DEMÀ SERÀ UNA CANÇÓ
Animal de records, lent i trist animal,
ja no vius, sols recordes. Ja no vius, sols recordes
haver viscut alguna volta en alguna banda.
Felicitat suprema, l’hora d’escriure els versos.
No els versos estellats, apressats, que escrivies,
sinó els versos solemnes -¿solemnes?- del record.
Et permets recordar amb un paisatge i tot:
les butaques del cine, el film que es projectava,
del que no vàreu fer gens de cas, està clar;
i evoques l’Albereda, les granotes del riu,
les carcasses obrint-se en el cel de la fira,
tota València en flames la nit de Sant Josep
mentre féieu l’amor en aquella terrassa.
Animal de records, lent i tris animal,
ara evoques i penses la carn fresca i suau
per on les teues mans o els teus besos anaven,
la glòria d’unes teles alegres i lleugeres,
els cavallons de teules rovellades, la brossa
que creixia, adorable, de sobte, entre unes teules.
Animal de records, lent i trist animal
amb les mans escampades damunt el davantal,
ara que ja tenies posat damunt la taula
el got de l’aigua clara en el plat de floretes,
ara que no volies ni parlar ni evocar:
contemplar solament la vella i alta imatge
en un silenci dens i poblat de records.
Allò que fou un dia retorna, inesperat,
omplint-te l’escaleta altra volta de riures,
pujant els escalons, tan viu, de dos en dos.
Se’n torna a anar després, quan tu no ho esperaves,
quan tu, en la pobra cuina, prepares unes coses
per fer l’estada amable: uns dolços, l’aigua clara…
Se t’ompli el menjador novament de penombres.
Mires per la finestra. Veus les lentes parelles.
Aquella nit no sopes i plores en el llit,
no pots tancar els ulls, mires en la foscor.
Veus l’espill de l’armari, tan llarg com un taüt.
Està als peus del teu llit, dempeus, greu o solemne.
I fores tan feliç, tan feliç, aquell dia,
amb la teua mà dins d’una mà, en un passeig!
No tornen els records dels frenètics moments
que et deixaven la roba o les cames tan brutes.
Sols evoques això: una mà en una mà,
una paraula amable, no gentil, sols amable,
un lent anar per uns carrers inconeguts
que pel seu nom evoques, per tots els seus balcons.
xavi!
torno a comentar, aquest cop en un poema jejej
Aquest poema m’ha agradat molt,
transmet molt bé el que sent la persona de la que es parla, com se sent trist al estar sol i veure a tothom feliç amb la seva parella, havent estat abans així i ara, encomptes de sortir i divertir-se es queda a casa plorant i pensant en records passats.
Aveure quan ens dius els poemes que hem de fer cadascun que si no, no ens l’aprendrem jeje
fins el dimarts!
Aquesta vegada m’he decidit per “Demà serà una cançó”, d’ Estellés.
Crec que en aquest poema Estellés ens parla d’un home enfonsat en els records del seu passat. Aquest home , possiblement poeta, d’edat mitjana, madur, ha deixat enrere una època en la que ell es sentia realitzat, jove. Ara, es veu com derrotat, es veu com el reflex del que va ser. Aquest estat anímic fa que l’home només es vegi amb cor de viure en el passat, estancant, vivint dels records d’un temps, que per a ell, mai més tornarà.
És a dir, que ha deixat de viure el present, un present que cada vegada es torna més feixuc.
Llegit el poema et pots adonar de com pots arribar a sentir-te quan penses que ja s’ha acabat la felicitat, quan creus que ja no poden esdevenir coses bones, si més no, no arribaran a ser comparables amb les ja passades.
Jo, personalment, penso que no pot ser bo de cap de les maneres, viure del que vas ser, tenint l’oportunitat de viure el que ets en el moment, crec que és una pèrdua de felicitat. Potser aquest home no veu altra sortida possible, pensa que així és l’única manera de viure, però realment val la pena viure la felicitat efímera i irreal d’un record? No és molt millor aprofitar, gaudir el moment?
Crec que la vida és l’oportunitat de ser feliç, de trobar coses per les quals riure, per les quals lluitar dia a dia, en qualsevol moment. Podria dir, que per mi, el que viu dels records no viu, només pateix.
I fins aquí el meu comentari.
Salut!