Aquest any dedicarem aquest bloc a la literatura universal. Hem fet un fons de pel·lícules, ens dedicarem a veure’ls com a forma de suport a la literatura i les comentarem aquí mateix. Els títols i els directors i directores són molt diversos: des de cinema americà fins a japonès, xinès, coreà, australià, anglès, francès, italià, espanyol… D’èpoques molt diverses, des de cinema mut fins a films estrenats fa poc de temps. Tenen en comú el fet que són obres consistents i amb algun tipus de missatge, des del virtuosisme de les imatges fins al tractament de temes universals, crítics, analítics…
Bones xavi!
Bé, de les pel·lícules que ens vas passar jo he vist “Señales” i la que em vas passar a part, “Solaris”.
Pel que fa a “Señales”, fora del fet de que hi surten alienígenes, cosa que ja fa que la pel·lícila tingui més possibilitats d’agradar-me, cal dir que la trama està ol treballada, no només en el sentit dels camps de blat de moro, l’atac extraterrestre i l’intent d’invasió, que està molt bé, sino el fetde que la família protagonista tingui un passat com el que té. Un moment brutal és al sopar, unque fan després d’haver bloquejat les finestres i les portes, no vull donar detalls per si algú agafa la pel·lícula més endevant, però ja saps de que parlo suposo. Un altre moment impactant és l’atac d’asma del noi.
“Solaris”, malgrat que difereix forçadel llibre en alguns aspectes, m’ha agradat molt. Han sabut recrear molt bé l’estació i demés. La música m’ha encantat. Si e de destacar algun moment que m’ha impressionat sería quan la Hary es veu l’oxigen líquid, brutal. Però realment el que més m’ha sorprès és, sens dubte, el cinema rus. És curiós que es passi una bona estona mostrant, en una sola seqüència, una cosa que no te gaire importancia a la trama principal, cm és el protagonista caminant pl bosc sense tan sols moure la càmera, o quan camina dins casa seva. Malgrat que mai ho havia precenciat i que m’hauré d’acostumar, la pel·lícula m’ha encantat.
Bé doncs, ara em queda veure “Moby Dick”, ja ho comentare quan la vegi!
Hola, Xavi!
He mirat dues de les pel·lícules que vaig escollir, la primera de Dreyer “Ordet” i “Secretos y mentiras”.
Pel que fa a “Ordet”, talment, com “Gertrud”, tenen quelcom que fa que m’estigui completament enganxada, a més el tema de veure-les en versió original fa que m’ho passi bé perquè em dedico a intentar copsar alguna cosa en danès (això, ja, és perquè sóc molt freak). Continuant amb el que m’ha semblat “Ordet”, la veritat que ha estat molt impactant, el personatge de Johannes impressionant. Hi ha hagut dos plans que m’han agradat molt, el primer el contrapicat on surt Johannes al principi de la pel·lícula amb aquell cel amb núvols i aquesta llum tan característica de Dreyer. I també el moment que surt Inger al taüt mentre tots esperen el “miracle”. Relaciono molt la pel·lícula amb la història de Llàcer. El detall, però que més m’ha impactat és el fet que finalment els que tenen raó a la història o els que posseeixen la veritat, en el cas de la pel·lícula la bona “fe” són Johannes i la filla petita d’Inger i Mikkels, és a dir, els que posseeixen la bogeria i la innocència. Aquells que ningú no fa cas, que no són escoltats perquè no saben què és la vida, aquells són els que finalment saben què se’n fan. Crec que és un tema de reflexió.
No crec que sigui gaire adient parlar molt de la trama de la pel·lícula ja que potser els meus companys decideixin mirar-la. Per cert, i com a última observació, crec que és interessant el “posat” dels personatges a les pel·lícules de Dreyer, crec que és molt “teatral” fa molts plans generals on els personatges mantenen una mateixa posició. També em sembla molt curiós, i potser això és només cosa meva, però penso que les mirades són molt importats en les seves pel·lícules, la mirada dels personatges sembla perduda, que intentin buscar més els ulls de l’espectador que no pas els dels personatges que interactuen a l’escena, de fet, m’he fixat que són pocs els moments que els personatges es mirin als ulls directament, cosa que ha fet que en dos moments de la historia m’hagi sorprès que dues persones es mantinguin la mirada: quan l’avi es troba amb Johannes (una vegada ha recuperat la racionalitat) de fet diu alguna cosa com “els teus ulls ja no són com els d’abans”. L’altre moment és en el del “miracle” que Inger i Mikkel també es miren.
Pel que fa a “Secretos y mentiras” primerament dir que ha estat un patiment continu. La relaciono molt amb “Festen”, ja que d’alguna manera estan tractant el mateix tema, la cara més dura de la família, els secrets que guarden aquestes i les mentides. M’ha semblat molt interessant el fet que durant tota la pel·lícula estem veient les diferents fotografies a l’estudi fotogràfic. M’aventuro a dir que el que potser vol reflectir és el fet que darrera cada fotografia, la majoria amb uns personatges somrient única i exclusivament per a l’instantània, hi ha la història d’una altra família, hi ha la història d’unes altres mentides i uns altres secrets. Per últim, hi com a visió més positiva, crec que també aquesta pel·lícula ens vol mostrar que la veritat ens pot portar a començar de nou, a refer la nostra vida, a viure molt millor sense necessitat d’una màscara que amagui tot allò que ens avergonyeix.
Bé fins aquí el meu comentari! Salut!