Aquí teniu quatre contes escrits pels alumnes de batxillerat en el marc de l’assignatura Ciències pel Món Contemporani:

— Quan era petita

— Un dia un noi que es deia Joan

— Me desperté de mi largo sueño

— Señales

Conte científic: Quan era petita (Clara)

Quan era petita, vaig passar molta por. La meva mare estava preocupada perquè mai no sabia què era el que m’espantava, jo no em sabia expressar del tot bé encara. El que em feia por era no recordar el meu pare. El meu pare era un prestigiós científic i passava llargues temporades fora de casa. No ho sé. A mi allò em posava nerviosa, neguitosa. Segueixo sense saber-me expressar del tot bé. La qüestió és que aquella nit de cap d’any ell anava a venir.

Havia sentit que la meva mare li deia a una veïna que ell estava a Rússia, parlaven d’una guerra, la Guerra Freda però…quina guerra no es freda? És una cosa que a l’edat de 7 anys no es pot entendre. Tampoc entenia perquè quan el meu pare parlava amb la meva mare per telèfon, sentia més vegades la paraula atòmica que la de t’estimo. Al meu pare li hagués agradat que jo hagués esdevingut una famosa i important científica i si fos possible, moguda per una ideologia, com ell. Sempre que venia jo li explicava què feia a classe, què volia trobar-me sota l’arbre de Nadal, i altres qüestions d’infantesa, ell em sortia amb no sé quins seguiments i mètodes científics. Allà on jo veia màgia o una flor que rarament s’obria i casualment, ho feia quan nosaltres passàvem…ell veia passos, pautes: observàvem, fèiem hipòtesis: quan tornarà a obrir-se? I enlloc de “vindrem a donar un altre passeig” jo deia que no tornaria a obrir-se fins l’any següent, ell deia que fins dos anys després, no la tornaríem a veure oberta. Després afegia “el pròxim cop, ho comprovarem i falsarem o verificarem les nostres hipòtesis”. Els dos sabíem qui tenia raó. Però jo no li tinc rancor, de fet, sempre he estat orgullosa del meu pare, aquell personatge que em regalava microscopis, jocs de lents, telescopis i llibres sobre astronomia que mai vaig arribar a entendre. Massa incògnites per una nena.

Quan el meu pare marxava, després d’haver-me inculcat tota la curiositat científica, a mi se’m formulaven noves preguntes i dubtes, inquietuds que només ell podia satisfer. Li ho preguntava a la meva mare però es limitava a dir-me “ho entendràs quan siguis més gran”…maleïda actitud dogmàtica, ella no ho sabia, tampoc. Encara que jo pensava que ella també ho sabia tot. Quan veia que el dubte era tan gran que no em deixava dormir i m’aturmentava (sovint interrompia el meu son al saltar al seu llit en busca de respostes) trucàvem al meu pare i en la llunyania de Rússia, calmava la meva set. Quan el trucava angoixada per una pregunta existencial, ell sempre reia i abans de respondre’m, em deia “un dia tu estaràs aquí, i seràs tu qui em resolgui els dubtes”.

Ara m’he fet gran i ja no ho veig igual. Algun cop, els pares han de posar gotes de fantasia a les vides dels seus nens. Jo mai vaig creure en els reis mags, ni res per l’estil. Psicòlegs m’han dit què aquesta va ser la causa dels meus problemes, però mirant enrere, entenc als meus pares. La meva mare, lluny de voler contradir a la poca figura paterna que jo tenia, feia el que ell creia correcte. I ell, el meu pare, cientificista fins a la mèdul·la, no buscava la màgia i la fantasia en contes i faules, tampoc en mites i mitologia. No, ell la trobava, bé, la trobàvem a la genialitat de les nits clares, plenes d’estels, a la complexitat de les constel·lacions i eclipsis, a la complexitat de la composició del que ens envoltava, a explicacions i comprovacions, ell trobava la fantasia a la realitat. Gràcies a ell, no vaig decebre’m fins ben gran, puc dir que sempre he viscut de peus a terra i l’actitud del meu pare i la tendresa d’una mare que sempre em va protegir, m’han fet tenir aquesta actitud optimista envers la vida, que no es pot dir que ha sigut pietosa amb mi.

Ara, la nit de cap d’any de 30 anys després, he parlat amb la meva mare, el meu pare vindrà. No ha pogut evitar repetir-me que m’estima. El meu científic (aquest títol va abans que pare) segueix sent el mateix jove amb una ment que comunistes i capitalistes volien reclutar. Però ha crescut. Segueixo estant igual de nerviosa que aquella nit de cap d’any que vaig passar tanta por. I la por ha tornat. És hora de marxar, a casa meva, la meva llar. Li porto una fotografia al meu pare, no es meva ni seva ni de la meva mare. És d’una flor, la flor que va falsar la seva teoria i va verificar la meva. En definitiva, miro enrere i la meva infància de mètodes científics no va estar tan malament.

