Al llibre “Guárdate de los Idus” de Lola Gándara apareixen moltes parts d’una Domus romana. A partir de la imatge següent, expliqueu-ne les parts i senyaleu les que surten a la novel·la.
El passat 3 d’abril vam assistir a la representació de la Mostellaria de Plaute al teatre Joventut de l’Hospitalet de Llobregat.
Titus Maccius Plautus (Sarsina, Umbria; 254 a.C.–Roma, 184 a. C.) fou un dramaturg de comèdies a l’antiga Roma. A més a més, diverses fonts assenyalen que també treballà com a actor, fou soldat i comerciant. Començà a escriure comèdies a partir d’altres obres gregues i, per fortuna, va obtindre un resultat esponerós.
A causa del seu èxit, no és cap sorpresa que unes cent-trenta obres se li atribuïssin. No obstant, es tenen com a autèntiques seves vint-i-una:
Malauradament, aquestes obres es conserven de forma incompleta a causa del pas del temps.
Un exemple de les seves comèdies és Mostellaria, Comèdia de les aparicions o Comèdia del Fantasma.
ARGUMENT
L’acció transcorre a Atenes, en un carrer on es troben les cases de Teopròpides i Simó, son veins. El fill de Teopròpides, Filòlaques, aprofita l’abscència del seu pare per a convidar els seus amics a casa, beure i gaudir dels diners familiars.
Un dels problemes és la compra d’una cortesana, Filemàcia, car s’enamorà i pagà per la seva llibertat.
Com és digne d’una comèdia, al poc temps d’haver començat l’obra, el pare, Teopròpides, arribà per fi a casa; l’espurna que desencadenarà la sèrie d’enganys i encobriments. Quan l’esclau de la llar, Tranió, el veu arribar, trama un pla perquè no descobreixi el comportament i les despeses de Filòlaques, el seu fill.
L’idea de Tranió és fer creure a Teopròpides que la casa està embruixada per un fantasma, resultat d’un crim comès anteriorment.
L’obra continua amb un seguit d’embolics cada cop més enrevessats on Tranió fa malabars per a poder mantenir el secret, constant de tres etapes principals: la mentida del fantasma que ha embruixat la casa, la falsa compra de la casa del veí i la visita a la casa d’aquest últim per a corroborar la bona compra del fill.
Malauradament, la mentida no triga gaire a ser descoberta.
A l’obra podem apreciar un llenguatge popular, ple d’insults, jocs de paraules i respostes enginyoses. Sorprenentment, malgrat l’embolic en què es fica Tranió, l’obra té un final feliç gràcies a la pietat que li inspiren al pare el seu amo i amics.
Aquest tipus d’obres clàssiques foren inspiració per a autors posteriors, més propers al nostre temps, com a Molière o Shakespeare.
Quant a la representació de l’obra que vam anar a veure la classe de Grec de 1r de Batxillerat Humanístic, cal destacar que la companyia teatral estava composta per actors i actrius amateurs i, no obstant això, la qualitat era impecable; escenografia, vestuari, actuació, il·luminació…
Al començament van incloure una introducció original, però malauradament, el volum de veu era tan baix que costava escoltar les actrius. A més a més, la màquina de fum semblà tenir un petit problema i una fumareda blanca s’escampà per tota la sala —El públic de les primeres files ho recordaran millor, si es que podien veure dos pams més enllà—. Per sort, a partir de la primera escena no hi hagué cap altre problema i l’entrada magistral de Tranió va fer oblidar els petits inconvenients del principi.
Tots els personatges semblaven còmodes en escena i parlaven amb un bon volum. Crec que és digne de menció la magnífica actuació de personatges com Tranió, Filemàcia i Filòlaques, sobre tot tenint en compte que no han tingut formació professional. L’atrezzo també estava molt treballat; el paisatge realment semblava una escena de pel·lícula que ajudava a ficar-te en la història.
Hem pogut apreciar la passió que tenien per l’art gràcies al seu esforç en crear una cançó i coreografies per a donar-li un toc personal. Sens dubte, no té res que envejar a una representació d’una companyia professional.
 |
Tropes auxiliars .
