Arxiu mensual: gener de 2017

Homs denuncia Rajoy a la Fiscalia per “desobeir” sentències del TC sobre la gestió del 0,7% social de l’IRPF

Administracions Públiques

El portaveu del PDECat al Congrés insta la Fiscalia a demostrar que actua igual davant de tothom i a proposar també la inhabilitació del president espanyol

Ara.cat – GERARD PRUNA 31-01-2017El portaveu del PDECat a Madrid, Francesc Homs / ACN

“Posarem tota la carn a la graella”, avisava aquest dilluns al matí la coordinadora general del Partit Demòcrata, Marta Pascal, quan explicava que la formació farà tot el possible per fer del judici pel 9-N contra l’expresident Artur Mas i les exconselleres Irene Rigau i Joana Ortega una campanya per explicar a tothom com l’Estat jutja dirigents polítics per posar les urnes. El coordinador de les diferents accions que farà el PDECat serà Francesc Homs.

Precisament Homs ha presentat aquest dilluns una denúncia davant la Fiscalia de Barcelona contra el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, l’exministre de Salut Alfonso Alonso i l’exsecretària d’estat de Serveis Socials i Igualtat Susana Camarero per “prevaricació i desobediència” en no complir les sentències del Tribunal Constitucional (TC) que subratllen que les competències per repartir les subvencions a les ONG amb els diners recaptats del 0,7% de l’IRPF són de les comunitats.

Homs ha dit que si la Fiscalia veu delicte de desobediència i prevaricació en el 9-N també l’hauria de veure en aquest cas. “Entenem que hauria d’incoar un expedient corresponent i interposar una querella per un possible delicte de prevaricació i desobediència”, ha apuntat.  Tanmateix, s’ha mostrat escèptic sobre que això acabi passant i ha recordat que els rànquings mundials posen en dubte la independència del sistema judicial a Espanya i el situen per darrere de Bolívia i Tanzània.

L’exconseller, que també afronta un judici pel 9-N, en aquest cas al Tribunal Suprem, ha reconegut que denunciar Rajoy “no és una decisió menor” i que ell no volia haver arribat fins a aquest extrem, però ha defensat que arribats a aquest punt calia actuar. “Tenim dret a defensar-nos”, ha avisat. Segons el seu raonament, la Fiscalia té l’oportunitat de “demostrar que actua igual davant de tothom” i demanar també la inhabilitació de Rajoy.

Homs ha explicat que amb aquesta estratègia de defensa intenta carregar-se d’arguments de cara a Europa, per demostrar que el judici pel 9-N té motivacions polítiques i no jurídiques. “ Jo crec que ens persegueixen per les nostres idees“, ha opinat, i ha assegurat que aquesta denúncia serà “la prova del cotó”.

Una sentència dura

Com ha avançat aquest dilluns l’ARA, el govern espanyol, tant amb l’administració socialista com amb la popular, ha  desobeït 26 cops el Tribunal Constitucional. Tots aquests casos, menys un -sobre les Rodalies de Renfe traspassades el 2009-, tenen a veure amb les competències per establir els criteris i repartir subvencions de diferents tipus -a associacions en defensa del medi ambient, per a la immigració, a les ONG, a associacions de discapacitats, a la cultura o a l’ocupació local- i beques d’ensenyament.

En una  nova sentència fa una setmana, i ja en van 12, el TC refermava la seva doctrina històrica -que tot i així l’Estat mai ha complert del tot- i insisteix que aquest tipus de subvencions les han de tramitar les autonomies. Però l’alt tribunal va més enllà i retreu a Rajoy haver envaït les competències catalanes, i li recorda que “la lleialtat constitucional és obligatòria per a tothom”.

El jutge no veu desobediència en l’actuació dels regidors de Badalona el 12 d’octubre

Administracions Públiques

L’instructor arxiva la denúncia del PP i assegura que no hi ha delicte perquè els representants municipals es van limitar a fer una “‘performance'”

Ara.cat – MONTSE RIART / JORDI MUMBRÚ 30-01-2017

Un jutge de Badalona ha arxivat la denúncia del Partit Popular contra 6 regidors de l’Ajuntament, a qui acusava de desobediència per haver obert les portes del consistori el 12 d’octubre tot i que una altra resolució judicial els ho prohibia. L’instructor entén que no van cometre cap delicte, perquè les dependències municipals no van arribar a estar obertes en cap moment de cara al públic. De fet, assegura que l’actuació dels regidors investigats es va limitar a “una ‘ performance’” davant de les portes del consistori.

Segons el jutge, l’única cosa que es va produir el 12 d’octubre a Badalona va ser que un dels regidors denunciats pel PP va estripar de manera figurada la suposada ordre cautelar d’un altre jutjat que li prohibia obrir les portes després d’una denúncia de la delegada del govern a Badalona, Maria de los Llanos de Luna. A la pràctica, però, l’instructor assegura que les dependències municipals van romandre tancades, com manava la instrucció judicial.

La resolució judicial també critica que ni el mateix PP, ni la Fiscalia, ni l’ advocat de l’Estat han tingut cap paper actiu en la investigació, especialment en el cas del ministeri públic “que de manera no infreqüent ha presentat querelles” en casos de desobediència i que aquest cop “només s’ha pronunciat per oposar-se a l’arxiu”, o els lletrats de l’Estat “que havien sigut els que van sol·licitar la mesura cautelar presumptament desobeïda”.

“El dret penal no castiga les ‘performances'”

El jutge assegura que els mateixos regidors investigats eren conscients que la mesura cautelar dictada per un altre jutjat de la ciutat impedia que les oficines municipals obrissin les portes al públic, “tot i que molt hàbilment els investigats van fer creure que sí” feien, però no que els representants municipals hi accedissin, com van fer. De fet, segons el magistrat l’actitud dels investigats només s’entén dins del “context de judicialització política” actual.

