Una premissa bàsica per a portar a terme una mediació és la participació voluntària i la voluntat d’entendre la posició de l’altre part, i d’arribar a acords beneficiosos per ambdues parts on ningú pretengui sortir guanyador per sobre de l’altre, o la humiliació d’aquest.

La veritat és que donant per bona i imprescindible aquesta premissa no em veuria en cor d’acceptar una mediació per arribar acords entre polítics, o entre polítics i ciutadania (salvant excepcions), perquè: posem per exemple la qüestió de la sequera que tenim sobre la taula.

Només hi se endevinar posicionaments per defensar els propis interessos materials, de poder, de propietat(¿?), d’estratègia política, de falsa moral, territorials, etc.

Però, no he sabut veure que es plantegi el problema en la seva dimensió, considerant les necessitats reals, amb perspectiva de futur, incorporant tots els agents implicats, etc.

  Estem tots disposats a dialogar sobre el problema? Procurem posar-nos d’acord sobre l’abast del problema? Avaluem la situació de cada una de les parts afectades? Fem entre tots propostes de solució al problema i les avaluem conjuntament per veure les possible, les més interessants i les complementàries? Intentem entendre les raons del posicionament dels altres? Estem disposats a cedir en les nostres posicions en benefici d’acords vàlids per a tots i que ajudin a resoldre el problema que ens distancia en les nostres percepcions i posicions?

Podria seguir posant qüestions, però no fa al cas, perquè el que pretenc amb aquesta aportació és opinar sobre la necessitat de reflexionar tots plegats sobre les nostres habilitats convivencials i la necessitat de desenvolupar-les a nivell individual i col·lectiu. I no descuidar el nostre desenvolupament moral a fi de tenir una actitud assertiva que contribueixi a una millor convivència entre tots els ciutadans.

Està clar que aquests valors i nivell moral, aquesta capacitat de diàleg, d’assertivitat i de voluntat d’arribar a acords, haurien de ser exigibles a les persones que es proposen per representar-nos, als polítics.

La realitat és tota una altra i això fa que comunament es parli d’uns i altres, dels polítics i dels ciutadans, com si tots no en fóssim de ciutadans amb els mateixos drets, deures, problemes i dificultats. Però potser no, potser és veritat que alguns si que son els altres, els que tenen privilegis o se’ls prenen, i els uns (la majoria de ciutadans) som els que de manera soferta ens toca veure l’espectacle i pagar. No és estrany que cada dia més ciutadans se sentin exclosos i allunyats de les decisions que prenen “els polítics”.

Cal confiar que noves generacions creixin educades en la cultura de la pau i incorporin aquests valors com a propis i els reflecteixin en la seva acció col·lectiva a la comunitat.