XLII
m’he estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m’agrada la taula,
ara un pessic d’aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,
què dieu d’aquest lluç,
és sorprenent el fet d’una cirera.
m’agrada així la vida,
aquest got d’aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
aquest pètal
allò
una parella que s’agafa les mans i es mira als ulls,
i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,
com aquest passarell,
aquell melic,
com la primera dent d’un infant.
LXX
molt més que un temple, bastiria
amb les meues paraules, aspres i
humils, una marjada com aquelles
que vaig veure un dia a mallorca.
les pedres, sàviament organitzades,
amb una organització ben sòlida,
contribueixen a salvar de l’erosió
la terra batuda pels vents marins.
m’agradaria, amb una semblant assemblea
de pedres, preservar amb els meus mots
un idioma, un país, una forma de vida,
i que ningú no sapigués mai quin és el meu nom,
com tampoc hom no sap el nom de l’autor d’una marjada.
Bones!
He decidit comentar sobre el poema XLII, que crec que forma part de les Horacianes d’Estellés.
En aquest poema crec que es reflecteix una gran veritat: em d’aprofitar cada detall de la vida, gaudir de cada moment, descobrir que una petita cosa, un fet insignificant, pot amagar coses magnífiques que a simple vista no podem percebre. Que hem d’aprendre a estimar cada minúcia de la vida, perquè potser allò que sembla tant petit, tant menut i ridícul, tan inútil fins i tot, un dia, el menys esperat, el trobem a faltar, i aquell dia ja farem tard, i no podrem tornar enrera per captivar-nos de l’essència d’aquell seguit de petites coses que ens ofereix la vida. Crec, i dic crec perquè no tinc la sort d’entendre gaire de poemes, que el que ens vol transmetre és l’idea del Carpe Diem, és a dir gaudir la vida al present, estimar-la i deixar-nos embriagar per aquells petits detalls.
Pel que fa a l’autor, crec que he llegit algun dels seus poemes, si més no em sembla que l’any passat al recital que van fer per Sant Jordi, un dels nois va recitar un poema que es deia M’aclame a tu, i penso que és d’Estellés. Pel que fa a l’altre autor si he de ser sincera és la primera vegada que escolto parlar d’ell..
Espero que el bloc cada vegada tingui més comentaris.
Salut!
Bones XAVI!!
Després de llegir un poema darrera l’altre i algun sense acabar-li de trobar el significat que realment vol donar. Sense cap dubte amb quedo amb aquest.
És un poema curt, senzill però el seu significat diu tantes i tantes coses.
Aquets poemes són els que et fan reflexionar de debò, té tanta raó apreciar els petits detalls de la vida encara que siguin poca cosa aquets petits detalls són els que et fan apreciar realment la vida, i els que t’ha la fan veure des d’un altre punt de vista.
Aquets petits detalls són els que et fan apreciar a una persona, els que et fan apreciar la naturalesa o únicament els que et fan sentir alegre i et fan preguntar per què som així, per què això és així i no d’una altre manera.
Realment és ho millor que tenim i ho que menys apreciem, només ho apreciem en aquells moments que aquell petit detall et crida molt però molt l’atenció.
Hola!
Porto una bona estona llegint tots els pomes d’aquesta pàgina i intentant trobar el significat que l’autor intenta donar a cadascun d’ells. De tots ells n’hi ha dos que són els que més m’agraden, i aquest és un d’ells.
M’agrada el tema del poema, el que intenta dir-te i la importància que té. És un poema no gaire difícil d’entendre i amb conceptes força senzills. Això m’agrada!
Com ja he dit la idea del poema m’ha agradat. És un poema que intenta fer-te pensar i reflexionar sobre la vida i sobre la seva immensa importància. Et fa pensar i la veritat és que desprès de llegir-lo unes quantes vegades veus que les coses petites, tot allò que tu consideres diminut i sense valor, tenen una gran importància. T’adones que les coses més senzilles i a les que més estem acostumats de la vida són les que et fan estar més alegre i content. Amb tots aquests fets descobreixes les persones que t’envolten, la naturalesa, aquells que t’estimen…
Hem de gaudir de la vida i adonar-nos de les coses importants.
Adéuu
Bones!!
La principal raó per a la qual mai he sigut propens a llegir poemes és perquè molts cops no els he entès o n’he acabat deduint un significat que ben poc té a veure amb les intencions que el poeta pretenia mostrar.
