TUKAN: que no pari el ritme!

El grup de batucada de l’institut que dirigeix Santi Bertrán en el marc de l’Associació Esportiva Can Puig ja s’ha presentat en públic: el primer cop va ser durant la cavalcada de Reis. Les còfies de color taronja els van deixar ben retratats i el seu so va impactar a ses majestats. La segona vegada, va ser a la rúa de carnaval. No estava previst, però a darrera hora, el grup TUKAN va ser l’encarregat d’obrir la rúa carnavalera de Ribes: quin honor! Públic i organitzadors ens van felicitar pel nivell que vam demostrar i ens van animar a seguir endavant. I així ho farem: no pensem deixar de tocar!

Música des de la Masia

Música des de la Masia és el programa de ràdio que fem els alumnes de batxillerat en col·laboració amb Ràdio Ribes (107.2 FM).La d’aquest curs és la vuitena temporada: fins ara s’han emès 128 programes, així que a nosaltres ens toca fer del 129 al 139.Els programes que hem preparat són aquests, que s’emeten els divendres a les 16’05h en directe:
1. FRANCESC ARAU Baixistes                                                                     6 febrer
2. ANTONELLA MACCHI Eapos (Hip-Hop ribetà)                              13 febrer
3. TADEU DREYER La música dels videojocs                                             20 febrer
4. ANNA ROSENBERG Cançons reivindicatives nordamericanes                      27 febrer
5. JAUME FORTUNY Dames negres de la cançó                                          6 març
6. FLOR DA SILVA Rock argentí                                                             20 març
7. CLARA JUAREZ Els musicals                                                                      27 març
8. DIEGO VARGAS Rock pur                                                                     3 abril
9. JULIA GAITÁN Drum and bass                                                                        17 abril
10. BRUNA BERNARDES Èxits dels 90                                                   24 abril

GUITARRISTES A CAN PUIG

L’optativa de guitarra que s’ofereix a 2n d’ESO està tenint el seu efecte: guitarres amunt i avall pels passadissos de l’institut i cançons acompanyades dels acords ran-ran.. Maná, Sopa de Cabra, Amaral, Fito y Fitipaldis, Lluís Llach, The Beatles, havaneres… ens atrevim amb tot!

BABASÓNICOS

Florencia da SilvaEl passat divendres 12 de novembre del 2008, va tenir lloc un gran espectacle a la Sala Apolo de Barcelona. Un grup de rock argentí anomenat Babasonicos, en plena gira europea per promocionar el seu últim disc, Mucho, va fer un grandíssim concert. Hi vam anar una gentada, però els que ens interessen són: l’Adama de 1 de batxillerat, en Màximo (ex alumne de Can Puig), i per últim jo, la Flor. Després de 5 llargues hores d’espera a la porta de la Sala Apolo, ens vam adonar que una persona vestida de negre i que s’asemblava molt al cantant (Adrian Dargelos), entrava a la sala. Vam córrer cap a ell, i sí, efectivament, era Adrian. L’emoció i els nervis que vam sentir en aquell moment són inexplicables. Poc temps després de tot aixó, vam entrar per viure el concert en primera fila (a la foto potser ens veureu). Una altra espera de poc temps i els llums comencen a apagar-se. Allà estaven, Babasonicos i nosaltres tres sense poder dir res. La durada del concert va ser per nosaltres com si haguèssin passat 5 minuts, volíem més. Però, vam aconeguir entrar als camerinos i parlar amb ells i fer-nos una foto amb Adrian. Aquí us les deixo. Si voleu conèixer Babasonicos, entreu a la seva pàgina web: allà trobareu moltes sorpreses:http://www.babasonicos.com/

