Gisela García Sevilla Etimologia: Hanni-baal, en fenici, significa: “qui té el favor de *Baal” i Barca: “llampec”.
*Baal: nom semític que significa ‘senyor’ (aplicat a diversos déus i, posteriorment, dimonis).
Hi havia dos importants elements en la religió antiga; una era adorar a una deïtat, normalment creant una escultura d’aquesta i col·locant-la dins un edifici digne. I l’altra, era un sacrifici; es creu que hi havia un altar en el què animals i, en alguns casos, joves éssers humans, podrien haver sigut sacrificats.
La llegenda diu que quan Hanníbal era un nen, va ser portat pel seu pare (Amílcar Barca) a un d’aquests temples, en concret el temple d’un déu anomenat Melcart i, allà, li féu jurar odi etern envers Roma.
Fos així o no l’inici de la seva obsessió amb Roma, la reforçà la seva infància en un món de soldats.
“300 a.C. L’antic imperi de Cartago, regnava en el mediterrani, fins que van ser derrotats en una guerra contra Roma. El mapa polític del mediterrani encara estava en formació. En l’oest, el domini estava entre Roma i Cartago. De les dues, Cartago era la més formidable; havia esdevingut rica dominant subministraments d’estany, plata i or.”
229 a.C. Hanníbal tenia només 18 anys quan el seu pare fou mort en mans de les tribus Ibèriques en combat. El comandament, aleshores, passà a ser del seu gendre: Àsdrubal, qui podia veure el potencial militar d’Hanníbal, i el posà al cap de la cavalleria. 8 anys més tard, Àsdrubal pagà les conseqüències per castigar un dels seus subordinats a base de tortura, i fou assassinat.
Amb aquell últim cop d’espasa, el moment d’Hanníbal havia arribat.
“En aquella època, el mediterrani consistia de blocs de poder: Egipte, Síria, Grècia, Itàlia, Espanya i l’Àfrica del Nord.
Cadascuna té, gairebé, la mateixa població (3.000.000-6.000.000), i Espanya era particularment poderosa; tenia un recurs enorme: les mines de plata.
Les mines de plata donaven diners, i els diners eren necessaris per pagar a l’exèrcit”.
221 a.C. Els soldats del comandament cartaginès veien a Hanníbal com la reencarnació del seu pare, amb només 26 anys. “Hanníbal, “el pitjor enemic de Roma”, fou un dels generals més grans que el món ha vist:
I. Va ser un fantàstic tàctic i sabia com actuar en el camp de batalla.
II. Era exemplar en motivar el seu exèrcit, llevat que la majoria de les seves tropes no parlessin el seu idioma ni haguessin estat amb ell durant anys.
III. Sabia ficar-se en la ment del seu enemic; pensar en què anaven a fer i utilitzar allò en contra d’ells.
Aquells 16 anys en Espanya, el portaren al següent pas, portar la guerra fins a Roma, doncs ell sabia que Roma era poderosa, però no creia que fos invencible.
“Roma era un imperi passionalment devot a la guerra en tots els nivells. Entre els aristòcrates, podies guanyar prestigi només si eres un general victoriós.
Per la banda dels plebeus, entre el 15% i 50% dels joves havien de servir en l’exèrcit (des de 5 fins 7 anys), tot era considerat resolt amb violència”.
Va decidir provar el seu comandament en l’oest, lluny de Roma.
Hanníbal pujà amb el seu exèrcit pel riu Tagus (actualment “Tajo”).
Les llegendes diuen que, creuant secretament per la nit, va prendre a l’enemic per sorpresa i va aconseguir la victòria.
Molt del dany fou produït pels elefants d’Hanníbal. Aquests, eren l’arma especial dels cartaginesos, els quals entrenaren especialment per la guerra.
El dia de la batalla, els alimentaven amb un menjar que els provocava una reacció al·lèrgica en la pell, semblant a l’èczema humà, que els feia més hostils.
També els donaven alcohol, el qual els animava a atacar a més grups d’enemics.
Les notícies de la victòria d’Hanníbal arribaren fins a Roma i, en resposta, enfortiren la ciutat de Saguntum (l’actual Sagunt).
Hanníbal, sabent que a Roma estaven massa ocupats en el Nord d’Itàlia amb una rebel·lió per poder anar a ajudar a la ciutat, s’encaminà cap a Saguntum.
