Arxiu de la categoria: Formació i Orientació Laboral

El absentismo laboral se dispara y vuelve a niveles precrisis

Formació i Orientació Laboral,

Los dolores de columna y las patologías psicológicas son los principales causantes de las bajas laborales, según la mutua AsepeyoEl absentismo laboral se dispara y vuelve a niveles precrisis

El subdirector general de Asepeyo, Ricardo Alfaro (Rebecca Moroni / EFE)

La Vanguardia  –  14/11/2016

El absentismo laboral se ha disparado en lo que va de año y ha superado los niveles previos a la crisis, una situación que conlleva un coste directo de unos 8.000 millones de euros a las empresas españolas, según datos de la mutua Asepeyo a los que ha tenido acceso Efe.

Las bajas por contingencia común aumentaron hasta septiembre un 10,6 % interanual, con cerca de 376.000 casos de incapacidad temporal por accidente o enfermedad no profesional, generando un déficit entre los gastos y los ingresos procedentes de las cuotas para cubrir estas eventualidades, una situación inédita en la historia de Asepeyo y extrapolable al resto del sector.

De acuerdo con los datos de esta mutua, recogidos de 2 millones de empleados de 220.000 empresas, sólo el 17,49 % de los trabajadores se cogen alguna baja por contingencia común a lo largo del año, si bien hay un 5,59 % que reincide con más de tres procesos anuales, acaparando el 15,79 % de las bajas.

El 68 % de las bajas tiene una duración inferior a 16 días, siendo las de menor duración (de 0 a 3 días) las que más crecen, un 20,5 % más que el año anterior.

Principales patologías

Las patologías que acumulan más casos de bajas son las de columna lumbar (13 %), las psiquiátricas (11 %) y las gripes (7 %), mientras que por la duración media, las de menos días son las gripes (6,22 días) e infecciones (14) y, en el otro extremo, las afecciones oncológicas (88 días) y las cardiacas (61).

Con respecto a los días de la semana en que se producen, el estudio revela que el 28 % de las bajas se dan los lunes y el 20 % los martes, en tanto que según la antigüedad, el 58 % se da entre trabajadores con menos de tres años en la empresa.

Los sectores de actividad con mayor incidencia (número de casos) y absentismo (días de baja) son los de servicios auxiliares y de recogida de residuos y saneamiento, y los que menor tienen son los sectores de información y comunicaciones y las actividades profesionales y científicas.

Esta evolución al alza del absentismo se da con más fuerza en el régimen general, aunque también ha crecido en el de autónomos, si bien este colectivo aún recauda más de lo que se gasta en contingencias comunes.

Además hay un coste indirecto (de hasta cuatro veces superior que el importe directo), que recoge el coste de la reposición del trabajador de baja y la formación de su sustituto, así como otros gastos asociados a la ineficiencia derivada de esta situación.

La subida salarial de los españoles en cuatro años: 84 céntimos

Formació i Orientació Laboral,
Expansión – 14/11/2016 – POR ESTELA S.MAZO@EstelaMazo

Una queja habitual entre los trabajadores es que las estadísticas oficiales no reflejan el salario que realmente figura en su nómina. El INE cifra en 22.858 euros el sueldo medio bruto anual de los españoles, pero obviamente eso no significa que todos los empleados cobren ese importe. Como la propia denominación dice, se trata de una media, que queda condicionada por un colectivo no mayoritario que ingresa salarios muy elevados.

Así, para reflejar más fielmente la realidad, el INE calcula también el sueldo más habitual en España, que está situado en 16.490,8 euros. Una cifra que revela dos realidades. La primera: efectivamente hay más trabajadores con nóminas bajas que altas, pues la diferencia con la media es de 6.367 euros. Y la segunda gran verdad: la moderación salarial es más dura de lo que muestra la estadística oficial.

En el mismo periodo,el IPC escaló un 8,7%

Así, mientras que el sueldo medio ha subido un 0,3% (68 euros) entre 2010 y 2014 (los años a los que se refieren los datos del INE), el salario más habitual se ha incrementado incluso a menor ritmo: un exiguo 0,00509401%. O, lo que es lo mismo, 84 céntimos en los mismos cuatro ejercicios en los que el IPC escaló un 8,7%.

