Category Archives: General

Un il·lustre contrapunt, Neruda

ODA A LOS POETAS POPULARES (fragment)

 

Poetas naturales de la tierra,

escondidos en surcos,

cantando en las esquinas,

ciegos de callejón, oh trovadores

de las praderas y los almacenes,

si al agua

comprendiéramos

tal vez como

vosotros hablaría,

si las piedras

dijeran su lamento

o su silencio,

con vuestra voz, hermanos,

hablarían.

Numerosos

sois, como las raíces.

En el antiguo corazón

del pueblo

habéis nacido

y de allí viene

vuestra voz sencilla.

Tenéis la jerarquía

del silencioso cántaro de greda

perdido en los rincones,

de pronto canta

cuando se desborda

y es sencillo

su canto,

es sólo tierra y agua.

 

Así quiero que canten

mis poemas,

que llevan

tierra y agua,

fertilidad y canto,

a todo el mundo.

Por eso,

poetas de mi pueblo,

saludo la antigua luz que sale

de la tierra.

El eterno

hilo que se juntaron

pueblo

y poesía,

nunca

se cortó

este profundo

hilo de piedra,

viene

desde tan lejos

como

la memoria

del hombre.

Vio

con los ojos ciegos

de los vates

nacer la tumultuosa

primavera,

la sociedad humana,

el primer beso,

y en la guerra

cantó sobre la sangre,

allí estaba

mi hermano

barba roja,

cabeza ensangrentada

y ojos ciegos,

con su lira,

allí estaba

cantando entre los muertos,

Homero

se llamaba

o Pastor Pérez, 

o Reinaldo Donoso.

Sus endechas eran

allí y ahora

un vuelo blanco,

una paloma,

eran la paz, la rama

del árbol del aceite,

y la continuidad de la hermosura.

Más tarde

los absorbió la calle,

la campiña,

los encontré cantando

entre las reses,

en la celebración

del desafío,

relatando las penas

de los pobres,

llevando las noticias

de las inundaciones,

detallando las ruinas

del incendio

o la noche nefanda

de los asesinatos.

 

Ellos,

los poetas

de mi pueblo,

errantes,

pobres entre los pobres,

sostuvieron

sobre sus canciones

la sonrisa,

criticaron con sorna

a los explotadores,

contaron la miseria

del minero

y el destino

implacable

del soldado.

Ellos,

los poetas

del pueblo,

con guitarra harapienta

y ojos conocedores

de la vida,

sostuvieron

en su canto

una rosa

y la mostraron en los callejones

para que se supiera

que la vida

no será siempre triste. 

Després del silenci obligat, un nou Estellés

DEMÀ SERÀ UNA CANÇÓ

 

Animal de records, lent i trist animal,

ja no vius, sols recordes. Ja no vius, sols recordes

haver viscut alguna volta en alguna banda.

Felicitat suprema, l’hora d’escriure els versos.

No els versos estellats, apressats, que escrivies,

sinó els versos solemnes -¿solemnes?- del record.

Et permets recordar amb un paisatge i tot:

les butaques del cine, el film que es projectava,

del que no vàreu fer gens de cas, està clar;

i evoques l’Albereda, les granotes del riu,

les carcasses obrint-se en el cel de la fira,

tota València en flames la nit de Sant Josep

mentre féieu l’amor en aquella terrassa.

Animal de records, lent i tris animal,

ara evoques i penses la carn fresca i suau

per on les teues mans o els teus besos anaven,

la glòria d’unes teles alegres i lleugeres,

els cavallons de teules rovellades, la brossa

que creixia, adorable, de sobte, entre unes teules.

Animal de records, lent i trist animal

amb les mans escampades damunt el davantal,

ara que ja tenies posat damunt la taula

el got de l’aigua clara en el plat de floretes,

ara que no volies ni parlar ni evocar:

contemplar solament la vella i alta imatge

en un silenci dens i poblat de records.

Allò que fou un dia retorna, inesperat,

omplint-te l’escaleta altra volta de riures,

pujant els escalons, tan viu, de dos en dos.

Se’n torna a anar després, quan tu no ho esperaves,

quan tu, en la pobra cuina, prepares unes coses

per fer l’estada amable: uns dolços, l’aigua clara…

Se t’ompli el menjador novament de penombres.

Mires per la finestra. Veus les lentes parelles.

Aquella nit no sopes i plores en el llit,

no pots tancar els ulls, mires en la foscor.

Veus l’espill de l’armari, tan llarg com un taüt.

Està als peus del teu llit, dempeus, greu o solemne.

I fores tan feliç, tan feliç, aquell dia,

amb la teua mà dins d’una mà, en un passeig!

No tornen els records dels frenètics moments

que et deixaven la roba o les cames tan brutes.

Sols evoques això: una mà en una mà,

una paraula amable, no gentil, sols amable,

un lent anar per uns carrers inconeguts

que pel seu nom evoques, per tots els seus balcons.

Per fi, un moment per a Vinyoli

ATURO LA IMATGE PURA

 

Aturo la imatge pura

de les coses en un bres

de silenci que murmura,

quan un déu passa a través.

 

Oh saborosa clausura!

Guanya el temps la paciència:

mot per mot, es transfigura

l’inconegut en presència.

 

Mai no mor aquest encís

de la paraula tocada

per un vent sec i precís.

 

Fins allò que és pur instant:

flor de neu, alba, rosada,

duren sempre en el meu cant.