Extremoduro

Sang, suor i llàgrimes en primera personaClara Juárez i Antonella MacchiArribem, després d’haver patit petits incidents relacionats amb el viatge Sant Pere de Ribes- Barcelona, i ens trobem l’entrada del Fòrum plena de persones amb el cabell llarg i vestimenta negra. L’ambient no podia ser més tens. Entre venedors ambulants de samarretes falses d’Extremoduro vam fer torns per no perdre la posició, mentre que anàvem a comprar entrepans al “xino” de la cantonada. Després de dues hores esperant (es van fer eternes) i enganyant al personal amb unes portes obertes només per VIPS, es van començar a sentir rumors i tot seguit el soroll de les portes obrint-se. La multitud va fer un allau cap a les portes, senties la gent cridant frases com “araña y pega todo lo que puedas”.Cal dir que nosaltres gaudíem d’una molt bona posició. Un cop obertes, tothom va començar a córrer fent un gran “esprint” per arribar a la cua de l’entrada. El panorama era: gent agafant-se els pantalons per accelerar més, gent que cridava “Tinc por!”, i persones pel terra ofegant-se entre la massa. A mesura que ens acostàvem a l’objectiu la gent anava esgotant-se degut a la llarga distància, era el moment d’anar més ràpid encara, en la direcció on t’indicaven el guàrdies. Després de molt d’esforç i “flato” vam aconseguir arribar a l’entrada en una posició inimaginable, érem els quarts d’una de les tres cues de 400mts. Allà els policies ens van fer seure amb la frase “todo el mundo al suelo!”, ordre que vam obeir a l’instant.El moment no podia ser més tens. Teníem les emocions a flor de pell. Ens van anunciar que estava prohibida l’entrada de qualsevol beguda alcohòlica, per tan podíem veure a la gent acabant-se “del tirón” ampolles senceres de vodka, whisky i tot el que us podeu imaginar. Nosaltres vam ser més pràctics, i seguint uns consells del noi del davant vam fer un traspàs d’ampolla de vidre a ampolla de plàstic.S’acostava el moment. A dalt de les taquilles veiem unes senyals amb forma de fletxa. El moment d’entrar s’indicava quan aquestes s’il·luminaven en color verd. Ja n’hi havia una! Vam estar esperant tres hores, però quan ja portàvem dues la gent no aguantava més i es va aixecar. Tothom estava aspectant la senyal del guàrdies per entrar a les taquilles i ensenyar bosses i entrades. Les tres fletxes es van il·luminar a la vegada que teníem una gran “subidón”.Vam entrar tots junts, un grup de sis persones, vam ensenyar les corresponents bosses (amb ampolla inclosa que vam aconseguir entrar) i entrades. Un altre cop vam arrencar a córrer, aquest cop en direcció a l’escenari. Missió complida, érem a un metre de distància de les tanques. L’escenari s’anava omplint ràpidament, i l’aire anava menguant. No érem conscient de la multitud que es va formar rere nostre.Tot i que era l’hora de començar el concert d’Extremoduro encara restaven els teloners (Dr. Deseo). Un home calb, amb els llavis de color vermell “pasión” i una roba molt femenina va sortit a l’escenari, mentre cantava s’enfilava per tot el que trobava per davant. Entre cançó i cançó el fans embogits corejaven “EXTREMO”. Vam poder veure en “Robe” amagat a un costat de l’escenari, escoltant el seu amic calb. Quan es van adonar que se’l veia es va tornar amagar per les cortines.La tensió era insuportable, quasi tan com les empentes que rebíem des de darrere.Estàvem a punt a caure, quan una de nosaltres va notar que es desmaiava. Va marxar acompanyada. La resta ens vam quedar, al lloc privilegiat, dues hores més. L’escenari va ser cobert amb tres teles blanques. Sabíem que s’acostava el moment. La tela del mig va caure amb el so del la guitarra del cantant. Sonava Deltoya: “Se apagó el fogón, no funciona nada…¿Dónde está la luz?” i en aquell moment, mentre tothom cridava “AQUIIIIIIIII” van caure les teles restants. Una de nosaltres es va agobiar molt i vam haver de sortir “corrent” ja que l’ambient era insuportable: els de darrere t’empenyien cap endavant, els de davant tornaven l’empenta i perdies l’equilibri.L’aire era quasi inexistent i havies d’estirar molt el coll si volies sobreviure.Vam començar a sortir evitant els cop tant com podíem, la multitud havia embogit. L’única manera de sortir era dient “m’estic desmaiant, deixa’m sortir” tot i així trobaves gent sense cor que se’t tirava a sobre sense pietat. Durant el quinze minuts que va durar la nostra “retirada” només trobaves conglomeracions de gent suant per tot el cos (a vegades sense samarreta ¬¬ aarg). Asfixiades del tot vam arribar fora, allà ens vam trobar amb la resta del grup que havia marxat abans. Vam anar ràpidament cap a “el puesto de Telepizza” allà vam hidratar-nos per poder aguantar el que quedava de concert. El pitjor moment ja havia passat. Ens vam dividir:Versió 1: Uns pocs no volíem renunciar a passar el concert el més a prop possible del cantant, així que malgrat la mala experiència que acabàvem de viure, vam tornar a endinsar-nos en la massa. Demanant permís, i disculpes, i donant les gràcies vam arribar de nou a un metre de la tanca. Ja estàvem al mateix lloc d’abans. Vam agafar-nos del braç perquè els cops no ens separessin (sabíem que si ens separàvem no tornaríem a veure’ns en una llarga estona) i a partir d’aquí, la nit va ser evitar els cops, saltar, defensar-te, ballar i cantar, cantar molt. La gent suada se t’enganxava i els que no aguantaven la falta d’aire, els cops i les empentes i queien, eren trepitjats per la gent que volia apropar-se a l’escenari i els seus amics havien de fer rotllana per evitar mals pitjors. Va ser desfasant i molt salvatge, a l’ultima cançó, ja no aguantàvem més i vam anar sortint abans de que acabés del tot el concert i es fes l’efecte “estampida”. Volíem trobar la resta de grup i, plens de blaus, i sense poder quasi parlar ni respirar, vam anar al “puesto Telepizza”. Per desgràcia ja no tenien aigua, però qualsevol cosa (fins i tot amb gas) servia. Seguíem encisats, el Robe ens havia mirat (potser no ens havia vist però per nosaltres ja va ser massa). Vam contactar amb les demés i ens vam trobar a la sortida.Versió 2: La gent que havia quedat més demacrada, nosaltres, vam haver de posar-nos a 45 metres del cantant, el nostre cos no donava per més, tot així no vam renunciar a passar-nos-ho bé. La gent del nostre voltant estava callada, es notava que l’ambient era molt diferent. Però gràcies a en Robe, i una ampolleta clandestina amagada dins una bossa, vam començar a cantar com boges i a ballar com mai. Tanta va ser l’emoció, que vam crear un ambient al voltant nostre inimaginable, els suposats no-fans ja estàvem dins el “rollete”: era com estar dins però amb el metre quadrat pertanyent a cada persona. Un cop acabat el concert, vam anar sortint, i reunint-nos amb els demés.Vam poder tornar a casa amb els respectius cotxes de les mamis. Sense oblidar com a anècdota, que el viatge de tornada va ser divertidíssim gracies a que una de nosaltres que estava mol contenteta. Tot plegat es va resoldre anant a dormir amb una gran rialla.

