LES BOIES
Intentaré de dir la llum de la foscúria
de la mar encrespada a trenc de nit.
Escumes
fosforescent.
Les barques mal deixades,
prop d’aigua, el cabrestant que els homes fan girar,
vestit de nit, se les enduia platja amunt.
La fressa
del vent i de les aigües es van fent
més poderosa cada cop: tanquen finestres
i portes. Sols a la taverna
dels oratges se senten
les màquines de joc; encara allí,
pots beure canya a glops petits.
Giràndoles d’estrelles
il·luminen el cel més negre que una gola
de llop.
La serp del vent,
desenroscada, xiula pels carrers.
Dalt l’illa
llampeguejada gira el far.
Els gavians
s’arreceren dins meu, els crits
de la nit negra i els udols,
en mi també.
Sé prou que la claror
germina dins la fosca.
On és que som? Enlloc?
Fora de tot? Qui ve?
Si vols dormir tranquil pensa en les boies.
Hola Xavi!
He estat llegint el poema i no em sembla malament, només un petit gran dubte! No se de quin tema tracta exactament. Tracta d’un infant que no pot dormir?
De la vida que no es del tot satisfactoria? Si tens un moment m’ho comentes.
Cuidat wapu!
Joan Andreu
Bones!
Pasava per aquí per fer alguna aportació nova i m’he trobat amb aquest poema de J.Vinyoli en primer terme, el darrer cop també vaig comentar algo d’aquest autor. Aquest és el poema que em vas assignar per treballar-lo, me’l lleigeixo cada nit per fer volar la imaginació i desprès de llegir-lo una i altra vegada encara puc extreure’n coses noves. M’agrada el fet de que l’autor troba en la mar algo que el fa tranquil·litzar, ja que tot el seu entorn el descriu amb adjectius un xic negatius.
Encara sóc a la recerca de noves idees per el treball, t’avisaré en qualsevol dubte que em pugui trobar pel camí!
Fins la propera, Xavi.
Xaviiiiii=)
M’he decidit de comentar en aquest poema perquè és el que has triat perquè recites juntament amb en Juan Andreu al recital de poemes.
Si et sóc sincera, el primer cop que me’l vaig llegir no hem va agradar gaire, no i trobava gaire sentit. Potser va ser perquè ho vaig llegir a corre-cuita, però no hem transmetia res. Però ara, me l’he tornat a llegir un parell de cops i lentament i no hem dona la mateixa impressió que el principi.
He arribat a la conclusió que l’autor vol transmetre al seus lectors que el mar és com una mena de refugi, on hi abunda la calma i la tranquil•litat, com una mena de allunyament de la realitat, ja que segons ell, tot el seu voltant no és gaire bo, més aviat dolent. I en el mar, és on s’ha sent veritablement bé.
Fins dimarts(:
Bones!
Doncs, avui m’he decidit per aquest poema de Vinyoli. A mi el em sembla que l’autor ens està explicant com es sent ell dins el món des d’ un paisatge marítim nocturn.
No sap realment a on pertany ni qui és ” On és que som? Enlloc?/Fora de tot? Qui ve?”,sols sap que alguna cosa el fa sentir-se sol, no se sent bé, cada cop està més engoixat, res no el fa sentir-se a gust, tot al seu voltant és desordre, diríem que tracta la vida com un caos, se sent perdut, només en situacions puntuals s’oblida de tot i pot arribar a no enrecordar-se de com és en realitat la seva vida “Sols a la taverna/dels oratges se senten/les màquines de joc; encara allí,/pots beure canya a glops petits.” Però, tard o d’hora torna aquella realitat que a ell no li agrada molt. Per finalitzar, l’autor acaba amb un contrast, és a dir després d’un poema fent referència a coses negatives que el fan sentir-se engoixat acaba amb el fet de que l’únic amb el que pots pensar per arribar a sentir-te tranquil és en les boies. Suposo que el fet de que les boies sigui un objecte fixat en un lloc que encara que es deixi emportar lleument per el mar aquestes continuen en un lloc relativament fixe, fa que sigui un objecte que es pugui relacionar amb el fet de arribar a trobar la situació on encara que et deixis emportar per la vida tu mateix tens clar a on pertanys i on has d’estar.
I fins aquí el meu comentari! Espero que aviat penjis més poemes!
Vagi bé 😉
Bones Xavier! és preciòs el text, tot hi llegir-lo un parell o tres de vegades sembla que la ciència està menjant les neurones que corrien pel meu cervell de lletres! És un text força complexe, parla de la depressió, de la tristesa, de la recaiguda… però també parla d’un xic d’esperança, d’alegria, de lluita per quan les coses no van bé, o això és el que més m’ha semblat; i que, com diuen per aquí crec que la Lorena, a la vora del mar es veu capaç de trobar aquesta llum que parla per vèncer la foscor.
No crec que sigui tan simple com això, per aquesta raó sempre que el llegeixes t’omple, et fa sentir coses que segons en la situació en que et trobis a la vida ho veuràs amb uns ulls o amb uns altres.
Doncs res! a veure si renovem amb més poemes que m’hi aniré pasant, ara que després d’un anyet he decidit dedicar uns segons a entrar-hi (i llàstima de no haver-ho fet abans!)
Cuida’t senyor! una forta abraçada!
Sam
Hola senyor! xD
m’he llegit aquest poema i m’ha semblat molt interessant. Tot el que pugui comentar crec que ja ho han fet els del meu davant, així que només dir-te que ja en som sis, de moment, els que li hem pegat un cop d’ull al poema.
que vaig bé! fins dijous ;D
oblidava dir que sóc la Judith de 1er Batx A 😉