Las cifras proceden de la Encuesta de estructura salarial que publica el INE cada cuatro años (la última corresponde a 2014). La buena noticia es que la comparación respecto a estadísticas previas es más generosa, pues el salario más habitual ha crecido un 14% desde 2006 (2.024 euros) y un 32% respecto a 2002 ( casi 4.000 euros más). En ambos casos, no obstante, la inflación golpea de nuevo al bolsillo, pues los precios han subido a mayor ritmo: un 18% entre 2006 y 2014 y un 34,7% entre 2002 y 2014.

Cae en 10 autonomías

Por comunidades autónomas, el INE solo ofrece datos de evolución del salario medio. En este caso, entre 2010 y 2014 un total de 10 autonomías registran descensos. La mayor caída corresponde a Cataluña, con una rebaja del 2,1%, hasta 23.927 euros. Le siguen Castilla y León (-2,1%, hasta 20.524 euros), Extremadura (-1,5%, a 19.181 euros) y las Islas Baleares (-1,3%, hasta 21.322 euros). Aragón, el Principado de Asturias, Murcia, Andalucía, la Comunidad Valenciana y Galicia completan este grupo de mayores perjudicados.

Diari

 

La Generalitat va reduir en un 19,9% el nombre d’empleats públics entre 2011 i el 2014

Formació i Orientació Laboral, ,

El 2014 Catalunya estava entre les comunitats amb menys empleats en la seva administració per cada 1.000 habitants

Ara. cat – ALBERT VIDAL Manifestació davant la seu de la Generalitat a la plaça de Sant Jaume.

Manifestació davant la seu de la Generalitat a la plaça de Sant Jaume.

Entre el 2011 i el 2014 la Generalitat va reduir el nombre d’empleats públics un 19,9%. Així ho exposa l ‘informe fet públic per l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (Airef) aquesta setmana. Castella-la Manxa (–40,5%) i Madrid (–32,4%) van ser els que van fer una retallada més dura. En aquest període, de crisi explícita, la Rioja (+15,7) i Navarra (+14,1%) van incrementar els seus treballadors.

Per contra, si s’agafa el període comprès entre el 2002 i el 2011, els líders en augment de treballadors públics van ser Castella-la Manxa (+63%), Catalunya (+61%) i Madrid (+54%).

En aquells anys, que inclouen els del creixement desorbitat de la mà de la construcció, l’arribada massiva d’immigrants i la posterior crisi, les administracions autonòmiques que van augmentar menys el seu personal van ser Andalusia (ho va fer en un 7,5%) i Extremadura i Múrcia (en un 10,6%).

D’aquesta manera, la mitjana d’augment d’ocupació pública per part de la Generalitat entre 2002 i 2014 és del 41,8%. En aquest període més ampli només un govern autonòmic va disparar el seu personal per sobre del nivell català: va ser la Rioja, amb un augment d’empleats del 47,8%. El tercer que va augmentar més la contractació va ser l’Aragó, amb un 39,5%.

Menys treballadors públics per 1.000 habitants

Per contextualitzar aquest augment de la contractació pública per la Generalitat cal confrontar els seus empleats amb els ciutadans als quals donen servei. El 2014, i malgrat l’augment en les contractacions de l’última dècada, Catalunya estava entre les comunitats amb menys empleats en la seva administració per cada 1.000 habitants. En la part de dalt de la classificació, les comunitats amb més funcionaris són Castella i Lleó, Extremadura i la Rioja, amb més de 40 empleats públics per 1.000 habitants. I per sota de 30 empleats públics per 1.000 habitants només hi ha Catalunya, Madrid i Castella-la Manxa.

