè la comunitat educativa (alumnes, pares, professors) compartís informacions sobre l’institut i la seva vida docent i social i, alhora, enfortís el seu sentiment de pertinença al col·lectiu. El segon, posar en marxa una assignatura optativa on els alumnes de Can Puig tinguessin l’oportunitat d’aprendre quatre coses sobre periodisme i comunicació. I el tercer, crear un vehicle de comunicació i participació per al jovent de Ribes en general.Es van complir? Crec que el fet de publicar-se el número 50 de la revista és una mostra objectiva de l’èxit. Hi ha molts alumnes, pares i professors per als quals, en un moment o altre, la revista ha estat una font d’informació, un pont d’encontre o un entreteniment. Can Puig ha estat al llarg dels anys un centre educatiu pioner i innovador en molts aspectes, i la revista del centre ha format part d’aquest esperit d’iniciativa i servei. Què vas guanyar amb l’experiència?Arrugues, alopècia i paciència, però és la millor revista que he dirigit mai.I també hem parlat amb en David Duran, que el va succeir en el càrreg: Quins eren els objectius de la revista?En primer lloc, donar l’oportunitat a un grapat de joves d’aprendre a través de la confecció d’una revista. No sols a fer un tast de periodisme, sinó a aprendre continguts a través d’ell: des de redacció fins a treball en equip. També es pretenia tenir un vehicle de comunicació entre els diferents agents de la comunitat educativa -alumnat, professorat i famílies. Fins i tot, crec que a la ment del diferents directors de l’IES (Ferran, Josep-Lluís i Luís) hi havia la interessant idea de contribuir des de Can Puig a enriquir el panorama de la premsa local.Es van acomplir?Crec que en la seva mesura, sí. Per als alumnes era -i és- una bona experiència d’aprenentatge a través no d’un exercici, sinó d’un treball real, que té una traducció en un producte final, que a més volíem de qualitat (fins i tot recordo que ens van donar el Premi Baldiri i Reixach).Crec que, en part, també vam aconseguir que la revista -tot i tenir l’alumnat com a protagonista- es dirigís també a professors i famílies. És un repte important si volem que contribueixi a crear sentit de comunitat. En el tercer objectiu, és obvi que també si hi ha fet una contribució important.Què has guanyat amb l’experiència?Jo? Jo vaig guanyar un grapat de maldecaps i satisfaccions, com en totaexperiència educativa intensa. Però el que em sembla important és que elsalumnes amb qui vaig tenir el gust de treballar van aprendre moltes coses i,malgrat el fort esforç que suposava -o potser per això- en guarden un bonrecord. I potser encara més important es que van contribuir a consolidar unmés dels múltiples projectes d’aquesta experiència educativa tan interessantque és l’IES Can Puig. Ser professor de Can Puig va ser, per a mi, una gran experiència.I amb en Diego López, que va dirigir 6 números de la revista:Quins eren els objectius de la revista?La revista “ Al peu de la lletra”,  sempre es va presentar com una eina comunicativa que els alumnes podien utilitzar tan per al propi servei com per al de tota la comunitat educativa. El seu objectiu més primordial era elaborar missatges d’interès divers i adreçat a l’entorn local. Per desenvolupar aquests objectius era necessari orientar els alumnes a través d’objectius més concrets. Ens referim al desenvolupament de la capacitat d’anàlisi crítica dels alumnes envers els mitjans de comunicació actuals. Les capacitats comunicatives i d’interpretació des del context i del medi, i per últim la capacitat de treball individual i de grup. Bé aquests són en major o menor grau els objectius prescriptius, l’estàndard, el propòsit oficial; el que es pot trobar en qualsevol currículum i que qualsevol docent format, pot induir, actualitzar i dinamitzar amb els seus alumnes. Personalment crec que la revista oferia un panorama educatiu molt enriquidor; afortunadament l’experiència docent a l’aula sempre supera  els objectius institucionals. Es presentava davant dels alumnes com un pretext per acceptar i desenvolupar situacions controvertides, opinions del tot irreconciliables però justificades. L’alumne esdevenia el  redactor- observador que treballa aspectes realitats i continguts que no compartia necessàriament, però que responia a l’objectiu d’una tasca veritablement crítica i de distanciament personal, per ells era un gran esforç i al qual no estaven massa acostumats.  