Conte científic: Un dia un noi que es deia Joan (Manu)

Un dia un noi que es deia Joan va ser abduït per marcians, el noi acabava d’arribar del institut i sortia al carrer a córrer una mica per la vora del poble, però, no li va donar temps a fer dues passes quan de cop i volta estava surant en un raig verd cap a una nau que semblava un io-io. Van marxar fora del planeta traavessant la troposfera, la estratosfera, la mesosfera, la termosfera, la hidrosfera i tota la atmosfera cap al seu món, que segons se sap esta situat en un meteorit entre els planetes Mart i Júpiter. El seu objectiu era estudiar l’anatomia humana i la seva forma de ser i actuar. Quan van arribar el van portar cap al laboratori, un lloc on només els millors i els més llestos dels marcians tenien accés. Era replet d’artilugis molt estranys per a la raça humana però el més comú per als marcians. Van agafar l’homanoide i el van portar a una cabina que semblava un tub d’assaig però moltíssim més gran per investigar com era l’anatomia d’aquella espècie inferior. Primer van treure-li la pell, després els músculs que els van anar treient un a un tallant les unions, després tots els nervis i les artèries, i per finalitar els ossos començant per el crani i baixant cap a les costelles fent una parada per els húmers i els radis. Per últim després varen descompondre el coxis, el fèmur, la tibia i els peus. Es diu que el noi encara seguia viu gràcies a un aparell que tenien els marcians que era com si el teu esperit fos el teu cos. Els marcians van tenir un gran interés pels ossos ja que ells no en tenien i es sostenien gràcies a una mena de carílag. Per això els marcians eren sobrehumanament flexibles.

Van estar un mes estudiant la composició dels ossos i les raons per les quals ells no en tenien, van remontar-se molt temps enrere fins trobar la solució. Es tractava que en principi si que en tenien d’ossos, però es van haver d’adaptar a aquella forma de vida ja que els ossos estan fets de cartílag i en aquell meteorit hi havia una toxina que penetrava el teu cos i es menjava els ossos per arribar a l’ós esponjós i llavors morien. Després d’averiguar el tema dels ossos, van passar als nervis i les artèries i també es van interessar bastant per aquesta part de l’anatomia humana, ja que com ells eren de cartílag tampoc en tenien de venes ni d’arteries que portéssin la sang a tot el cos. Ells podrien dir, que eren com unes amebes, flonges i flexibles.

Varen fer moltes probes amb les venes com per exemple: extreure’n sang de l’hominoide i fluit corporal d’ells ja que com no tenien venes no podrien tenir sang que bombejés el cos. La finalitat dels experiments era estudiar en que es distingien i en que eren semblants. L’objectiu era veure si en algun moment del passat podrien haver sigut de la seva espècie. El primer que varen fer va ser agafar dos super microscopis i posar una mostra de sang en cada llàmina del microscopi. Després van veure que els humans i ells eren ben semnblants als globus vermells i amb els blancs, etc. Amb els globus blaus que circulaven per el cos dels marcians sense necessitat de venes ni d’artèries, aquests globus blaus estaven formats per una barreja de globus vermells i blancs, i una última cosa que era com una bactèria, que gràcies a això podien viure en aquell meteorit replet de bactèries o dit d’una altra forma “espores menja ossos”. Després d’estar mesos i mesos fent invetigacions científiques, van observar la funció motora del tot el cos: el cervell. Van tallar e cervell per la meitat per veure la perspectiva des de dins. No podien creure que aquella insignificant coseta que tenim dins el crani, pogués donas les ordres, a tot el nostre cos. Van fer una prova, van recompondre el cos del Joan, però només la meitat per poder aconseguir veure’l millor. Amb molts aparells enganxats i un que era el més important que era com un escàner, que es veien com el cervell donava l’ordre, com aquella ordre baixava per tot el cos ràpidament, arribar a la cama i fer que avanci un pas, per veure per on passava ho van haver de passar al ordinador ultra modern i posar-ho a càmera lenta, una altra prova va ser probar de recrear un cervell per als marcians però desgraciàdament el marcià voluntari va morir a causa d’una gran explosió quan es va haver acoplat el cervell de prova al cos. A causa d’això els marcians van decidir aparcar les investigacions amb humanoides ja que havien causat una mort.

Al cap d’un any humà, els marcians van perdre l’inetrès per aquell ser humà. El van recompondre, van agafar aquella nau que semblava un io-io, van engegar els motors i van posar rumb al planeta blau o, com deien els humans, la Terra. Van passar per Júpiter, Ceres, Mart i, per fi, la Terra on van tornar a deixar l’humà com abans d’haver-lo segrestat. Els marcians van deixar l’humanoide perquè havien sentit rumeors que hi havia vida al planeta Neptú i van posar rumb cap a aquell planeta gelat.