Comentari sobre el concert trimestral

Biel Solsona 4t ESOEl dimarts 18 de novembre a la sala d’actes del Ger, els alumnes de música de l’IES Can Puig (2n i 4t d’ESO) van assistir a un concert protagonitzat pel pianista Manuel García i el seu trio de jazz. Nosaltres vam assistir a la primera sessió que es va realitzar a les 8:30 del matí. El cansament dels músics per començar tan aviat no va suposar un problema a l’hora de mostrar-nos la seva música. El trio de jazz va iniciar el concert amb el Cant dels Ocells, una cançó popular difosa per Pau Casals, ara versionada amb jazz pel trio. El concert va durar tres quarts d’hora en els que els músics van tenir el seu temps per mostrar-nos la seva habilitat pel jazz. Manolo García (líder del grup) anava explicant de mica en mica l’orígen de cada peça, com s’havien inspirat per fer cada una de les cançons i la història de cada una d’elles. Entre d’altres coses ens va explicar que quan ell portava noves idees i les mostrava al grup els altres components afegien les seves idees sobre les principals i així s’anaven modelant les cançons. Un dels temes que van tocar en Manolo García ens va explicar que estava inspirat en l’acte de mocar-se i un altre que a partir del numero de telèfon d’un amic havia relacionat cada nota amb un numero del telèfon i així li va sorgir una melodia: a partir d’aquella melodia havia creat un tema anomenat “Puertas abiertas”, justament perquè qui li havia trucat era el professor de música de Can Puig.Aquest concert ha servit perquè els alumnes que només escolten “música màquina” i no saben ni qui és Pau Casals sàpiguen que existeixen més estils de música i que un d’ells és el jazz. Per els que en saben una mica i fan música perquè els agrada, ha sigut una bona experiència.