Altres vegades els alumnes no tenien altre remei que perseverar davant les situacions límit, imposades per dates ineludibles i que sempre… no sé com ens en sortíem!Es van complir?Cada grup tenia unes característiques específiques, per tant uns resultats diferents.Érem molt crítics amb la revista, i sempre intentaven millorar la següent edició, ho puc assegurar, amb la mateixa il·lusió d’assolir el màxim d’objectius en la següent edició,  això ho trobava fantàstic. Puc dir que la matèria sempre es va plantejar amb la il·lusió d’assolir el màxim d’objectius possibles i es van complir el objectius que cada grup, cada persona, podia assolir en aquells moments. Per tant Ja teniu la resposta.Què has guanyat amb l’experiència?Per a mi l’experiència docent, en general, sempre em resulta gratificant i enriquidora i confirma la meva vocació personal. L’edició de  “Al Peu de la lletra” em donava la possibilitat de tenir un tracte més proper amb el alumnes, ja que el temes que tractaven a la revista em permetia connectar i conèixer les seves inquietuds, preocupacions i il·lusions… Compartir amb ells tot això i a l’hora donar la meva opinió era senzillament meravellós. En general la revista responia als models de format contingut que es feia en el diferents IES de la comarca. Tot i això, m’agradaria incidir en dos aspectes que per mi tenien importància.  Per una banda la redacció gaudia d’una llibertat absoluta que ara des de la distància i l’experiència valoro de forma especial: no és fàcil trobar aquesta confiança per part de la direcció d’un centre, sobretot quan es tracta d’un producte que surt de les aules. Per altra banda, en aquest número 50,  la revista s’havia de renovar, i fer el pas cap a l’era digital, molt més versàtil, dinàmica, participativa. Per concloure, espero i desitjo que aquesta nova època per a la revista sigui tan profitosa i autèntica com ho va ser per a mi i per a tots els qui vam col·laborar en aquest projecte. Moltes gràcies.

EX ITINERE*

(* locució llatina equivalent a “després de marxar”)Paula Sanz 3r ESO“La veritat és que quan surts de casa te n’adones de moltes coses, obres moltes portes que t’aporten noves experiències que et fan créixer”.Entrevistem la Laia Lloret Vaciana, ex-estudiant de Can Puig (va acabar el 2n de batxillerat el curs passat) que ha marxat de Ribes per seguir estudiant lluny de casa, concretament al País Basc. Aquí ens explica l’experiència que està vivint, com ha anat el canvi que ha decidit fer i aquest nou pas en la seva vida.La teva estada a Can Puig, com la definiries? La meva estada a Can Puig  la definiria amb una paraula clau: adolescència.  Ha estat intensa, profunda personalment, amb moltes complicacions, però també amb molts reptes personals que m’han fet créixer. En fi, Can Puig ha estat un dels escenaris que ha format part d’aquesta petita obra de transició.De Ribes a Donostia? Sempre m’ha agradat considerar-me de tot arreu, però la veritat és que Ribes és el meu poble. La meva vida s’ha anat construint a Ribes, amics i amigues, família, racons que em porten mil records. Ja feia temps que pensava en marxar, però això només era una il·lusió durant el batxillerat i també una molt bona meta per aprovar-lo. Arrel d’un viatge a Euskadi em vaig enamorar del paisatge d’aquestes terres i aquí estic! El cert és que m’ha suposat una mica d’estrès durant l’estiu el pensar amb estalviar, la matricula, la subsistència…Com va ser l’arribada? Els primers dies a Donostia van ser una mica complicats, estava molt desorientada i aquesta nova situació em creava una mica d’angoixa, però jo sabia que havia estat la meva decisió i vaig posar l’esperança en començar Educació Social a la UPB (Universitat del País Basc). La veritat és que quan surts de casa te n’adones de moltes coses, obres moltes portes que t’aporten noves experiències que et fan créixer. La veritat es que estic molt contenta del canvi i estic feliç de veure que les coses em van bé.Que tal el parlar? És