Al matí següent, va sonar el despertador: riiiing! El sabater es va alçar del llit i se’n va anar al seu taller. Però quan va entrar, es va trobar que les sabates ja estaven fetes! Amb cara de sorpresa, les va mirar per tots els costats. Eren les millors sabates que havia vist mai!

– Qui ha fet aquestes sabates? – va pensar. I va cridar a la seua dona – Mariiiia, Mariiiia! Vine, vine!

– Però què passa?

– Escolta, tu has fet aquestes sabates?

– Jo? No. Jo no sé fer sabates! Les hauràs fet tu – va dir la Maria.

– No. Ja estaven aquí quan he arribat.

En aquell moment, va passar per allí un senyor molt ric. Va entrar a la sabateria i quan va vore les sabates va dir:

– Quines sabates més boniques! Que me les puc provar?

– Clar que sí – va resprondre el sabater.

A aquell senyor li van parèixer les sabates més còmodes que s’habia posat mai. Així que li va donar el doble de diners que valien. El sabater es va quedar molt sorprés i va anar a comprar més pell per poder fer més sabates.

Aquella nit, va fer el mateix: va deixar el troç de pell damunt la taula del taller i se’n va anar a dormir.

Com cada dia, al matí següent, va sonar el despertador: riiiing! El sabater es va alçar del llit i se’n va anar al seu taller. I quan va entrar, es va trobar dos parells de sabates ja fets! Sorprés una altra vegada, va vore que els clients començaven a fer fila a la porta de la seua sabateria. Resulta que l’home del dia anterior ho va explicar als seus amics i ells també en volien de sabates tan boniques i còmodes. Com el sabater no tenia prou sabates per tothom, els clients van començar a cantar:

Sabater, bon sabater,

les sabates, les sabates…
Sabater, bon sabater,
les sabates m’has de fer!

El sabater els va poder convèncer per a que tornaren a l’endemà.

Amb els diners que va aconseguir dels dos parells de sabates, va poder comprar més pell. Cada nit la deixava a la taula del seu taller i al matí sempre es trobava totes les sabates fetes i enllestides.

Poc a poc, el sabater i la seua dona es van fer rics. Però, ell volia saber qui l’ajudava. Un dia d’hivern, va cridar:

– Mariiiia, Mariiiia! Vine, vine!

– Què passa?

– Necessite saber qui ens ajuda a fer les sabates perquè vull agrair-li tot el treball que ha fet.

– Doncs, saps què podem fer? – va dir Maria – Aquesta nit, en lloc d’anar a dormir, ens amagarem a l’armari. Deixarem un ciri encés damunt la taula del taller per poder vore qui entra per la nit.

Així ho van fer. I van tocar les dotze de la nit: dong, dong, dong… De sobte, es va obrir la porta i van entrar uns homenets molt petits, amb unes grans orelles de punta i molt mal vestits. Els follets contents, van arribar a la taula i van començar a treballar:

Les mans dels follets es movien molt ràpid, però a la vegada suaument. Les sabates van quedar enllestides en un tres i no res. Semblava màgia! Quan van acabar, van fer un salt i van desaparèixer. Tot el taller va quedar ben ordenat, les ferramentes al seu lloc i les sabates ben col·locades. Pareixia que no haguera passat res.

El sabater i la seua dona no s’ho podien creure. La Maria, amb llàgrimes als ulls per l’emoció, va dir:

– Gràcies als follets som rics!

– Però què podem fer per agrair-los el que han fet? – va preguntar el sabater.

– T’has fixat en com anaven vestits? Pobrets, van quasi despullats. I amb el fred que fa! Mira, demà serà Nadal. Anem a fer-los un regal. Els cosiré roba per a que estiguen ben calentets.

– Molt bona idea, Maria.

La dona del sabater es va posar a la faena de seguida. Els va cosir uns pantalons de color roig, una casaca verda, una barretina lila i uns calcetins a ratlles plens de cascabells.

A la nit de Nadal, en lloc de pell, van deixar tota la roba plegada a la taula del taller. Quina sorpresa que s’endurien els follets! El sabater i la seua dona van tornar a amagar-se a l’armari. I quan va ser mitjanit: dong, dong, dong… es va obrir la porta i van entrar el follets cantant:

(bis)

Però, quan van arribar a la taula:

– Eh! Mira! Què és això? – va dir un d’ells.

– No és pell.

– Mireu, són pantalons! – va dir el més espavilat – Una barretina, calcetins… És roba!

Van començar a vestir-se molt contents. Tot eren riatlles, crits i cants.

– Estic guapo?

– Què calentet que estic!

– Visca, visca!

Finalment, van fer un salt i van desaparèixer. Però, no van tornar mai més. La seua faena ja estava feta… i ben feta!