Les tropes auxiliars eren normalment reclutades entre els peregrini; és a dir, dels habitants de les províncies de l’imperi romà que no posseïen la ciutadania romana .Els auxiliars també es reclutaven entre els bàrbars , que era el nom que rebien els habitants de territoris no pertanyents a la república.
Estructura :
En infanteria (cohorts), compostes entre 500 i 1000 homes per unitat, organitzats en cohorts mixtes de 6 a 10 centúries mes 3 o 6 turmes; d’aquestes també en surten esquadrons de cavalleria . Dirigint les tropes auxiliars es trobaven oficials romans de l’ordre de cavalleria . No estaven dins de la legió .
Equipament :
Els auxiliars rebien armes i uniformes diferents dels legionaris. Utilitzaven espases llargues i uns escuts ovalats. Portaven menys armadura, i per això podien moure’s amb més rapidesa que la resta dels soldats, però també patien més baixes a les batalles la excepció són algunes unitats d’infanteria pesada especialitzades. Els auxiliars estaven especialitzades en el tipus d’armament característic dels seus llocs d’origen. Per exemple, els sirians eren arquers i els de les balears atacaven amb les fones. El entrenament dels auxiliars era el mateix que els legionaris .
Mentides sobre els auxiliars:
1.Els auxiliars eren inferiors a les legions en entrenament i capacitat de combat.
2.Els cossos auxiliars admetien únicament a les seves files a infanteria lleugera, mentre que les legions comprenien infanteria pesada.
3.La infanteria auxiliar no lluitava en primera línia de combat, ja que s’hi posicionava a les legions.
4.Els auxiliars funcionaven com a unitat de suport, assistint als legions en les seves operacions. Mai iniciaven una nova campanya de forma independent.
5.Els auxiliars aviat es van enviar a llocs fronterers, mentre que les legions quedaven com una reserva estratègica, només intervenien en el cas que es dugués a terme una incursió important.
Tipus de auxiliar dins de la república :
Durant el període republicà, les unitats especials dels cossos auxiliars romans es limitaven als foners balears, als arquers cretencs i la cavalleria lleugera númida.
Aquests tres éssers són tres Pokémon dissenyats a l’any 2010. A aquest videojoc els Pokémon es divideixen en tipus i gràcies a aquests, entre altres trets com l’aparença o la etimologia dels noms, podem definir l’origen i la inspiració del disseny i el concepte d’aquests.
El de l’esquerra, el verd, és Tornadus i està inspirat en el déu grec Aeolus, el déu del vent. Això ho interpretem per la seva referència als tornados en el seu nom occidental (Tornadus) i pel seu tipus: Volador, que, casualment, és l’únic Pokémon, entre els més de 800 que hi ha, que és de tipus Volador pur (en aquest joc cada criatura pot tenir un o dos tipus i totes les de Volador comparteixen un altre, com per exemple tipus Volador/Foc).
A la dreta veiem a Thundurus, el blau. Aquest està inspirat en Zeus, el déu del tro. Podem afirmar-ho pel seu color blau amb el qual es sol representar l’electricitat; en la seva etimologia, en la que podem trobar la paraula thunder (tro en anglès); i en el seu tipus: Electric/Volador, en referència als trons de Zeus i al cel, d’on surten.
Per últim, al mig trobem a Landorus, que representa a Demèter, deessa de la collita. Ho confirmem pel seu tipus: Terra/Volador, en referència a la terra en si mateixa (conreus) i al cel, gràcies al qual les collites broten (aigua i sol).
D’aquesta manera, podem veure que fins i tot una de les franquícies més grans dels videojocs, que ha format i acompanyat des d’infants fins a adults, té influències per la mitologia.
Gisela García Sevilla Etimologia: Hanni-baal, en fenici, significa: “qui té el favor de *Baal” i Barca: “llampec”.
*Baal: nom semític que significa ‘senyor’ (aplicat a diversos déus i, posteriorment, dimonis).
