CANT D’ABELONE [IX]
…I què faré de mi
si ja no sé com expandir-me?
Com aniria més enllà d’on sóc?
I què m’espera que no sigui vent
efímer que passa?
Per això visc en desenfrè quiet
parlant del foc o de la pedara o dels núvols.
L’arbre de sang es ramifica, diuen,
a les entranyes, que aquest fruit és bo.
Per a quin fruit a mi van escollir-me,
que moro de sentir-me’l i no poder-lo dar?
Ah, no sé si mai més el silenci vespral moderarà els meus batecs
ni si mai més podré cabre en els jardins de la terra.
Cantaré sola allargant els braços.
Dormiré dreta amb els ulls oberts.
això de tornar a la feina no crec que sigui molt agradable HeHe, trobo que aquest poema pot semblar a primera llegida que l’hagi escrit algu que se senti sol i solitari; la noia depen d’algú, és un poema trist.
Finalment em digno a comentar aquest poema que és el que has decidit que faci jo, i t’he de dir que m’agrada molt, de fet és el que més m’agrada.
El poema, ja vas dir alguna cosa mentre l’assajava, es tracta d’una reflexió íntima d’una noia. Crec que aquesta noia necessita anar més enllà, voldria arribar més lluny, aconseguir trobar-se a ella mateixa, i trobar el sentit de la seva vida, però com no ho aconsegueix viu intentant trobar respostes. I fa del seu cant, i dels seus somnis una necessitat “Cantaré sola allargant els braços./Dormiré dreta amb els ull oberts”.
No sé si la meva interpretació és gaire encertada, però és el que a mi em diuen aquests versos de Vinyoli, i intentaré recitar-ho tan bé com pugui, o com els nervis hem deixin…
Vagii bée ^^
hehe! com els nervis et deixin!! xD espero que el Xavi no sigui tant cruel amb mi i pugui recitar el meu poema lliure de nois 😀