EURÍPIDES
Vida
Eurípides (Εὐριπίδης) va ser un dels poetes tràgics més importants de l’antiguitat, juntament amb Èsquil i Sòfocles. Va néixer a Salamina l’any 480 a.C., on la seva família s’havia traslladat per la invasió persa i va morir l’any 406a.C. No es coneix gairebé res de la seva infantesa, però se sap que de jove, fou entrenat per a l’atletisme, encara que el va abandonar per dedicar-se a la pintura, sense èxit.
Aristòfanes, en les seves duríssimes crítiques, també diu que Eurípides era fill d’un botiguer i d’una verdurera, i arriba a insinuar que era el seu esclau Cefisofont qui escrivia realment les seves tragèdies; els especialistes ho consideren un atac personal i una falsedat.
L’any 408 aC, Eurípides sortí d’Atenes cap a Macedònia, probablement per aversió a anar al Peloponès a causa de la inacabable guerra amb Esparta.
En les seves obres, els déus i els mites freqüentment hi apareixen parodiats o envoltats d’un clima negatiu. Una de les seves cites més conegudes és: “A qui els déus volen destruir, abans l’embogeixen”, afirmació que va suscitar polèmica i crítiques. De fet, gran nombre de les dades biogràfiques que té provenen de les dures crítiques emeses pel comediògraf Aristòfanes i per la influència que han tingut en la recopilació de dades biogràfiques posteriors. Aquestes n’assenyalaven la seva impietat respecte als déus, als mites, a l’estat i a les lleis.
El seu odi per la política va ser el que va empènyer a centrar el seu temps en l’estudi i la filosofia. Ell mai va ser el favorit dels seus contemporanis, però, no obstant això, va ser reconegut més tard i va influir en dramaturgs moderns d’Europa.
Obres
Es creu que va escriure 92 obres, però només es conserven 19 d’elles (18 tragèdies i el drama satíric El ciclop).
- Alcestes (Ἄλκηστις, 438 aC)
- Medea (Μήδεια, 431 aC)
- Els heràclides (Ἡρακλεῖδαι, 430 aC)
- Hipòlit, (Ἱππόλυτος στεφανοφόρος, 428 aC)
- Andròmaca (Ἀνδρομάχη, 426 aC)
- Hècuba (Ἑκάϐη, 424 aC)
- La follia d’Hèrcules (Ἡρακλῆς μαινόμενος, 424 aC)
- Les suplicants (Ἱκέτιδες, 424 aC)
- Ió (Ἴων, 418 aC)
- Les troianes (Τρῳάδες), 415 aC)
- Ifigenia a Tàuride (Ἰφιγένεια ἡ ἐν Ταύροις, 414 aC)
- Electra (Ἠλέκτρα, 413 aC)
- Helena (Ἑλένη, 412 aC)
- Les fenícies (Φοινίσσαι, última obra representada, 410 aC)
- Orestes (Ὀρέστης, 408 aC)
- Ifigenia a Àulida (Ἰφιγένεια ἡ ἐν Αὐλίδι, estrenada pòstumament, 406 aC)
- Les bacants (Βάκχαι, 405 aC)
- El cíclop (Κύκλωψ / Kýklôps, de data desconeguda. Es basa en Polifem, el gegant de L’Odissea d’Homer)
Les seves obres es diferencien per l’ innovació en la manera de tractar els mites, complexitat dels personatges i les situacions, humanització dels personatges, influència dels problemes i polèmiques del moment, que donen realisme, crítica de la divinitat tradicional i disminució del paper del cor.
Eurípides és conegut principalment per haver reformat l’estructura formal de la tragèdia tradicional, mostrant personatges com dones fortes i esclaus intel·ligents i per satiritzar molts herois de la mitologia grega. Uns dels mecanismes més discutits és l’anomenat Deus ex machina, que consisteix en solucionar de manera antinatural un conflicte, com a Medea.
MEDEA
Personatges:
- Dida.
- Pedagog.
- Fills de Medea i Jàson.
- Cor de dones de Corint.
- Creont.
- Jàson.
- Egeu.
- Missatger.
Argument:
L’obra comença a Corint, davant la casa de Medea on surt la Dida i explica el viatge amb els Argonautes per anar a la recerca del Velló d’Or, que es trobava a la Còlquida. Jàson, amb ajuda de Medea, aconsegueix el Velló d’Or.
El pare de Jàson, Èson, que era el rei de Iolcos a Tessàlia, és expulsat pel seu germà Pèlias, qui llavors intenta impedir que Jàson reclami el tron. Jàson, en arribar a Iolcos, descobreix que Pèlias és el responsable de la mort dels seus pares i aquest li demana de nou ajuda a Medea per venjar-se.
Jàson, Medea i els seus fills parteixen llavors cap a Corint i allà la felicitat s’acaba quan Jàson rebutja Medea per casar-se amb Creüsa, filla del rei Creont, per voluntat d’aquest.
Medea es sent traïda i humiliada, recorda tots els qui ha fet mal per anar amb ell i comença a rebutjar als seus fills i, per això, la Dida té por del que pugui fer Medea amb ells.