L’informe recorda que el 2014 el nombre de treballadors públics era de 2,9 milions, una cinquena part dels assalariats espanyols. I la meitat d’ells, un 54%, eren dels diferents governs autonòmics. Entre el 2002 i el 2014 són els d’aquestes administracions els que van créixer més (un 22%), per davant dels de les entitats locals (+13%). L’administració central gairebé no va canviar i a les empreses públiques el personal va caure un 23%. En total, en aquests 12 anys els treballadors públics van créixer a Espanya prop d’un 12%.

Un de cada tres empleats cobra menys de 1.200 euros bruts

Formació i Orientació Laboral,

Els madrilenys cobren 262 euros més que els catalans cada mes

Ara.cat – NATÀLIA VILA Barcelona L'escletxa salarial entre homes i dones és de 479 euros mensuals.L’escletxa salarial entre homes i dones és de 479 euros mensuals.

Pràcticament 4,5 milions de treballadors a tot Espanya cobren menys de 1.216 euros bruts al mes. Això vol dir que, un cop descomptats els impostos, aquests assalariats -el 30% del total- ingressen al voltant de mil eur1212

Temps per a tot, temps per a tothom

Formació i Orientació Laboral,

Més de 160 botigues de Lleida han tancat abans aquest dimecres en una prova pilot per conciliar feina i família

Ara.cat MÒNICA MOMBIELA CASAS Lleida Els comerços de Lleida tanquen a les 19.00 hores com a part d'una prova pilot / SANTI IGLESIASEls comerços de Lleida tanquen a les 19.00 hores com a part d'una prova pilot / SANTI IGLESIAS

Més de 160 botigues de Lleida han donat suport aquest dimecres al moviment impulsat per Slow Shop en una jornada en favor de la reforma horària i que ha consistit en tancar els establiments a les 19.00 hores. La iniciativa, pensada com una prova pilot per fomentar el comerç de proximitat, la sostenibilitat econòmica i humanitzar els barris, ha superat les expectatives previstes. La prova és que en el tram de l’ Eix Comercial, entre la Diputació de Lleida i la Paeria, la imatge d’aquest dimecres a l’hora acordada era si més no sorprenent.

De la trentena de comerços que es poden trobar en aquest tram, més de la meitat tenien la persiana abaixada. Aquest fet ha provocat cares d’estupor entre els vianants i compradors que no entenien massa el que estava succeint, tot i la campanya que s’ha fet durant el darrer mes al carrer i a les xarxes socials. Alguns dels botiguers, amb la persiana a mig abaixar, demanaven als clients que llegissin el cartell de la reforma horària on s’explica aquesta iniciativa. El projecte, però, no és del gust de tothom.

Si entre els comerciants a compte propi és una mesura molt ben acollida, entre els compradors no ho és tant. “No arreglem res si tanquen els comerços a les set i les oficines a les vuit o les nou del vespre. On anirem a comprar?” sentencia la Patri, una veïna de Lleida de 42 anys. Una opinió compartida amb d’altres vianants. En Pedro i la Maria són un matrimoni jubilat que es mostra reticent a aquest canvi horari. “ No funcionarà perquè costa molt canviar les coses“. De diferent manera ho veu la Griselda, una jove clienta de 21 anys assegura que “és qüestió de cultura i que si a la resta d’Europa ho fan també ho hem d’arribar a poder fer aquí”. Ella treballa fins al migdia i no té problemes d’horaris, però creu que si els tingués s’adaptaria.

Precisament aquesta és la premissa de la qual parteixen els comerços adherits a aquesta campanya Slow Shop. La Juliana Fernandes, presidenta de l’entitat assegura “ per algun lloc hem de començar i hi creiem molt en aquesta revolució i ja hem aconseguit que se’n parli”. La Juliana és només una dels cent vuit botiguers que ahir van poder fer activitats després de la feina com anar al gimnàs, estar més estona amb els seus fills o simplement descansar. “Que bé que surti ara, avui em dedicaré el temps a mi mateixa i a gaudir d’un sopar amb les amigues que fa temps que volíem fer”, explica la Judit Tremosa que regenta una botiga de roba. En canvi la Laura, una dependenta més dinàmica, aprofitava aquesta hora i mitja de més que tenia per anar al gimnàs.