Jo intentaré comentar aquests dos poemes de la millor manera que he sabut entendre’ls i explicaré el que jo he entès. He escollit concretament aquests dos poemes per la senzilla raó que en llegir-me’ls més de tres cops cada un n’he pogut treure un significat crec que correcte.
Del poema XLII el que en puc dir és que l’autor pretén destacar les coses petites de la vida, que per insignificants que semblin ens afecten i són molt importants per a nosaltres. Destaca moments concrets que a ell el satisfan molt, com veure la primera dent d’un nadó, una parella passejant amb la qual cosa diu que totes aquestes petites coses acaben formant una organització que és la vida plena, la vida i el benestar d’algú. No crec que l’autor intenti fer-nos fer una gran reflexió interior, sinó que simplement vol que ho valorem tot, per petit que sigui i insignificant que sembli, que els detalls i els matisos són molt importants.
Del poema LXX puc dir que l’autor fa una descripció d’una zona concreta, que pretén que aquesta zona, una marjada sigui el més important del poema, no la seva opinió concreta sinó la bellesa que li transmet a ell i la bellesa que ens transmet a tots i a més a més la feina del creador de la marjada. Les marjades són unes extensions de terreny conreat, potser concretes de Mallorca. A part de destacar la bellesa, fortalesa i organització de la marjada també té com una altra intenció que és destacar el que és concret d’una zona per representar a un conjunt com pot ser l’illa de Mallorca i la seva gent que els fa com un homenatge, sobretot per destacar la feina del pagès que ha fet aquella obra mestra segons l’autor. La part que més m’ha agradat és la següent: “preservar amb els meus mots un idioma, un país, una forma de vida, i que ningú no sapigués mai quin és el meu nom, com tampoc hom no sap el nom de l’autor d’una marjada.”
Que vagi bé! 😉
BonesSSSSSSSSSSSSSS!
Aquest poema ens diu que una serie de petites coses poden ser increibles, et diu que et fixis
amb cada detall que amagara algu impresionant redera.
Les coses petites normalement pasant desepersebudes, no els i solem donar importancia però això no vol dir que no siguin importants, avagades aquestes petites coses són les que ens ajuden a tirar andavant o ens ajuden, ens permet veure les coses, situacions, problemes, fets de la vida des de un altre punt de vista el qual ens enriqueix com a persones.
Penso que te tota la rao.
Holaaa(:
Finalment m’he decidit a comentar en el poema XLII. Per a qualsevol persona que s’ho llegeixi ràpid, sense buscar-li significat, li semblarà un poema sense sentit. Però si te’l llegeixes observant cada paraula, cada frase, en té molt.
Et pots adonar que unes simples frases et fan veure les coses diferents. A mi, personalment, aquest poema m’ha transmès la sensació que hem d’aprofitar el temps, que una simple e insignificant cosa que potser no li dons la suficient importància et pot transportat moltes sensacions, sentiments, que mai hauries pensat. Que has de viure i ser feliç amb la mínima cosa que tinguis, perquè aquests detalls són els que et poden arribar a donar sentit a tot. I si no els tinguessis, segurament no els trobaries a faltar, però notaries un buit dins teu.
Bones,
A mi això de fer comentaris de poemes no se’m dóna gaire bé , ja que em costa adonarme’n del que realment vol transmetre l’autor. Entre tots els que hi han m’he decidit per aquest, LXX, ja que és el que em sembla que millor he interpretat.
Des del meu punt de vist, l’autor vol relacionar la muralla de pedres que protegeix la terra del mar amb l’anel de protegir la seva llengua i el seu país de les amanaces que puguin venir.
I res, trobo que és un dels poemes que menys costa d’interpretar respecte els altres.
Fins un altre ;)!
Després de llegir tots el poemes i no entendre cap del tot, m’he decidit a comentar aquest. Perquè hi han dos parts que m’han agradat. Una és la part XLII sencera, em dona la sensació que vol donar a entendre que els petits detalls fan que la vida sigui meravellosa, i tenim que apreciar millor les coses que ens semblen normals per a tothom, això faria que aprofitéssim més la vida i la gaudissim més. Per l’altre part, és la de les roques, que no se si estic en el sentit correcte però hem dona la sensació de resistència a las adversitats amb valor i consciencia.