Després de 8 mesos, la ciutat quedà arrasada; els habitants morts i les possessions robades. Aquest esdeveniment va ser massa pels Romans.
Enviaren ambaixadors a l’assemblea cartaginesa i demandaren que Hanníbal fos entregat per encarar la justícia Romana, a la qual demanda, els cartaginesos es negaren.
Hanníbal, en comptes d’esperar que Roma ataqués, ell es disposà a atacar Itàlia directament, per destruir-los abans de que ells poguessin destruir Cartago.
Els romans estaven massa segurs de sí mateixos. Tenien el control marítim des de la primera guerra púnica, i pel mar era la manera normal de viatjar grans distàncies. Per aquest motiu, la idea de que Hanníbal portés a un gran exèrcit per terres tribals no conquerides, passant per altes muntanyes per atacar-los, era impensable.
Però pensar en el impensable era la marca d’Anníbal.
Planejà una campanya que passà a formar part dels llibres de text de la història militar.
Anníbal marxà d’Espanya amb 90.000 persones i 34 elefants; el primer pas era creuar els Pirineus, i no tardaren en trobar-se amb problemes.
Roma planejà trobar-lo en Marsella, però Hanníbal bordejà pel Roine i escapà.
No s’esperaven que Hanníbal invadiria Itàlia pels Alps.
Però, malauradament, els elefants s’espantaren del cabal del riu Roine (mesurava entre 200 i 500 metres d’ample en aquell moment), no sabem quants elefants es perderen en el riu, però molts soldats s’ofegaren en les aigües.
Començaren a pujar les muntanyes, on feia massa fred, especialment per la nit.
La majoria dels elefants moriren creuant els Alps; els experts animals creuen que el dur camí va fer que es neguessin a caminar més. Posteriorment, haurien mort d’hipotèrmia.
Roma estava preparant el seu exèrcit, s’estima que tenien un milió d’homes entre els que escollir, superant l’enemic, però les forces d’Hanníbal també estaven creixent.
Disposava de 5.000 homes sobre cavalls i 10.000 homes a peu. A més, presoners de la guerra presos en els Alps foren donats una opció: lluitar per la llibertat, o ser esclaus de per vida.
Els guanyadors tindrien armes, armadura, cavall i la llibertat per seguir-los en la guerra. Els perdedors obtindrien la llibertat en forma de descans etern.
Hanníbal, amb l’ajut del seu ingeni, buscà una posició estratègica per la batalla.
Ordenà a les seves tropes atacar als romans i proclamar la derrota.
Quan fugiren, els romans perseguint les tropes cartagineses haurien de creuar el riu, part clau en el pla d’Hanníbal.
Quan els romans hagueren creuat el fred riu, ja estaven en desavantatge. Els romans no podien gairebé sostenir les seves armes degut al fred, mentre que les tropes d’Hanníbal estaven millor preparades, calentes i havent menjat abans de la lluita.
Els pocs elefants que quedaven de l’exèrcit cartaginès causaren caos en la batalla.
S’estima que 20.000 romans moriren en aquell fred dia d’hivern.
218 a.C. Hanníbal va estar a punt d’aconseguir el que havia anhelat per tant de temps amb la seva invasió a Itàlia, però la sort es tornà en contra seva.
“Anníbal fou l’únic enemic de Roma que tenia oportunitats de derrotar-la”.
202 a.C. En la batalla de Zama (la qual suposà el desenllaç de la segona guerra púnica), Hanníbal fou derrotat per Publi Corneli Escipió.
Encara que les tropes d’Anníbal els superés en nombre, Escipió organitzà una estratègia per confondre i derrotar els seus elefants.
La cavalleria de Masinissa i Leli, després de perseguir la cavalleria de Tiqueo, tornaren al camp de batalla per la rereguarda provocant així la seva anihilació i el final de la batalla.
Després de la derrota d’Hanníbal (que aconseguí fugir a Cartago), Roma era inexpugnable i es va fer amb el control de la resta del Mediterrani; Espanya, Àfrica del Nord, Grècia, Síria i Egipte. L’imperi perdurà per 400 anys.
183 a.C. 33 anys després de la derrota, Hanníbal es suïcidà amb verí per evitar la captura per part del seu enemic.
Bibliografia:
-Hannibal: The Man Who Hated Rome (Roman Empire Documentary) | Timeline – World History Documentaries
-https://www.theguardian.com/notesandqueries/query/0,5753,-1775,00.html
-National Geographic: Aníbal