Slow Shop Lleida ha aconseguit sumar més de 160 establiments que han compactat l’horari per un dia. Algunes franquícies com Zara o Natura s’hi sumaven a darrera hora, però amb ganes de donar suport a la iniciativa. La gran majoria que l’han secundat són comerços, tot i que la proposta està oberta a tot tipus d’empreses i serveis. La previsió inicial, que s’ha complert, era fer les mateixes hores que qualsevol dia feiner. També hi han donat suport nou entitats i associacions, com les agrupacions de comerciants de la ciutat i les patronals, així com també set comerços i empreses que per diverses raons no s’han pogut comprometre a modificar la jornada laboral del dia 9. Ara bé, des de l’associació de comerciants de l’Eix Comercial de Lleida veuen difícil implantar el model.”És la primera pedra que es fica per aconseguir allò que els comerciants creiem que necessitem” assegura el seu president, Llorenç González. Caldrà veure si finalment tots “comprem” la idea, perquè és sabut que una flor no fa estiu.

L’atur a Catalunya va augmentar en 7.325 persones a l’octubre

Formació i Orientació Laboral,

A tot Espanya el nombre d’aturats va augmentar en 44.685 persones

ARA.cat 

L’ atur registrat a Catalunya va augmentar en 7.325 persones a l’octubre, amb la qual cosa el nombre total dels inscrits al Servei d’Ocupació puja a 458.406 persones, un 1,62% més que al setembre, segons les dades publicades aquest dijous pel ministeri d’Ocupació i Afers Socials.

Malgrat el repunt de l’octubre, respecte a fa un any hi ha 65.122 aturats menys, fet que significa un descens del 12,44%. Fa 40 mesos seguits que l’atur registrat baixa respecte al mateix mes de l’any anterior.

Per províncies, a Barcelona el mes d’octubre es van registrar 1.375 nous parats, que suposen un 0,41% més que al setembre, però 49.741 menys que l’octubre de l’any passat (-12,86%). El nombre total d’aturats registrats a la demarcació puja a 336.908 persones.

En el cas de Girona hi ha 43.509 aturats en total, 2.398 més que al setembre (5,83% més), però hi ha 5.159 aturats menys que a l’octubre de l’any passat, el 10,60% de descens. En el cas de Lleida el nombre total d’aturats és de 23.496, amb un augment de 1.704 (7,82%) respecte al setembre, però un descens de 3.226 (-12,07%) respecte al mateix mes de l’any passat.

A Tarragona a l’octubre s’han registrat 1.848 nous aturats (3,51% més), i el nombre total puja a 54.493, malgrat que n’hi ha 6.996 menys que a l’octubre de l’any passat, cosa que comporta un descens de l’11,38%.

Per sectors, a Catalunya l’atur només va baixar a l’octubre a la construcció, amb 614 aturats menys, mentre que va augmentar en 1.293 persones a l’agricultura, 62 a la indústria, es van registrar 102 nous aturats que no tenien una ocupació anterior i es va disparar al sector serveis, amb 6.412 nous aturats.

Contractació temporal

Al mes d’octubre a Catalunya es van registrar 267.442 nous contractes laborals, una xifra que comporta un descens de 14.490 (-5,14%) respecte del mes de setembre, però un augment de 10.091 respecte a fa un any, amb un increment del 3,92%.

Del total de contractes registrats a Catalunya, només 36.152 van ser indefinits, mentre que els temporals va sumar 231.290 nous contractes.

Un 1,2% més a Espanya

Al conjunt de l’Estat el nombre d’aturats registrats als serveis públics d’ocupació va augmentar en 44.685 persones, un 1,2% més que al setembre. És l’augment més baix de l’atur en un mes d’octubre des del 2007. El total d’aturats a Espanya puja a 3.764.982 persones.

L’octubre és un mes en el qual la desocupació sempre s’ha comportat de manera desfavorable. Des del començament de la sèrie històrica, l’atur ha pujat sempre els mesos d’octubre. El repunt de la desocupació registrada a l’octubre d’aquest any, el tercer consecutiu després del d’agost i setembre al conjunt de l’Estat, és el menys pronunciat des d’octubre del 2007, quan l’atur va pujar en 31.214 persones.

