Això era una vegada un noi, en Jeroni, que cada matí quan s’aixecava el primer que feia era mirar-se al mirall amb deteniment. Tothom li deia que era lleig: els companys li deien que era lleig entre riallades i bromes cruels; les noies li deien que era lleig entre riallades i mirades de commiseració, els amics i els professors aprofitaven la mínima oportunitat per fer-li notar que era lleig; els seus pares, quan s’enfadaven amb ell, li deien que era lleig amb un puntet de comprensió i de culpabilitat; fins i tot els gossos, quan anava pel carrer i li bordaven, a ell li feia la impressió que, d’alguna manera, li estaven dient que era lleig, que no s’acostés gaire perquè el farien fora amb una dolorosa mossegada; segur que si caminant pel carrer li queia al front un líquid calent i llefiscós, era la caguerada d’un ocell, que no trobava una altra forma millor de dir-li que era lleig; i en fi, la pluja no era una altra cosa que la protesta del cel davant la seva consistent i més que objectiva lletjor.
Davant del mirall, cada matí, es mirava i es remirava per intentar descobrir els detalls o la composició de les faccions que el feien tan lleig als ulls del món, però, ben mirat, no trobava res que d’especial que pogués indicar sense cap mena de dubte que era lleig. Hi havia moltes persones, animals i coses que eren més lletjos que ell, infinitament més lletjos que ell: els cactus, la senyor Martina, el geperut dels dibuixos, l’espremedor de taronges, una magdalena, l’edifici de davant de casa, la nova plaça que havia fet l’ajuntament al costat de la biblioteca, el professor de català, les pedres del riu, la maldat, les paraules ofensives, la manca de respecte, l’odi, la injustícia. Indefectiblement, cada matí acabava la inspecció del seu rostre amb la mateixa conclusió: jo no sóc tan lleig; llavors, perquè tothom ha de dir-me sempre que sóc tan lleig? La seva cosina, la Lluïseta, que era prou més lletja que ell, li havia respost una vegada a aquesta pregunta: tu no et trobes tan lleig perquè ja t’has acostumat a tu mateix i et veus amb ulls benevolents, però realment ets molt lleig, molt més que jo, que sóc absolutament lletja.
Si almenys tingués èxit en alguna cosa de la vida, si fos un excel·lent estudiant, un gran conversador, un d’aquells nois còmics que aixecava la felicitat per on passava, un gran col·leccionista de llaunes de beduga o d’ossos de pollastre rostit, un bon ballarí, un seductor, un… Però no sabia fer res bé, allò que se’n diu bé de debò. Tenia un expert moviment de dits quan jugava a la play, dominava més o menys a la perfecció els secrets del funcionament dels ordenadors, combinava amb una certa elegància les diverses tonalitats del negre, sabia enfadar-se i respondre de forma molt ofensiva a qualsevol gest dels seus companys i companyes, dels seus familiars, dels seus veïns o de la natura, quan pensava que estaven anant en contra d’ell.
Un dia, mentre s’entretenia llegint com xatejaven altres nois i noies, el Jeroni va trobar unes paraules d’una noia, una tal Berta, que el van deixar bocabadat, eren paraules que li arribaven al mig de l’ànima, que tenien sentit entre tantes vanalitats i estupideses. Cada dia des de llavors, es connectava per llegir-la. Les paraules de la Berta eren com una aspirina per al mal de cap, com un plat de sopa fumejant per a un dia fred, com una carícia per a un gat. Es va decidir. Va pensar que ella no el podia veure, i que, per tant, no podria dir-li que era lleig i que no parlaria amb ell. Va clicar el seu nick i va parlar amb ella, un dia i un altre dia, un mes i un altre mes, fins que va arribar el moment decisiu en què o quedaven i es veien personalment o deixaven de relacionar-se amb tanta intensitat, perquè les converses eren cada cop més íntimes i tots dos sentien alguna cosa per l’altre que si no era amor s’hi assemblava sospitosament. A més, ella vivia a Barcelona, a pocs quilòmetres, i en aquelles circumstàncies, la distància no podia ser una excusa.
La setmana següent ella no podia, l’altra setmana no podia ell, al cap de tres setmanes podien tots dos i es van citar dissabte a la plaça de Catalunya, al davant de la Fnac. Ell aniria vestit de negre, ella aniria vestida de vermell o de verd, ella era dos anys més jove, ell dos anys més gran. Ell portaria una rosa del color de la sang, ella portaria una gorra del color de la nit.
La nit del divendres el Jeroni no va poder dormir, entre altres coses perquè va estar xatejant amb la Berta fins a les tres de la matinada. El trajecte en tren va ser llarguíssim, les cames li feien figa, suava com si estigués al ple de l’estiu, el cor estava a punt de rebentar-li el pit quan va arribar al davant de la Fnac. Ella ja havia arribat, exhibia uns cabells negres, llargs, arrissats, un vestit verd i vermell, la gorra negra, un somriure d’orella a orella, unes dents blanques com la llet. Ell va correspondre amb un somriure igual d’ample i li va allargar la rosa. Ella li va agafar la rosa i li va fer un càlid petó als llavis, el va agafar de la mà amb delicadesa, van passejar per carrers i carrers de la ciutat, sense parar de parlar, sense parar de mirar-se dolçament. A la fi, van arribar a un garatge on la Berta es reunia amb els seus amics, van passar tot el dia mig en companyia mig sols, es van fer promeses, es van dir belles paraules, que ell pensava que no diria mai, que mai no escoltaria. Setmana a setmana, en Jeroni va obrir-li el cor i li va explicar coses viscudes, pors, angoixes, il·lusions, però ni una sola paraula de la lletjor. No entenia res. Ni la Berta ni cap dels seus amics ni tan sols li havien insinuat mai que fos lleig. Va deixar de mirar-se detalladament cada matí al mirall. Els companys, els amics i els pares segur que continuaven considerant-lo de la mateixa manera que abans, però en Jeroni ja no sentia cap amenaça: la tempesta de trons i llampecs que sempre planava sobre el seu cap havia desaparegut i només li havia deixat gotes amargues de pluja al fons del cor.
Va ser llavors quan va decidir explicar a la Berta la història dolorosa de la seva lletjor. Ella no va dir res, només el va escoltar amb dolçor, el va abraçar i va compartir amb ell les últimes gotes d’amargor que van sortir pels seus ulls. Tot hauria continuat igual de perfecte si no hagués estat per aquell maleït dia. Un noi nou va arribar al garatge, es deia Pere i el va presentar el David, tenia la seva mateixa edat i era immensament lleig, però ningú li ho deia, tothom el tractava amb total normalitat. No podia ser. No donava crèdit. Al cap d’una estona, el Pere es va posar al seu costat, molt a la vora, i ell no ho va poder resistir més, es va aixecar d’una revolada i li va cridar ben alt, perquè ho escoltés tothom: lleig, ets la cosa més lletja que he vist mai, com t’atreveixes a acostar-te, a més estàs ocupant el meu lloc, surt de la meva vista. Es va fer un silenci al voltant, en Pere va abaixar la mirada i no va dir res. Va ser la Berta la que primer va parlar, li va dir al Jeroni que semblava mentida, que era ell l’únic que havia demostrat amb les seves odioses paraules que era lleig, profundament lleig, i que no volia tornar-lo a veure fins que no mostrés pels altres el mínim d’educació i de respecte que es mereix qualsevol persona. Ningú va aixecar un dit per ell, va marxar a casa, es va tancar al lavabo i per primera vegada va descobrir els detalls i les faccions que delataven la seva absoluta i profunda lletjor.