ELEGIA DE VALLVIDRERA
Ara puc dir: sóc a la font i bec,
i bec fins a morir-me de set
de voler més no sabent què,
que és així com no es mor
en veritat del tot: vivint en la fretura
d’alguna cosa sempre.
Sense
fretura, què seria de nosaltres,
aquests a qui fou dat el privilegi
de la santa follia de ser càntic,
vent desfermat, incendi
que es destrueix a si mateix, mentre salvades
queden les coses que tocà i més pures.
Oh, il·luminats! La nostra
comesa humil: obrir del tot orelles
al primigeni cant
I declinar.
Trobo que és un poema bastant rebuscat però molt original i divertit, és un dels meus preferits.
Hola Xavi!!
És un poema que m’ha agradat perquè és diferent dels altres.
L’altre poema de Vinyoli està també molt treballat i és bo però m’he decidit per aquest.
Hola! Crec que aquest poema parla de que les persones no som res sense les nostres necessitats, per què sinó no tindriem cap objectiu a la vida. L’he triat per què te molta raó sobre el que som les persones.El poeta descriu les persones i les compara amb incendis que es destrueixen así mateixos,que es el que fem entre nosaltres. Diu que les persones tenim l’objectiu de escoltar i aprendre, o això és el que jo entenc. L’autor l’acabo de coneixer ara però m’agrada com escriu i potser en llegiré algun més.
Hola Xavi!
Sóc la Elisabeth.
Et vaig dir que no entenia el poema. Abans d’ahir, però, estava pensant
una mica i me’l vaig tornar llegir . Sobtadament la cosa va
començar a agafar sentit.
Primerament, el que vaig fer va ser escriure
el text d’una altra manera, amb el que a mi em sembla que vol dir:
Estic en un lloc on puc satisfer les meves necessitat i per tant les satisfaig,
I les satisfaig fins a morir-me per causa de volguer satisfer-les
De voler més no sabent què,
Que és així com no s’acaba mai
En veritat del tot: vivint sempre en la mancança d’alguna cosa necessària.
Sense la mancança d’alguna cosa necessària, què seria de nosaltres,
Aquests a qui va ser donat l’avantatge exclusiu
De la santa bogeria de ser agradable, efímer,
Dolent, malvat, bo
Que es destruix a sí mateix, mentre salvades
queden les coses que tocà i més pures.
Oh, persones que heu vist la veritat! El nostre
destí humil: néixer, viure i morir.
Jo penso que la necessitat que no podem satisfer mai esmentada al primer paràgraf, la qual és necessària, és la d’obtenir amor, perquè ningú sap realment estimar, ja que tots tenim defectes.
També penso que en els primers versos del segon paràgraf: “…Sense fretura, què seria de nosaltres…”, es vol fer pensar que si no ens manqués res en aquesta vida, no tindria sentit que visquéssim, ja que llavors no sabríem què fem aquí: no tindríem cap objectiu per intentar complir. També el text ens descriu una mica comparant-nos amb: el càntic, que és agradable i efímer a la vegada, amb un vent desfermat, que en realitat és “dolent i malvat” a causa de les desgràcies que pot comportar, que està fora de sí i es desmesurat. I finalment amb un incendi, que afavoreix als demés a causa del nostre propi mal que ens fem a nosaltres mateixos morint-nos ja que llavors tot el nostre voltant queda tranquil, bé, sense res que els destorbi ni els faci mal. Llavors se’ns parla d’una “comesa humil”, ja que és així i nosaltres no podem fer res per evitar-ho, que és el cicle de la vida, néixer, viure i morir.
També però podríem fer una analogia en un text que a mi m’ha fet molt de bé i és el següent:
Hi ha una font que veritablement apaga la set a la qual tenim accés a beure sempre que volem i que tal com hem llegit al poema no mor qui la pren.
En aquesta font hi ha un privilegi que encén el nostre cor com el incendi esmentat que ens purifica i ens neteja i tal com diu també el poema les coses que toca queden pures.
Certament és un il•luminació que ve d’un cor que s’humilia que ve per l’escoltar aquesta font i per tal així és d’important com diu el poema obrir les orelles i ara desvetllant el misteri et dic que d’aquesta font en parla la Bíblia, que aquesta font és el Senyor Jesús, font que omple de vida eterna, que sedoia que és un privilegi, que hi ha joia, que tot el que toca queda purificat i il•lumina les nostres vides. El Senyor Jesús va dir: “el que begui de l’aigua que jo li donaré no tindrà mai set sinó que aquesta serà en ell una font d’aigua que salti per vida eterna” (En l’evangeli de Joan cap. 4 verset 14).
Vinga bona nit!
Hola Xavier!
He escollit aquest poema perquè m’ha agradat, tot i no entendre’l del tot, el missatge que fa arribar el trobo pro interessant.
Crec que l’autor es troba en el punt de la seva vida en que ho ha aconseguit tot.
Es sent satisfet, però encara vol més, perquè d’aquesta manera es sentirà útil.
Sempre hi ha la sensació de carència d’alguna cosa, i aquesta sensació es la que dona ganes de viure.
Si no tinguéssim aquesta necessitat no seriem res, ens destruiríem a nosaltres mateixos, però tenim la sort de poder escoltar i atendre a les coses que pasen.
M’ha costat entendre una mica el poema, perquè el vers que parla de la “santa follia de ser càntic” m’ha desconcertat, i ja he perdut potser una mica el fil.
Tot hi això aquesta és la meva opinió envers el poema.