Viejas Locas no murió, se Intoxicó

Viejas Locas es grup de rock argenti creat per tres nois de Villa Lugano, al sud de la ciutat de Buenos Aires. EL grup es diu Viejas locas ja que el mot del cantant era així.Al principi el grup estava format per Mauro Bonome (veu), Bachi (baix) i Diego Cantoni (guitarra). Comencen a fer covers dels Rolling Stone i de Pink Floyd. Buscant algú per que toqués la bateria, es van trobar a Cristian “Pity” Alvarez, qui feia sis mesos aprenia a tocar la guitarra i buscava un grup per tocar. El van integrar en el grup però continuava faltant el bateria. Però Pity va portar a un amic seu, Gaston Mancilla. A partir d’aquí el grup comença funcionar.Van actuar en diferents locals de la ciutat però no amb més de 60 persones com espectadores, encara que la gent ja començava a escoltar-los.Viejas locas va començar a separar-se ja que tots els integrants menys el Pity es van desinteressar pel projecte. Però Cristian no es va rendir i va incorporar nous integrants al grup. Alguns d’ells ja havien escoltat el grup i per tant van acceptar immediatament. Per començar circulaven per petits bars compartint escenari amb altres grups.Ja des d’ un principi, el Pity era qui s’ocupava de fer la majoria de les lletres; generalment aquestes parlen de situacions de la vida quotidiana o coses que passen pel carrer.La popularitat de Viejas Locas va anar creixent. Fins que en un dels molts shows que ja havien fet, els va descobrir el representant de la discogràfica Polygram. Així fou com van editar el seu primer disc. Aquest surt a principis del 1996, titulat “Viejas locas”, amb cançons com “nena me gustas así”, ”intoxicado” i el hit “lo artesanal”.En el 97 tornen a entrar a un estudi de gravació per fer el seu segon disc, “Hermanos de sangre”, on es pot escoltar “perra”, i “aunque a nadie ya le importe” dels quals es van fer un video.Amb “Hermanos de sangre” la popularitat augmenta, i ells decideixen donar un concert gratuït en Quilmes. Aquest show marca el rècord d’assistència a un concert de Viejas Locas: 10.000 persones.Desprès del debut en Obras, un dels escenaris mes prestigiosos en Argentina, tornen a un estudi per gravar “Especial”, amb cançons com “me gustas mucho”, “todo sigue igual”, etc. A mitjans del 2000, Pity es retira del grup i realitza el seu últim concert en La Matanza sense anunciar la seva partida.D’aquesta separació sorgeix un altre grup, Intoxicados. En el 2002 surt un recopilatori de grans èxits de Viejas locas, “Sigue pegando”.Quan comencen a tocar en Intoxicados en el grup estan: Cristian Alvarez (veu i guitarra), Abel Meyer (bateria), Adrián Perez (teclat) i Ezequiel Rodriguez (harmònica). Al temps es van incorporar Felipe Barrozo i Jorge Rossi tocant el baix els dos, i Víctor Djamkotchian (saxo).Uns anys desprès de donar-se a conèixer, treuen el seu primer disc en el 2001 titulat “Buen dia”, amb música del estil de Viejas locas.En el 2003 surt el seu segon disc, “No es solo rock and roll”, on surten diferents estils com rap, rock, jazz i tango.En el 2005, surt “Otro dia mas en el planeta terra”, on es veu el canvi d’estil al electrònic.L’últim disc que van treure va sortir fa uns mesos, al gener, “El exilio de las especies (thend)” on aparentment el Pity s’acomiada dels seus fans. Segurament no sigui així però tot és possible.

@l peu de la lletra

La revista digital de l’IES Can Puig

05. Música