De vegades et pots trobar amb algun alumne/a que està en una situació delicada, conflictiva, d’abusos, etc. i tu en fas la descoberta per una expansió o descàrrega de l’alumne interessat.

Què fas? Has establert una relació de confiança i intimitat que podríem considerar que obliga, però per altra banda veus i consideres que la situació és prou greu per actuar d’alguna manera, segons el cas: comunicant a la família, activant els protocols previstos prop d’altres instàncies, etc. i per altra banda hi ha la intimitat i la privadesa amb que s’ha tingut coneixement de la situació. En qualsevol cas amb coneixement de la direcció del Centre.

Crec que abans d’actuar s’ha de convenir amb la persona quina és la situació i acordar l’actuació sense fer deixadesa de les responsabilitats pròpies, però sempre tenint en compte la persona i la seva intimitat, i fent-li avinent els esdeveniments que es poden produir des de aquell moment. I oferir-li recolzament per afrontar la situació.

Encara que no és fàcil mantenir la privades en una comunitat educativa i menys amb adolescents, si més no aquesta s’ha de preservar per part dels professionals, i no caure en les xafarderies que sovint es produeixen.

La relació amb la família per posar-los en coneixement de la situació és urgent i cal que vagi acompanyada dels advertiments sobre les seves responsabilitats i dels mínims que haurien de cobrir per preservar la integritat dels seus fills.

Aquesta actuació de vegades comporta incomprensió o una no acceptació del fet que els seus fills puguin trobar-se en aquella situació, i tendeixen a negar-ho, a declinar responsabilitats i buscar algun culpable extern. Hem de comprendre que és molt dur d’acceptar segons quines situacions i més que altres els les evidenciïn, perquè els pot semblar que s’evidencia un fracàs de la seva actuació com pares. Però cal fer-ho i dir les coses pel seu nom recordant-los que la responsabilitat directa sobre els seus fills és d’ells, i si cal dir-los que les nostres responsabilitats ens obliguen a traspassar les mancances que puguem observar en la cura dels fills com ho és permetre l’absentisme continuat o la no actuació davant situacions de risc.

Això pot semblar un marc teòric i a més esmenable amb millor criteri, però hem de tenir present que si tenim els ulls oberts ens adonarem que es dona amb més freqüència del que a priori ens pugui semblar.

Si hi teniu opinió o aportacions que a tots ens puguin ser útils per una millor actuació esteu convidats a fer les vostres aportacions.