M’ACLAME A TU
M’aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.
Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m’agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il·limitat.
El clar camí, el pregon idioma,
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum.
Sempre, a la nit, il·luminant, enterc,
un bell futur, una augusta contrada!
Seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l’amor i la ferocitat.
Seràs la clau que obre tots els panys,
seràs la llum, la llum il·limitada,
seràs confí on l’aurora comença,
seràs forment, escala il·luminada!
Seràs l’ocell i seràs la bandera,
l’himne fecund del retorn de la pàtria,
tros esquinçat de l’emblema que puja.
Jo pujaré piamet els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels béns que em retornaves sempre.
MANOBRE
Ésser poeta: bastir
sempre en el buit, sense fi,
paraula a paraula una obra
que es perd endins de l’espai;
ser-ne tan sols un manobre
i no sentir-se mai pobre,
ni no desistir-ne mai.
És l’edifici tan alt
que mirar-lo fa vertigen;
qui, però, en sap el final?
Flamígera catedral
d’impuls i de paciència:
contra el fugaç, persistència,
contra el caduc, resistència,
contra els somnis, evidència
de vertebrada existència.
Oh aventura total!
Crec que el primer poema és una mica nacionalista pel fet que associa tota la sol·lució dels problemes del món, “la vida” a la terra o pàtria que tant aprecia.
Ara que m’he llegit també el segon poema, crec que té a veure en que els poetes tenen al seu interior un ventall de possibilitats de ser el que vulguin que els fa molt insegurs; en això crec que es refereix en que un dia pot estar un poeta tant feliç que escrigui un poema meravellos, i que un altre dia en canvi estigui tant trist, que amb el poema que pugui escriure pugui “martiritzar” a qualsevol.
Hola Xavi!
Després de un temps sense passar-me per aquí em decideixo per a comentar el poema ”M’aclame a tu” d’Estellés.
Aquest poema m’agrada ja que Estellés mostra orgull per la seva pàtria, orgull de ser valencià. El poema mostra un optimisme per part del poeta, una il·lusió i uns forts sentiments envers València. Estellés fa referència a l’idioma, a la bandera, l’idioma. Això s’anomena eufòria patriòtica, diu que encara que hi hagin problemes (foscos camins), o encara que hi hagin problemes exteriors, a ell li és igual, ell pertany a València a la seva ”mare Terra”, ell s’aclama a ella, té uns lligams molt forts amb València. Estellés veu la llum, ell puja els esglaons de les escales ( ascendeix, s’emociona, se sent un home poderòs ). Tambe parla de l’idioma, ja que els valencians, tenen la sort de tenir el seu propi idioma, se sent molt afortunat de poder dir que és valencià.
Estellés fa referència a la clau que obre tots els panys, és a dir aquella que fa que ell mantingui els lligams amb València. Parla de la llibertat, de l’ocell, la bandera, els vents… se sent plenament unit a València, només així pot veure la llum, pot arribar al clar camí, veureu un futur esperançador. És molt optimista.
La cançó que li dedica Ovidi Montllor també mostra alegria, orgull, patriotisme.
Que vagi bé! Adéu