Entra el pedagog amb els nens, qui encara no saben res de la traïció. El pedagog explica a la Dida que ha sentit que Creont expulsarà Medea i els seus fills de Corint i que Jàson no farà res.
El pedagog i els fills entren a la casa, però abans la Dida diu als nens que s’amaguin de la seva mare.
Entra el cor, desfilen durant les últimes paraules de la Dida i mantenen una conversació sobre el mal de Medea, on el cor diu que són les seves amigues i li demanen si pot sortir.
Medea apareix, es queixa de la traïció de Jàson i diu que es vol venjar del seu marit. El Corifeu l’anima i l’avisa de l’arribada de Creont, aquest li demana a Medea que surti amb els seus fills de les seves terres. Medea pregunta el motiu i ell li diu que té por d’ella pel que li pugui fer a la seva filla. Medea li suplica quedar-se un dia més pels seus fills, però en realitat vol quedar-se per enverinar el pare, la filla i el seu marit.
Entra el cor i canta unes estrofes.
Jàson li diu a Medea que ha intentat que no l’exiliessin i que ha estat expulsada per la seva bogeria. Medea, que està enfadada amb ell, li reclama haver deixat de banda la seva família per ajudar-lo i haver-la traït tot i tenir fills. Ell li diu que la seva salvadora ha sigut Afrodita i que va ser Eros qui va fer que Medea l’ajudés. Respecte als seus fills, vol que ajudin el seu pròxim llinatge (de Jàson), perquè s’ha casat amb una princesa estrangera (Creusa) per poder donar un futur dins la realesa als fills de Medea.
Entra Egeu, rei d’Atenes, que ve del santuari d’Apol·lo. Medea li explica la seva situació i Egeu diu que quan vagi a les seves terres li prestarà la seva ajuda.
Quan Egeu se’n va, Medea prepara la seva venjança, dient que enviarà a la Dida a buscar a Jàson per demanar-li que vagi a veure-la, quan estigui amb ella li farà creure que ha canviat el seu pensament sobre la decisió del seu casament i li demanarà que es quedi amb els nens, després li regalarà un vel i una corona d’or a la seva esposa (princesa de Corint), quan se’ls posi, morirà pel verí que ha espargit en ells. Finalment, matarà els seus fills i així ningú li podrà arrabassar-los. Quan acabi amb la venjança de Jàson, s’anirà.
Entra Jàson i, darrere d’ell, la Dida. Medea li demana perdó i diu que se n’ha penedit del que ha fet i ell la perdona. Després entren els nens amb el pedagog. Ella li demana si Jàson i la seva esposa es podrien quedar els nens i li dóna els regals per a la promesa.
Entra el cor i canten uns versos sobre la mala sort dels nens i la pròxima mort de Creüsa, la promesa de Jàson.
Entra a escena el pedagog amb els nens, li diu a Medea que els nens s’han salvat de ser desterrats i surt de l’escena.
Medea està començant a penedir-se de voler matar als seus fills, ja que ella ha fet l’esforç de parir-los i de criar-los, per tant, matant-los duplicaria el seu patiment. Però després se’n penedeix de dir aquestes paraules, ja que la mort dels nens és una necessitat per la seva venjança.
Entra el Corifeu i parlen sobre els fills en general i la pròxima mort dels fills de Medea.
Entra corrent un missatger de Jàson, qui li demana que fugi perquè han mort la reina, Creüsa, i Creont. Medea s’alegra, llavors el missatger li explica com han mort pels regals.
Entra el cor i canta sobre el crim que cometrà Medea.
Els nens estan cridant perquè els persegueix la seva mare i el Corifeu vol entrar per salvar-los. Entra Jàson ràpidament a escena, el Corifeu l’avisa sobre el què ha fet Medea, ell entra a la casa i ho veu, qui li explica que ha comès aquests crims per la seva injúria, per la seva recent boda i per fer-li mal. Medea diu que ell no els enterrarà, que ho farà ella mateixa, i que després se n’anirà a Atenes .
Medea desapareix amb el carro alat i Jàson surt d’escena.
La “justificació” de la violència
La figura de Medea representa en Eurípides la desmesura en els sentiments d’amor- desamor: el personatge expressa, en un primer moment, una capacitat d’estimar sense límits, amb una rendició absoluta per Jàson. Però llavors, potser com a conseqüència de les disposicions anteriors, es manifesta una capacitat per a odiar-lo sense mesura, fins les darreres conseqüències. El seu caràcter el fa actuar de forma enèrgica i deliberada, renunciar a la seva existència anterior embarcant-se en una nova vida amb la seva estimada. Però també en els moments dolents, porta a comportar-se de manera molt violenta, anteposant la seva set de venjança i qualsevol altra consideració moral o afectiva. Paradoxalment, aquesta violència és justificada al llarg de la tragèdia, de tal manera que s’empara amb un “final feliç”, amb la benedicció divina no inclosa per al protagonista venjatiu.