 

 

ERRANT A LA VENTURA

 

Errant a la ventura

pel vespre sinuós,

entre el foc i les ombres,

he posseït el cant.

 

Fill de foc i les ombres,

a recer de la nit,

el vent de la paraula

se m’ha tornat un arbre.

 

Abocat a les ombres,

arrelat en el buit,

la claror dels estels,

la quietud del vent,

fan tremolar totes les meves fulles.

Ja en falten menys!

EL PRIMER ESTEL

 

Al fons de tot es dreça una muntanya

prometedora, el dia ja finit.

És bo no tenir sempre el que volem

i bastir una cabana d’esperances:

així, per l’entrellum, el primer estel

fulgura net, silenciós incita,

sense fer mal, a un goig que no turmenta

que sigui breu; sabem que en esvanir-se

serà tot lluminària el firmament.

No em puc, doncs, plànyer de la meva sort;

aquí m’estic ple de pressentiment

d’una vida auroral sempre futura

que és ara sols nit clara sense vent.

sols nit clara sense vent.?

Un fragment de poesia en prosa de Vinyoli

PEL CAMÍ DELS MESOS DE L’ANY (fragment)

Entre ser poeta o simplement viure, hi ha una bella possibilitat, que és viure poèticament. Això és el que procuro des que vaig decidir no sojornar definitivament enlloc i fer de caminant.[…] Parteixo, doncs, altra vegada i novament em trobo recorrent els viaranys que duen als meus boscos. Alzinars beneïts!, rouredes estimades!, laberint pur on es filaven els meus somnis! Juliol, agost, déus llenyataires, colpeixen, encara avui, com sempre, alts arbres immortals, i jo escolto i em meravello sempre de la puresa dels cops de les destrals invisibles. Entre cop i cop sento només el crepitar feréstec del silenci mentre camino sota les branques de foc verd. […] Pel relisser que baixa des del trencat fins a la bocana del gorg, l’estiu, a poc a poc, es despenja. Lianes, selva de goig, quietuds meves! […] Amb aquests i altres pensaments volen els dies, i heus ací que tot d’una el vent d’aram de la tardor tremola sobre les muntanyes. Les ombres i teranyines del bosc ens criden ara amb més pura veu. Les fulles grogues vacil.len o ja encatifen els camins humits, vora torrents amagats al fons de les clotades. Castanya i gla són a l’abast com petits tresors, com talismans, com brases vegetals.

Continuem amb dos poemes d’Estellés

XLII

 

m’he estimat molt la vida,

no com a plenitud, cosa total,

sinó, posem per cas, com m’agrada la taula,

ara un pessic d’aquesta salsa,

oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,

què dieu d’aquest lluç,

és sorprenent el fet d’una cirera.

 

m’agrada així la vida,

aquest got d’aigua,

una jove que passa pel carrer

aquest verd

                    aquest pètal

                                        allò

una parella que s’agafa les mans i es mira als ulls,

i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,

 

com aquest passarell,

                                   aquell melic,

 

com la primera dent d’un infant.

 

LXX

 

molt més que un temple, bastiria

amb les meues paraules, aspres i

humils, una marjada com aquelles

que vaig veure un dia a mallorca.

 

les pedres, sàviament organitzades,

amb una organització ben sòlida,

contribueixen a salvar de l’erosió

la terra batuda pels vents marins.

 

m’agradaria, amb una semblant assemblea

de pedres, preservar amb els meus mots

un idioma, un país, una forma de vida,

i que ningú no sapigués mai quin és el meu nom,

 

com tampoc hom no sap el nom de l’autor d’una marjada.

 

 

Tornem a Vinyoli

ELEGIA DE VALLVIDRERA

 

Ara puc dir: sóc a la font i bec,

i bec fins a morir-me de set

de voler més no sabent què,

que és així com no es mor

en veritat del tot: vivint en la fretura

d’alguna cosa sempre.

                                    Sense

fretura, què seria de nosaltres,

aquests a qui fou dat el privilegi

de la santa follia de ser càntic,

vent desfermat, incendi

que es destrueix a si mateix, mentre salvades

queden les coses que tocà i més pures.

Oh, il·luminats! La nostra

comesa humil: obrir del tot orelles

al primigeni cant

                            I declinar.

I aquest és el tercer (Estellés, de nou)

8

 

Assumiràs la veu d’un poble,

i serà la veu del teu poble,

i seràs, per a sempre, poble,

i patiràs, i esperaràs,

i aniràs sempre entre la pols,

et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,

No podràs escriure els poemes

I callaràs tota la nit

Mentre dormen les teues gents,

i tu sols estaràs despert,

i tu estaràs despert per tots.

No t’han parit per a dormir:

et pariren per a vetlar

en la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva,

la paraula viva i amarga.

Ja no existiran les paraules,

sinó l’home assumint la pena

del seu poble, i és un silenci.

Deixaràs de comptar les síl·labes,

de fer-te el nus de la corbata:

seràs un poble, caminant

entre una amarga polseguera,

vida amunt i nacions amunt,

una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.

Car diràs la paraula justa,

la diràs en el moment just.

No diràs la teua paraula

amb voluntat d’antologia,

car la diràs honestament,

iradament, sense pensar

en ninguna prosperitat,

com no siga la del teu poble.

Potser et maten o potser

se’n riguen, potser et delaten;

tot això són banalitats.

Allò que val és la consciència

de no ser res si no s’és poble.

I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte,

camines decididament.