Hi havia dos importants elements en la religió antiga; una era adorar a una deïtat, normalment creant una escultura d’aquesta i col·locant-la dins un edifici digne. I l’altra, era un sacrifici; es creu que hi havia un altar en el què animals i, en alguns casos, joves éssers humans, podrien haver sigut sacrificats.
La llegenda diu que quan Hanníbal era un nen, va ser portat pel seu pare (Amílcar Barca) a un d’aquests temples, en concret el temple d’un déu anomenat Melcart i, allà, li féu jurar odi etern envers Roma.
Fos així o no l’inici de la seva obsessió amb Roma, la reforçà la seva infància en un món de soldats.
229 a.C. Hanníbal tenia només 18 anys quan el seu pare fou mort en mans de les tribus Ibèriques en combat. El comandament, aleshores, passà a ser del seu gendre: Àsdrubal, qui podia veure el potencial militar d’Hanníbal, i el posà al cap de la cavalleria. 8 anys més tard, Àsdrubal pagà les conseqüències per castigar un dels seus subordinats a base de tortura, i fou assassinat. Continua llegint
La fundació i la història de la ciutat.
La Barcelona romana va existir entre el segle I a.C i els principis de la Edat Mitjana, quan es van construir les muralles romanes que envolten la ciutat. Barcino va sorgir com una colònia; la colònia Iulia Augusta Paterna Fauentia Barcino, malgrat que les llegendes atribueixen la creació a Hèrcules o a la nissaga cartaginesa dels Barca.
La colònia la va fundar August a prop de l’any 14 a.C, després de les guerres càntabres i en plena reforma administrativa en la península. Per tant, es va fundar tardanament respecte Catalunya.
La ciutat es va alçar sobre un turó anomenat Mons Tàber que vam veure en el recorregut juntament amb el Temple d’August. El turó estava en 16,9 metres per sobre del nivell del mar, tal com ho diu a la Placa vista en l’itinerari al Carrer Paradís ‘Mont Tàber 16,9 m cota altimètrica a nivell de la mola del llindar del centre excursionista de Catalunya’. Es situava en el turó de Collserola, entre el Llobregat i el Besòs. Continua llegint
EURÍPIDES
Vida
Eurípides (Εὐριπίδης) va ser un dels poetes tràgics més importants de l’antiguitat, juntament amb Èsquil i Sòfocles. Va néixer a Salamina l’any 480 a.C., on la seva família s’havia traslladat per la invasió persa i va morir l’any 406a.C. No es coneix gairebé res de la seva infantesa, però se sap que de jove, fou entrenat per a l’atletisme, encara que el va abandonar per dedicar-se a la pintura, sense èxit.
Aristòfanes, en les seves duríssimes crítiques, també diu que Eurípides era fill d’un botiguer i d’una verdurera, i arriba a insinuar que era el seu esclau Cefisofont qui escrivia realment les seves tragèdies; els especialistes ho consideren un atac personal i una falsedat.
L’any 408 aC, Eurípides sortí d’Atenes cap a Macedònia, probablement per aversió a anar al Peloponès a causa de la inacabable guerra amb Esparta.
En les seves obres, els déus i els mites freqüentment hi apareixen parodiats o envoltats d’un clima negatiu. Una de les seves cites més conegudes és: “A qui els déus volen destruir, abans l’embogeixen”, afirmació que va suscitar polèmica i crítiques. De fet, gran nombre de les dades biogràfiques que té provenen de les dures crítiques emeses pel comediògraf Aristòfanes i per la influència que han tingut en la recopilació de dades biogràfiques posteriors. Aquestes n’assenyalaven la seva impietat respecte als déus, als mites, a l’estat i a les lleis.
El seu odi per la política va ser el que va empènyer a centrar el seu temps en l’estudi i la filosofia. Ell mai va ser el favorit dels seus contemporanis, però, no obstant això, va ser reconegut més tard i va influir en dramaturgs moderns d’Europa. Continua llegint
BIOGRAFIA DE SÒFOCLES
Sòfocles (en grec clàssic: Σοφοκλῆς) va ser un poeta tràgic grec que va viure entre el 497/6/5 (no es pot saber del cert la data del seu naixement degut a les incongruències de les fonts) i el 406 aC.