Conte científic: Me desperté de mi largo sueño

Me desperté de mi largo sueño. Mi mente no dejaba de funcionar, solo recordaba un gran estallido que únicamente duró unos veinte segundos y después me desmayé. Ahora, cansado de crear hipótesis que no me llevan a nada, llevo minutos intentando recordar un ley de física, pero no puedo, estoy demasiado asustado para pensar. Decido levantarme. Todo está quemado, destrozado, fuego por todos los rincones, parece la más exacta y precisa descripción del infierno que nunca antes había visto, incluso en aquellos tontos cuentos de mitos y fantasías. Me invade el miedo. Solo puedo pensar en una cosa, holocausto nuclear. Sabía que algún día llegaría, después de bombardeos atómicos cómo el de Hiroshima, o atentados terroristas cómo el de la torres gemelas en Nueva York, la cosa era de esperar, pero, a mí, la persona más fría y calculadora que pueda existir, se me hace imposible analizarlo. Sigo pensando en esa estúpida ley, me machaco la cabeza, pero nada… El ser humano, es la única especie, lo suficientemente tonta como para avanzar hasta su propia destrucción. Sabemos que en cinco o seis mil millones de años el Sol se hará cada vez más caliente, hasta que la vida en la Tierra sea imposible, pero no podíamos esperar a nuestro fin, siempre adelantandonos a los acontecimientos, ¡estúpidos!.

Una vez, leyendo esas páginas de internet que hablan sobre nuestro futuro y que tanto me divierten, leí que en caso de masacre o exterminio nuclear, solo sobreviviría el 1 % de la población, incluyendo insectos y plantas. Todo es surrealista, empiezo a pensar en estructuras subterráneas o estaciones espaciales, pero me parece tan absurdo que abandono la idea en segundos. Demasiada responsabilidad, recuerdo que guardaba una pistola en el último cajón de mi cómoda. Ni siquiera me lo pienso, probablemente por miedo a que mi subconsciente gane esta batalla interna que me invade. Corro hacia mi habitación, saltando cualquier obstáculo que se interponga en mi camino. La agarro, y me apunto en la sien para que mi muerte sea lo más rápida posible. Estoy a punto de apretar ese gatillo que me separa de los seres vivos, y ¡porfin! Me he acordado, aquella ley formulada por Newton, acción, reacción.

Conte científic: Señales (Flor)

Puede que sea obvio, o tal vez, una broma de mal gusto lo que le pasó a Juan, el tío de una amiga. Era granjero y desapareció hace mas o menos tres meses. Inexplicablemente, su desaparición se produjo justo después de que en su campo, aparecieran unas complejas formaciones geométricas. Tras estes suceso, comenzaron a aparecer alrededor del mundo, símbolos como estos sobre todo tipo de superfícies: campos de trigos, de arroz, nieve, césped, arena, etc. Éstos echos no dejaron indiferente a nadie y muchas investigaciones fueron empezadas para descubrir de donde provenían esos símbolos y por que razón Juan desapareció.

Dos científicos reconocidos, Patrick Delgado y Colin Andrews, fundaron el Circles Phenomenon Research Group, donde pusieron todo su empeño en investigar sobre la aparición de estos círculos.

El holandés Eltjo Haselhoff, doctor en física experimental, experto en láseres y pulsos ópticos, también dio su teoria sobre las señales, explicando, a través de los testimonios de los testigos que estaban involucrados en la creación de los símbolos extraños, pequeñas bolas de luz electromagnéticas. En un artículo, el holandés expone que los modos estirados dentro de los símbolos, podemos compararlos con pequeños termómetros, que aumentan su tamaño según el calor recibido. Si se supone que el calor es emitido por éstas pequeñas bolas de luz en el cielo que emiten radiación electromagnética, la distribución teórica de calor en el suelo puede ser decisiva para la formación de estas señales.

También fue Gerard Hawkins quien opinó sobre el tema, diciendo que algunos de los círculos o señales, eran demostraciones geométricas de teoremas matemáticos. Encontró cuatro teoremas euclidianos, es decir, de la geometria tradicional, que se encarga de las proporciones y mediciones de elementos tales como puntos, líneas, planos y volúmenes.

Éstos cuatro teoremas estaban compuestos por triángulos y varios círculos concéntricos que tocan sus lados y vértices.

Concluyendo, hay muchas teorías desde aquel 2 de diciembre, el dia da la desaparición de Juan seguidamente de la aparición de las señales, incluidas la acción de vórtices de plasma, teoria propuesta por el físico Terence Meaden, o el hongo “Micelium anular”, que podría, supuestamente, formar formas geométricas en superfícies de cualquier tipo. Pero ninguna de éstas teorías dadas por científicos, explicando la desaparición de Juan. Solo una se acerca; la del pueblo, y es la existencia de vida extraterrestre. Nos querrán avisar de algo?, nos invaden lentamente?, amigos o enemigos?..

Nada es seguro, lo único que sé, esque mi amiga ha perdido a un ser querido, y la Tierra ha perdido a un habitante. Volverán a por todos los que quedamos?.. Qué intentan comunicarnos con estas “señales”?…