L’atur només va baixar a l’octubre en la construcció (-6.355 desocupats, un 1,7% menys) i va pujar a la resta de sectors, especialment en els serveis, que van sumar 34.763 desocupats més (1,4% més). La segueixen l’agricultura, amb 13.413 aturats més (8% més); el col·lectiu sense ocupació anterior (1.828 aturats, un 0,5% més), i la indústria, on la desocupació va repuntar en 1.036 persones (0,3% més).

A l’octubre es van registrar 1.867.360 contractes a Espanya, xifra rècord en aquest mes en els últims 9 anys i un 6% superior a la del mateix mes del 2015. D’aquesta quantitat, només 166.830 contractes, l’equivalent al 8,93% del total, van ser de caràcter indefinit, un 10% més que a octubre de l’any passat.

Els sous més baixos són els que més s’han aprimat amb la crisi

Formació i Orientació Laboral,

Mentre els salaris més petits cauen un 28% des del 2008, els més elevats es mantenen

Des que va començar la crisi els que menys ingressen són els que més han deixat d’ingressar. Aquesta és la conclusió de l’informe ‘Cauen els salaris, creix la desigualtat’, que ha presentat aquest dijous l’organització Oxfam Intermón.

Per elaborar l’informe, Intermón pren les dades del ministeri d’Ocupació i Seguretat Social i divideix el conjunt de la població en deu grups en funció del salari mitjà. D’aquesta manera s’extreu la conclusió que el 10% de la població que menys cobra (amb un sou mitjà de 375 euros al mes) és la que més ingressos ha perdut entre el 2008 i el 2014. Concretament, aquest grup de població va veure com el seu salari perdia un 28%, si el 2008 aquest grup de població cobrava 519 euros de mitjana, el 2014 el seu salari havia caigut fins als 375 euros.

Els salaris més baixos han caigut un 28% durant la crisi mentre que els més elevats s'han mantingut / ARAEls salaris més baixos han caigut un 28% durant la crisi mentre que els més elevats s’han mantingut / ARA

D’altra banda, la baixada també és molt més accentuada en la resta de decils més baixos, és a dir, les persones que cobren entre aquests 365 i 960 euros al mes, amb una caiguda mitjana del 21% dels sous. D’altra banda, els salaris intermedis (corresponents als grups 4, 5 i 6) també van caure, però amb menys força. Per exemple, la població que correspon al grup 4, amb un sou de 1.299 euros mensuals l’any 2008, va passar a cobrar 1.164 euros el 2014, una caiguda del 10,5%

En els grups centrals, amb un salari mitjà entre 1.300 i 1.500 euros, la caiguda es modera lleugerament amb a davallades d’entre el 7% i el 5% si es compara el 2008 amb el 2014.
62 persones acumulen la mateixa riquesa que la meitat de la població

Però, com alerta aquesta organització, la desigualtat salarial a Espanya és “contracíclica” i quan hi ha recessió és quan més s’eixampla la bretxa salarial. Per això, els grups de població que menys perden són els que cobren salaris superiors als 1.770 euros(a partir del grup 7), que perden poc més d’un 4% des del 2008 i es mantenen gairebé estables si es compara amb el 2005. A més, l’últim grup, amb sous a partir de 5.664 euros, només va reduir un 0,6% els salaris en el període considerat ‘estrictament’ de crisi, entre el 2008 i el 2014. En conjunt, el salari mitjà a Espanya s’ha desplomat un 6,1% des que va esclatar la crisi.

Encara més diferència entre joves i dones

Aquest informe revela com el grup de població econòmicament més vulnerable és el que més ha patit des dels últims nou anys, però també aprofundeix en les conseqüències que la pèrdua de poder adquisitiu ha tingut en dos col·lectius estructuralment més dèbils: les dones i els joves. En aquest sentit, Oxfam Intermón assenyala que malgrat que s’ha anat reduint, la bretxa salarial entre homes i dones continua sent de les més accentuades d’Europa, una diferència causada per factors com ara els tipus de contracte. Aquesta organització recorda que el 2015 de tots els treballadors a temps parcial el 74,1% dels contractes eren per a dones.