Les fonts principals d’on es poden extreure la seva biografia són la Vida de Sòfocles, d’autor anònim, i en alguns fragments a obres de Plutarc, Ateneu, Aristòtil, etc.
Sòfocles va néixer a Colono, a prop d’Atenes, entre els anys 497/6/5 aC. Era fill d’un ric armer anomenat Sofil, per tant, era d’una família acomodada. Des de nen va estudiar música i poesia, entre d’altres arts. Continua llegint
“Corria l’any 79 dC. i jo era una nena de 15 anys, feliç i divertida. Ajudava els pares a la tabernae, on hi anava molta gent a desfogar-se, deia la mare. Els ciutadans de Pompeia ens coneixien. Erem gent noble i de confiança. Pompeia ,en aquells temps, era el destí preferit per construïr segones residències, i aquell 24 d’agost n’era ben plena ! Un bon matí, quan em dirigia cap al Lupanar, el prostíbul de Pompeia, a portar vi a les senyoretes, un jove atractiu d’ ulls blaus, que quasi cada dia m’acompanyava d’amagat en el meu recorregut, em va parar i em va dir:
– Em podries donar una miqueta d’aquest vi? Jo te’l pagaré !
Com que va ser força educat, no em vaig poder resistir a aquella encantadora veu i li vaig donar.
Ell em va dir que l’havia d’acompanyar a casa el seu tiet, que segur que en voldria comprar i m’ho pagaria molt bé.
Un cop vàrem acabar l’encàrrec, ens vam dirigir cap a casa del seu tiet. La sorpresa va ser quan vaig descobrir que els seu tiet era en Faune. Aquella espectacular casa ocupava tota l’ Avinguda de la Fortuna. A l’entrar em vaig sentir petita entre tanta gent. El seu tiet amablement em v comprar i pagar la resta de vi que em quedava i em va convidar a sopar aquell mateix vespre. Oratius, així es deia el meu enamorat, em va acompanyar fins a casa meva i va demanar el permís dels pares . Ells hi van acceptar, però no els feia gaire gràcia que el nebot del tot poderós Flavio s’hagués enamorat de la seva filla, però jo, Antonia minor, de la gens Clunia, saltava d’alegria !!! Continua llegint
Com que no potser no podreu anar com a sortida escolar, ja que l’horari de visita és en cap de setmana, ens hem decidit a fer un petit reportatge.
El primer que heu de saber és que les domus de Barcino tenien una distribució peculiar, eren cases amb perístil i no amb atri, per tant les cubiculae estaven al voltant del perístil i no de l’atri.
A la domus de sant Honorat hi trobem una domus romana i unes sitges medievals, sens dubte ens centrarem a la domus, tot i que les sitges són molt interessant.
Moltes de les cubicules tenen una pavimentació de mosaic tessellatum policrom, (ara ens poden semblar apagats però hem de tenir en compte que no són els mosaics del nord d’Àfrica, que pel meu gust són espectaculars) aquest són discrets de color però per la procedencia dels colors se sap que van ser portats de molt lluny i que per tant el nivel adquisitiu del propietari li permitia portar-les, en aquella època no era fàcil.
Veiem algunes imatges.
Ara veurem la domus d’Avinyó.
El primer que hem de dir és que és un indret molt petit, però el que allà ens espera és espectacular, una pintura mural bastant ben conservada, que era una pintura al sostre. Ho saben perquè la van trobar al terra, evidentment amb la part policroma amagada sobre el paviment.
És una casa que data del segle I d.C. Es diu que la casa pertanyia a un llibert que s’havia enriquit, mireu les imatges.
Primer la pintura.
El terra amb opus tessellatum.
El terra amb opus sectile.
Espero que us hagi agradat i que us animeu a fer la visita.
Informació de la visita
http://ajuntament.barcelona.cat/museuhistoria/es/muhba-domus-avinyo
http://ajuntament.barcelona.cat/museuhistoria/es/muhba-domus-de-sant-honorat
