Aquests dies ens estan bombardejant amb la informació sobre la mort d’una nena de 14 anys, suposadament a mans d’uns companys seus d’escola.

Per aquesta notícia hi podem passar indiferents, passen tantes coses cada dia! Aquesta no és la única! … Podem trobar que amb tot el greu que és el fet, els mitjans l’estan magnificant.

Podem intentar tancar els ulls i cap cot no mirar ni escoltar, perquè som sensibles i ens fereix, però passa cada dia i no hi podem fer més. Quina canalla deu ser, quin ambient hi deu haver en el seu entorn i a l’escola…

Podem valorar que és un fet accidental i desgraciat, que no es dona cada dia. I en qualsevol cas… quins valors han transmès els pares a aquests nois?

Jo, en la meva funció d’ensenyant a qui la societat demana (amb totes les limitacions que tenim) que incidim en l’educació d’aquests nois i noies contribuint a la seva superació en valors morals i habilitats socials, em faig uns altres requeriments: independentment de l’ambient extern que pot influir molt negativament, però que no podem avaluar, perquè el desconeixem, em pregunto: en l’entorn escolar estem garantint els seus drets com menors, vetllem de manera suficient perquè no pateixin la vulneració d’aquests drets per part de ningú? Els estem educant per una convivència pacífica i respectuosa dels uns amb els altres?

No em vull culpabilitzar ni vull que ningú se senti culpable, però independentment dels diferents criteris sobre la nostra funció com docents crec que hauríem de tenir clar la demanda que ens fa la societat, i en qualsevol cas: entenent que l’infant no és el culpable ni el podem culpabilitzar per l’entorn que li ha tocat de viure sinó que n’és la víctima, jo em sento moralment obligat a contribuir a l’educació d’aquests nois i noies que passen per les nostres mans, i satisfet si amb la meva aportació els puc ajudar a la millora de les seves habilitats socials i a ser unes persones moralment íntegres. Crec que tot el que puguem fer en aquest camp és positiu, contribuirà a la seva felicitat, a la nostra, i a sortir-se’n millor a la vida.

Voldria afegir un comentari: és lamentable la morbosa divulgació dels fets i poc respectuosa amb tots els afectats i el seu entorn social; costa molt poc posar etiquetes, sovint ho fem de manera inconscient, “sense voler fer cap mal” però com en aquest cas aquestes etiquetes poden estigmatitzar i dificultar la normalització i la resolució del conflicte, a més de furgar en la sed de venjança més que en la conveniència d’actuar amb justícia reparadora.