Les dades recollides per aquesta organització sense ànim de lucre, a més, posen de manifest que la devaluació dels salaris és especialment intensa amb els més joves. Els empleats que tenen entre 16 i 24 anys han passat de cobrar una mitjana de 1.260 euros bruts mensuals el 2008 a 1.050 el 2014, menys de la meitat del que cobren els treballadors amb més experiència, els que tenen entre 55 i 64 anys que, segons assegura l’informe basant-se en dades públiques del Ministeri d’Ocupació, han mantingut un sou mitjà que volta els 2.350 euros bruts mensuals durant aquest període de temps.

¿Está bien pagado? Así se cobra en 36 profesiones en 7 países

Formació i Orientació Laboral,
Expansión  24/10/2016

Los sueldos medios en España son en muchos casos inferiores a los de las grandes potencias europeas.

En España se cobra poco. Lo dicen las estadísticas europeas: Eurostat sitúa el salario medio nacional por debajo del de la Unión Europea y la zona del euro, donde las retribuciones por hora trabajada son un 39% superiores. Lo confirman también numerosos estudios laborales: la última edición del Monitor Anual Adecco sobre Salarios, por ejemplo, cifra el sueldo español en 1.640 euros brutos anuales, casi un 18% por debajo de los 1.995 de la UE. Lo lamentan asimismo los propios trabajadores: los españoles son los ciudadanos europeos más descontentos con la remuneración que obtienen por su trabajo, según Nielsen. Y lo corrobora el análisis pormenorizado por profesiones, que deja a España en el furgón de cola de las retribuciones.

En concreto, en más de la mitad de las 36 profesiones analizadas por EXPANSIÓN a partir de la base de datos de la consultora norteamericana PayScale los profesionales de España (la cuarta economía del euro) salen perjudicados respecto a otros grandes países desarrollados. Los datos se pueden consultar aquí.

Los españoles no sólo cobran menos que en Estados Unidos, Reino Unido, Alemania o Francia, las dos primeras potencias de la divisa europea. También las nóminas en las profesiones concretas estudiadas son en la mayoría de los casos más bajas que en Italia (a la que España acaba de superar en renta por habitante) o que en los Países Bajos, considerado para muchos como un paraíso laboral, pero por detrás de España en el ránking económico mundial.

En general, en España se cobra menos que en Italia (con menor renta por habitante) y Holanda (peor situada en el ránking económico mundial)

Esta diferencia no entiende de categorías dentro de la empresa ni del nivel de formación entre profesiones, pues se reparte por todo igual por todo el escenario laboral. Así, según PayScale (que sólo recoge datos para trabajos con una base estadística representativa) afecta tanto a consejeros delegados como a profesores, pasando por científicos, directores de ventas, economistas o recepcionistas.

Los primeros, los CEO, cobran de media en España 97.808 euros brutos anuales, un 39,2% por debajo de los 160.900 euros de los Países Bajos. La menor brecha salarial se corresponde con Italia, con 109.200 euros, un 12% más. En Reino Unido, son 110.430 euros (un 13% más); en Alemania, 118.450 euros (un 21% superior); en EEUU, 142.570 euros (un 46%% más elevado), y en Francia, 154.840 euros (un 58% más) -ver cuadro adjunto-.

Un consejero delegado cobra un 64% menos que en Holanda o un 11,6% menos que en Italia

Entre los conocidos como los profesionales del C-Suite, la situación se repite entre los directores generales de Tecnología (CTO) y los de Finanzas (CFO). Los primeros, en un contexto en el que cada vez hay más profesionales de este perfil, cobran una media de 46.120 euros (frente a los 133.730 euros de EEUU, donde más ganan). Los financieros ingresan 71.215 euros, lejos de los 141.950 euros de los holandeses, que lideran el ránking. Del mismo modo, los directores de márketing y los de Recursos Humanos, los jefes de Operaciones y los de Servicios Informáticos, también tienen nóminas inferiores que en otras grandes potencias.