un idioma molt difícil, però molt bonic i estic molt motivada per aprendre’l, encara que les “euskaltegis” (escoles d’euskera) són una mica cares. He fet una amiga de Càdis que coneix un noi que fa classes d’Euskera a 1€ l’hora i estem intentant fer un grup de tarda! No veig impossible poder-ne aprendre, encara que sigui només per entendre’l.Pa amb tomàquet o pintxos? Suposo que de moment pa amb tomàquet perquè és el que més trobo a faltar, tot i que aquí hi ha bastants llocs que n’hi ha. Però no puc descartar els pintxos, perquè n’hi han tants i tants per triar… i estan tots tan bons…Enyorança? Tot ve per moments, tinc estones més dèbils que em sento una mica sola i m’enyoro, però rapidament em recolzo en la nova gent que he conegut i intento ser forta.Mòbil, e-mail o carta? Prefereixo carta mil vegades però encara no n’he enviat ni n’he rebut cap! Entre unes coses i les altres al final es fa més ràpid trucar per telèfon. Però espero no descartar l’opció de les cartes.Mediterrani o Cantàbric? El Mediterrani és el meu mar de tota la vida. Suposo que depèn de l’època que passi i com estigui amb mi mateixa. Ara mateix prefereixo el Cantàbric perquè té tanta potència que em transmet forces per tirar endavant!Estàs motivada? Més que mai! Estic molt contenta d’estar aquí i estar fent el que jo volia! És molt satisfactori encara que pot semblar precipitat acabar el batxillerat i marxar corrent. Tot depèn d’un mateix i, precisament, la motivació és el factor més important de tots per fer una cosa així!      

Personatges emblemàtics de Ribes

Júlia GaitánL’home safariSí senyor! Alguns l’hauran vist, a altres els sonarà, alguns no sabran ni qui és… Parlem d’aquell home que es passeja als hiverns amb barrets d’animalons dissecats i als estius amb collarets d’aglans i dents de senglar, sense oblidar-nos de les seves ulleres i el seu gran bigoti blanc, el coneixeu?El pare de l’Eto’oPels qui passegen o viuen al Passeig de Circumval·lació, ja serà com un més de la família. És l’home escanyolit i morenet que ronda pels voltants de la riera amb el seu gos, anomenat Eto’o.  De parla estranya i sempre somrient, si no va amb el gos… va amb el carro de comprar! Vigileu si teniu una mascota, es dirigirà a vosaltres pel seu nom!L’home de la cadira de rodes de la ”Plaça del Bus”El títol no amaga cap més secret. Qui no ha vist aquell home amb cadira de rodes endinsat al Bar Cataluña? (Per qui encara no se’n sàpiga el nom, és el bar amb la persiana dels Simpsons). La seva presència diària en aquesta plaça fa que la revista el consideri personatge emblemàtic de Ribes.L’home descalç de PinedaAquest home, tot i no estar molt present al poble, alguns sabran bé qui és. Tant se val si plou, neva o fa sol, aquest home d’estètica ‘hippie’ i llarga melena blanca, fa auto-stop i va descalç per tot arreu! Alguns asseguren haver-lo vist baixant caminant amb la seva filla des de Pineda…Els habitants de la cova……o ”yonquis”. Parlem principalment dels dos homes que hem vist tots algun cop, ja sigui per la riera o per el nucli urbà del poble. Coneguts pels noms de Joaquín i Abat, són la versió ribetana de ”El Gordo y el Flaco”. Sempre amb aspecte descuidat, ens aconsegueixen sorprendre contínuament amb les seves bojeries.L’home indígenaTot i que ara quasi no es pot reconèixer és un dels homes més emblemàtics del poble. Abans el vèiem passejar amb unes trenes negres quilomètriques i amb el seu petit Chihuahua. El contrast amb el “volum” d’aquest amb el del seu amo pellroja és graciós, no creieu?L’home del cotxe blancNo cal donar gaires detalls d’aquest personatge: freqüenta Un AltreMón, condueix un cotxe blanc, la seva forma de ser el fa semblar un boig i el més important: tot i tenint unes nocions de cant pèssimes es va presentar al càsting d’Operación Triunfo l’any passat per treure de polleguera a l’amable Risto Mejide. Visiteu-lo a Youtube!En Juan, del pavellóÉs ni més ni menys que el conserge que cuida del pavelló des de temps immemorials. Sovint el veiem amb el cotxet blau conduint pels nostres carrers… Ah! És el pare d’un ex-alumne de Can Puig.Bé, aquí conclou el nostre primer volum sobre els personatges emblemàtics de Ribes. Us anirem informant!