Quan nosaltres érem nens i nenes, i mes tard nois i noies alguns teníem la sort d’anar a escola, altres no, però hi havia moments del dia que ens trobàvem plegats per jugar, era una estona per nosaltres, per avorrir-nos si calia, però que despertava la nostra imaginació per trobar la manera de passar-ho bé tots plegats. Hi havia moments de discussió, alguna baralla, molts moments de joc on tothom volia guanyar, però al final això no era massa important, acabàvem rient tots plegats.
És cert que sempre es donava algun cas que ens rèiem d’un o altre, algunes vegades dient-li que era poruc, potser es donava algun cas d’assetjament o mal tracte que en diríem ara, però sovint les coses s’aclarien entre tots plegats i la relació surava. Uns dies uns, uns dies els altres sortien en defensa del més perjudicat. No érem més bons, segurament mes salvatges que ara, però convivíem, teníem els nostres espai de relació fora dels espais reglats i apreníem a relacionar-nos i resoldre les nostres diferències. Crec que la nostra relació era més activa, plural i diversa. Això sí, la majoria no teníem que patir activitats extraescolars, bàsicament perquè no se’n feien i a més a casa no ens les podien pagar; alguns tenien la sort o la desgracia d’anar a repàs.
I aquí volia anar!
Amb tota la bona fe i una mica massa per la nostra conveniència o “exigències del treball” els nostres nois i noies d’avui des de ben petits tenen la vida organitzada de manera que no els queda temps per jugar amb els companys i companyes del seu entorn, fora de casa. La feina dels pares, la seguretat dels nens, la voluntat de completar el seu aprenentatge, etc. fa que aquests nens i nenes no tinguin espais de convivència naturals i no disposin de temps per avorrir-se col·lectivament, obligant-se a imaginar-se la manera de distreure’s, de passar-s’ho bé en grup amb jocs construïts per ells mateixos.
Aquests espais de temps i de relació crec que són necessaris, més que necessaris imprescindibles per desenvolupar la capacitat de relacionar-se i adquirir habilitats socials, però estem tan atrafegats! Tenim tantes pors! Els volem tan preparats! Que sovint els tenim segrestats.
Crec que seria bo recuperar aquells espais de carrer que permetien aquesta activitat constructiva i de desenvolupament amb el joc lliure dels nostres nois i noies. Altrament els que avui es diria despectivament nois de carrer com érem nosaltres crec que no hem sortit tan malament.
En això també hi tenen alguna cosa a dir les institucions públiques i els urbanistes, perquè caldria canviar les tornes del disseny i fer un urbanisme més amable i acollidor pels nostres infants, tenim massa ciment i pocs espais on els nostres infants puguin desenvolupar la seva imaginació. En alguns moments fins és interessant córrer algun risc, que també ensenya. Nosaltres els corríem i més d’una vegada tornàvem a casa amb algun estrip o un nyanyo al cap, però no passava d’aquí. Ho provem!