Otras profesiones

El sueldo medio de contables (27.185 euros) y economistas (25.500 euros) queda asimismo por debajo, hasta tal punto que las nóminas de estos trabajos en otros países son hasta 2,6 veces superiores. Lo mismo sucede con los community managers (con 16.090 euros de media, frente a los 43.400 euros del mercado norteamericano) y con los científicos investigadores. En esta categoría, la nómina española se reduce a 32.750 euros, la mitad que en EEUU (con 68.300 euros) o un 6% por debajo de los 35.000 euros de Italia.

Destacan también en la lista los profesores, traductores, dentistas, periodistas o recepcionistas. Todos ellos tienen los menores salarios de las economías estudiadas, en un análisis en el que llama la atención que España no goza de la mayor retribución en ninguna de las profesiones analizadas. No sorprende que, en general, las nóminas más altas estén en EEUU y Alemania, si bien economías como la italiana también puede presumir de los ingresos más elevados en determinados trabajos.

Cèsar Molins: “La productivitat és baixa, i és culpa de tots: dels treballadors i dels empresaris”

Formació i Orientació Laboral,

Entrevista al director general d’Ames, una empresa metal·lúrgica de 1.000 treballadors

Ara.cat – ÀLEX FONT MANTÉ

Cèsar Molins, director general d'Ames

Cèsar Molins, director general d’Ames

S’han d’apujar els salaris: sí o no? 

La pregunta hauria de ser: ens guanyem els salaris o no? ¿El que produïm és suficient per pagar aquests salaris i ser competitius al món?

Per tant, hem de competir en sous? 

No només. Hi ha el sou i l’activitat de les persones, i l’automatització. La clau és ser competitiu. Només podrem cobrar més si som productius. Si no, no. Així de senzill.

Per què la productivitat només creix molt quan hi ha crisi i les empreses redueixen les plantilles? 

Això és cert, i és fort. Resulta que les mateixes persones no són sempre igual de productives. Quan tenen por de perdre la feina, són més treballadores. No hauria de ser així. Amb la crisi també va baixar l’absentisme. La gent es posava igual de malalta, però tothom tenia por, i si els feia una mica de mal el cap anaven a treballar.

Però la productivitat també creix perquè potser baixa més la plantilla que el volum de feina. 

Això és trampa, això no pot ser! Les empreses sempre han de posar les persones que fan falta per fer la feina. No dir: ara em sobren diners, en posaré quatre o cinc més per fer la mateixa feina. Sempre s’han de posar just les persones que calen, ni una més, ni una menys.

Però sovint no és així… 

Si una persona de sobte es veu obligada a fer 10 hores al dia en comptes de fer-ne 8, i li paguen el mateix, vol dir que en realitat li han abaixat el sou. La pregunta és: si es fitxa més gent perquè aquella persona pugui fer 8 hores, serem competitius? Per ser-ho, hi ha una cosa molt important, que és la formació. Si tenim la gent ben formada, també podrem pagar més! Però ha de ser formació útil per a la feina.

Miquel Puig : “Una empresa serveix per crear i repartir riquesa”

De qui és culpa que no siguem més productius? 

De tots. Del treballador, que de vegades s’hi arrepenja, i de les empreses, que no sempre es prenen prou seriosament la formació ni sempre posen els millors mitjans per treballar. I això és perquè no tenen diners, perquè no en saben i, de vegades, perquè no volen.

Podem ser país de salaris alts? 

Sóc optimista a mitges. No tenim una cultura del treball prou bona. N’hi ha d’altres que la tenen millor… i escolti: també n’hi ha que la tenen pitjor. A dins mateix d’Espanya hi ha diferències importants. Aquí tenim a l’ADN que treballar és una mala cosa, i a Alemanya no. Per als luterans, treballar dignifica.

Com es millora la productivitat?

