TAMBÉ
Jo també evoque Súnion, i Carles Riba em deixa
compartir la nostàlgia, una sal exaltada.
El teu cos em féu lliure, o tu em vares fer lliure.
Damunt els nostres cossos volaven els llençols,
volaven els coloms en el cel del crepuscle.
Oh Súnion! Jo t’evoque, evocant aquells dies.
Era la llibertat i era la plenitud,
i era tota la vida corrent dintre les venes.
Oh Súnion! He viscut. Incorporat a penes
sobre la teua llarga nuesa, en la terrassa,
vaig beure a glops la brisa. Fores feliç, mirant-me.
Recordem, de vegades, aquells dies enormes.
Darrere, la ciutat, el blau extens del mar.
Home ja simplement, elementalment home,
Sobre la teua fresca elementalitat.
Oh ciutat, oh ciutat dels dies humiliats,
De la rosa rompuda en la boca innocent!
Oh dies sense objecte i vida sense objecte,
hores amunt i avall alternativament,
el vi barat, l’amor barat, la boira extensa!
Damunt els nostres cossos volaven els llençols,
els llençols eixugats amb la brisa salada.
Un al costat de l’altre, i completament nus,
sobre els taullels d’aquesta terrassa –conilleres,
fils s’entendre la roba, les teules robellades–,
i per damunt nosaltres tot el cel, el crepuscle,
la gràcia dels coloms que sàviament volaven.
Parlàvem lentament, entre pauses llarguíssimes,
i creuava el crepuscle, com un peix, un fulgor,
i evocàvem cisternes, aljubs, mirant el cel,
i havíem recobrat l’adorable impudor
des d’on podíem veure tot l’esplendor de Súnion,
la plenitud volguda, la llibertat, la vida.
Se n’eixien els versos dels calaixos, corrien
del passadís, com l’aigua queien pels escalons.
Hòmens prudents i d’ordre s’aturaven, sorpresos.
Se’ls apagava el puro i no tenien foc.
Un crit de ¡gol! Omplia tot el cel del diumenge.
Hola Xavi!
M’ha sorprés trobar-me un altre poema que fa referència a Súnion,el poema que em toca treballar.
M’agrada molt aquest poemaa de Estellés… m’he l’he hagut de llegir uns quants cops per acabar-lo de interpretar més o menys i m’he adonat que utilitza la metodologia de Carles Riba, de parlar de Súnion com un ”locus amoenus”, un lloc ideal, fascinant.
Apart, Estellés també a utilitzat un altre recurs que ha sigut el següent, ha relacionat el lloc, en aquest cas la regió de Súnion amb una dona, relació d’amor carnal quan ens anomena que >.
Segurament a l’autor Estellés li devia agradar molt l’ obra de Súnion de Carles Riba o potser ja havia sentit a parlar d’aquesta regió la questió es que a Estellés li encanta Súnion. En el poema la situació es que ell es troba en un terrassa, des d’on pot contemplar Súnion i a la vegada disfrutar amb la seva dona.
A mi m’agrada més l’obra de Carles Riba
expressa més coses i té més a dir.
Espero que surti bé el poema de Riba..
Adéu Xavi
Hola Xavi sóc la Judith!
Aquest poema, a mi m’ha donat la sensació de mostrar-nos lo petits que som en comparació al món. Tot el que ens envolta és immens i nosaltres som un esquitx d’home que ens hi trobem al mig. Al principi mentre llegia el poema em donava la sensació de que un home havia mort per culpa de la seva dona i que al morir era quan començava a ser feliç descobrint la llibertat que sent home no podies sentir. Però bé, espero que m’hagis entès 😉