L’esport per sí sol no és bo ni dolent, som nosaltres qui l’emplenem de significat amb les nostres accions.

Que l’esport té un potencial educatiu és un fet. Se’n diu d’ell que, permet treballar la comunicació entre fillets i filletes, ajuda  a la integració, fomenta la tolerància, la cooperació, el respecte, l’autonomia, la presa de decisions, la responsabilitat, la disciplina, l’adquisició d’hàbits d’higiene, la salut,…i podríem continuar.

Vist així, és quelcom prodigiós i seria bo que tota persona, de qualsevol edat, pogués tastar les seves meravelles. Però, és sempre així?. L’esport, de vegades, té moltes dificultats i problemes, és  “la cara oculta de l’esport” i fins i tot, “la nostra cara oculta”. Una cara que ens animem a treure  només en certs entorns, molt habitualment, esportius.

També dins el mateix col·lectiu de nens i nenes de curta edat apareixen accions dures, difícils de digerir: accions violentes enmig del camp, insults dins i fora de la graderia, lesions que no es cuiden maltractant el cos, consumisme desmesurat, reproducció d’estereotips, exclusió, especialització prematura,… Què ha passat per arribar fins aquí? Com apareix aquesta part fosca? On queden les virtuts que vèiem abans?

Pares, mares, professorat,entrenadors i entrenadores, tècnics de l’esport, directives dels clubs, entitats esportives públiques i privades,  etc., tots contribuïm a crear aquesta realitat en la que vivim.  El fet és que durant anys m’he trobat amb pares i mares, i sempre, en el rerefons, el que els mou vers els seus fills i les seves filles són bons i grans propòsits, com per exemple, que siguin feliços. Aquest és el potencial d’on partim. I m’arriscaria a dir el mateix del col·lectiu de professionals. Llavors, com s’entén que d’una bona intenció arribem a aquest desencontre?

Necessitem un moment de reflexió.  El sector dels adults ens podríem demanar: sóc conscient del què representa l’esport per mi?, què m’aporta realment?, potser em dóna el reconeixement que necessito i que no obtinc a un altre lloc? una fugida que m’ajuda en el dia a dia? O potser és un punt de felicitat? de salut? de socialització? de superació personal? Quina és la finalitat última quan apunto als meus fills i a les meves filles a fer esport? Busco convertir-los en allò que jo hagués volgut ser o vull descobrir qui són? Com entrenador o entrenadora, què fa que entregui la meva energia al jovent, a un club, una federació? Quin és el motor que m’impulsa a seguir motivant al meu equip?

Segons quines siguin  les respostes a aquestes preguntes es produirà  i fomentarem  un tipus de situació o altra i  seria bo que els diversos  integrants dels sistema hi reflexionéssim.

La realitat  és contundent i transparent, l’esport en sí és neutre.  El punt està en com volem que sigui. I aquest és el nostre gran poder i el nostre repte. Jo sóc lliure, personalment puc decidir com vull actuar, està a les meves mans i aquí se m’obre un ventall d’oportunitats molt valuoses. Importa molt com ens responsabilitzem d’aquest fet. Sigui quina sigui la figura  que representem  (pare, mare, tècnic, directiva,  col·lectiu) convé que ens formulem una pregunta poderosa: “QUÈ VULL TRANSMETRE?”

Aquí comença tot. I per assegurar-me que realment transmeto el que vull, hauré de posar atenció i observar quants missatges ocults, inconscients, confusos, incoherents estic transmetent. Amb el fet de demanar després d’un partit:  “has guanyat?” o “t’ho has passat bé?”, estaré potenciant un valor o un altre, en aquest cas, la victòria o la diversió. El mateix quan faig un comentari tipus: corres com una filleta! O dir: jugar a futbol, tu? però si ets una filleta!, no dona, tu bàsquet. Som coherents demanant als nens i nenes respecte, quan nosaltres  decidim sense consultar com  han de jugar, a què, quan,  quin ritme han de seguir, a quin nivell han d’arribar? Els oferim la llibertat però feta a la nostra mida.

Juguem? O tot ha de servir per quelcom? Competir ha de ser necessàriament patir? I n’hi ha prou en guanyar o a més volem l’excel·lència?…

Com aquestes, infinites situacions més. I són precisament amb aquest tipus d’accions i no d’una altra manera elaborada, amb les que transmetem els valors, dia a dia, granet a granet.

I qui no ha sentit a xerrar del famós “patós” i la “patosa”! Tot perquè no fa el gest tècnic exactament com el model que s’ha establert prèviament com a perfecte! Aquí vull afegir que a hores d’ara, després de 20 anys de portar grups dins del món de l’activitat física, encara no m’he trobat mai aquest  “patós” o “patosa”, sí persones que creien ser-ho, i que tenien la seva autoestima malmesa per comentaris poc adequats i fora de lloc que es van deixar entrar i finalment es van creure.  La seva transformació es va fer, senzillament necessitaven millorar alguna habilitat i tornar-se a redefinir com a persones completes.

I arribem a la conclusió. A nivell individual o col·lectiu, tenim molt per oferir. Crear noves realitats està dins les nostres mans. Com fer-ho? Cuidant les condicions per assegurar-me que estic transmetent el que realment vull. Conscienciar-se: és el primer pas. Des d’aquí podem analitzar la realitat, veure què ens agrada, què ens serveix, què voldríem canviar o millorar i en quina direcció. I no oblidem que no naixem ensenyats, el fet de ser aprenents ens ofereix constantment la possibilitat de reinventar, redefinir el que està establert, reaparéixer d’una altra forma, … I aquesta és una gran força i potència que tots i totes tenim al nostre abast, també els grups i la societat.

Aquí està la consciència que ens possibilita il·luminar l’esport dels nens i nenes.