No es tracta només de treballar molt i molt de pressa, que potser també, sinó que un senyor s’agafi la baixa quan realment està malalt. Es tracta de formar-se bé, de tenir marges com Déu mana, de tenir esperit de treball. Tot això conforma la productivitat, és a dir, quant de producte podem fer per unitat d’esforç. Jo estic a favor que la gent visqui de conya! Però per a això hem de ser molt productius. Si tots ens ho creguéssim, ho podríem ser. L’empresari hauria de dir als treballadors: busquem tots plegats com podríem fer-ho més bé. I el sou vindrà tot sol.

Vol dir que aquest diàleg entre treballador i empresa existeix? 

No! I és culpa dels dos. Hi ha empresaris que pensen que d’això no n’han de parlar amb els treballadors, i treballadors que pensen que l’empresari és sempre un desgraciat. Que de vegades és veritat! Però d’altres no. Hi ha de tot. I compte, l’empresari s’ha d’espavilar perquè, si ho fa malament, sap que li passarà? Que la gent bona li marxarà.

Miquel Puig : “Una empresa serveix per crear i repartir riquesa”

Administracions Públiques, Formació i Orientació Laboral,

Ara.cat –

Miquel Puig : “Una empresa serveix per crear i repartir riquesa” / CRISTINA CALDERER

Miquel Puig : “Una empresa serveix per crear i repartir riquesa” / CRISTINA CALDERER

Miquel Puig és doctor en economia i ha desenvolupat la seva carrera professional entre el món acadèmic, l’administració pública i l’empresa multinacional. També és col·laborador habitual de l’ARA i partidari de repartir millor la riquesa a través dels salaris.

És el moment d’apujar els salaris?

Els salaris els ha de determinar la lliure negociació entre sindicats i patronals. Però tot indica que les empreses han millorat molt la seva situació, les exportacions catalanes van molt bé, fet que demostra que la nostra economia és competitiva. A més, la distribució entre rendes de capital i salaris ha empitjorat bastant. Com a observador extern em sembla que el que hem de veure és una tendència a l’alça dels salaris.

I quant haurien de pujar els sous? La inflació hauria de ser el punt de partida dels sindicats. No tindria sentit que els salaris perdessin poder adquisitiu. El més lògic és que es moguessin entre un 1,5% i un 3%, tot i que depèn de cada sector.

¿Un augment així no afectaria la productivitat de les empreses? És evident que per a un empresari l’ideal seria no pagar res, però aquest argument no té ni cap ni peus! Els salaris baixos afavoreixen l’empresa, però la qüestió és: per a què serveix una empresa? No serveix per ser competitiva, sinó per crear riquesa. Riquesa que s’ha de repartir entre propietaris i treballadors; aquesta és la funció social de l’empresa.

¿I tampoc faria perillar el volum actual d’exportacions?

Home, si apugéssim els salaris un 20% és evident que perillarien les exportacions! Però apujant els sous un 2,5% no perillaran pas, perquè l’impacte d’un 2,5% per cent del cost salarial sobre les exportacions pot ser aproximadament de menys d’un 1% sobre el cost del producte. Per tant, no estem parlant de xifres que afectin la competitivitat. Ja s’entén que les pujades salarials s’han de fer en la mesura que la competitivitat ho permeti.

¿Aleshores per què els empresaris encara hi són reticents, si ells ja comencen a notar la recuperació?

Perquè és un joc de suma zero. A molts els agradaria pagar sous alts, però saben que és encarir el producte i que això es tradueix en preus més alts o beneficis més petits. No es pot criticar un empresari perquè ofereixi resistència, com tampoc es pot criticar un assalariat que intenta cobrar més, són forces naturals. Però si les empreses produeixen més i exporten més, és natural que totes les parts rebin més.

I el salari mínim, és suficient?

És extraordinàriament baix i crea molts problemes de pobresa, desestructuració social i d’immigració. Està demostrat que els salaris molt baixos atrauen la immigració i creen problemes en l’estat del benestar, perquè hi ha molta gent que guanya tan poc que no paga impostos. Hauria de pujar considerablement: en quatre o cinc anys, un 50%. I com més aviat comencem, millor.