L’instructor explica que tant els agents de la Guàrdia Urbana que custodiaven aquell dia l’edifici com els Mossos d’Esquadra van certificar que l’Ajuntament mai havia obert de cara al públic, i remarca que la vigília del 12 d’octubre un dels regidors investigats va enviar una circular als funcionaris on els explicava que el jutge havia prohibit que acudissin a treballar l’endemà. Per això considera que l’actitud dels representants municipals el Dia de la Hispanitat s’ha de considerar “una escenificació”, inclòs el fet que un d’ells estripés la resolució judicial. “Dit ras i curt, el dret penal no castiga les ‘performances'”, conclou.

La resolució judicial també emmarca el gest d’estripar l’ordre judicial dins la llibertat d’expressió: “Per desagradable i mal educat que pugui semblar estripar una resolució judicial, s’ha de dir que en termes juridicopenals és una conducta irrellevant, emparada plenament per la llibertat d’expressió consagrada al Conveni Europeu de Drets Humans”.

El primer tinent d’alcalde de Badalona, Oriol Lladó, ha celebrat que la causa penal s’hagi arxivat: “Sempre hem estat convençuts que no havíem comès cap delicte”. Lladó, un dels regidors investigats, ha recordat que l’Ajuntament va entendre des del principi que era “un tema polític” i que, per aquest motiu, “només van anar a treballar càrrecs polítics”. I ha insistit: “L’objectiu era fer un exercici de dignitat, de sobirania municipal per seguir fent el que fem tots els dies de l’any, també el 12 d’octubre”. El tinent d’alcalde ha recordat que, resolta la causa penal, encara queda pendent el contenciós administratiu. En funció de com es resolgui aquesta causa, els regidors tornaran a treballar el proper 12-O.

El Suprem eleva fins a 4 anys les penes per l’assalt al centre Blanquerna i els condemnats aniran a la presó

Administracions Públiques,

Endureix la sentència de l’Audiència de Madrid perquè considera que els ultres van actuar la Diada del 2013 per motius de “discriminació ideològica”

Ara.cat – MARIONA FERRER I FORNELLS

Un grup d'extrema dreta boicoteja l'acte de la Diada a Madridvídeo

De vuit mesos de presó a gairebé quatre anys entre reixes. El Tribunal Suprem de Madrid ha decidit elevar a penes per als 14 ultres condemnats per l’assalt al centre cultural Blanquerna, la delegació de la Generalitat a Madrid, durant els actes de la Diada el 2014. El tribunal estima el recurs presentat per la Fiscalia, en contra de la decisió de l’Audiència Provincial de Madrid el febrer passat. Considera que tots els ultres van actuar per motius de “discriminació ideològica” i que cal afegir-los aquest agreujant a la pena de presó. “El motiu impulsor de delicte o delictes comesos va ser la intolerància cap a la ideologia catalanista dels convocants de l’acte, fins al punt d’aconseguir impedir-lo”, assenyala la sentència. A més, suprimeix l’atenuant de reparació del dany en el delicte de desordres públics per haver pagat una multa.

D’aquesta manera, la pena més alta és per a Juan Luis López, el militant de la Falange que es va encarar al llavors delegat del Govern a Madrid, Josep Maria Bosch (Unió), i durant el judici va defensar que l’atac havia “sortit prou bé”, i qui haurà de complir quatre anys i dos mesos de presó per l’agreujant i també la “rellevància de la seva actuació”. El segon que s’imposa a una major pena és Jesús Fernando Fernández, de fins a quatre anys i un mes per l’agreujant també per reincidència. La resta s’enfrontaran finalment a dos anys i deu mesos de presó.

Tres anys i nou mesos d’espera per un judici per reclamar un impagament salarial

Formació i Orientació Laboral

UGT reclama la creació de sis jutjats socials a la ciutat de Barcelona, on s’acumulen més endarreriments

Ara.cat – MONTSE RIART –Expedients pendents als jutjats. / FRANCESC MELCIONExpedients pendents als jutjats. / FRANCESC MELCION

31 de gener de 2018. Aquesta és la data de judici que li han fixat a l’advocat del sindicat UGT, Alejandro de Llano, per un judici d’un treballador barceloní que reclama l’impagament de diversos salaris per part de la companyia on treballa. Va presentar la demanda a l’abril del 2014 i haurà hagut d’esperar tres anys, nou mesos i vint dies perquè es celebri la vista. És el cas més extrem, però no l’únic segons el sindicat, que acumula 113 judicis a més d’un any vista als jutjats socials de Barcelona.

El sindicat assegura que el retard en l’assenyalament dels judicis esta causant “ indefensió” als treballadors. Segons el secretari general d’UGT, Camil Ros, “es tracta d’una situació que acaba provocant que els treballadors renunciïn als seus drets, perquè no poden esperar tant de temps per cobrar el que els deuen i s’acaben conformant amb la indemnització mínima que els ofereix la companyia”.

El mateix nombre de jutjats per cinc vegades més casos

Segons l’advocat d’UGT des del 2007 els expedients pendents s’ha multiplicat per cinc als jutjats socials de Barcelona (de 7.000 casos el 2007 a més de 30.000 el 2015). En canvi, el nombre de jutjats no ha variat des de 2005. N’existeixen una trentena que tramiten i jutgen les demandes i tres que executen les sentències: “No entenem perquè no s’incrementa la planta judicial, a Girona, Lleida o Tarragona els judicis es fixen a tres o quatre mesos vista de mitjana”, explica de Llanos.

El sindicat ha demanat una reunió urgent amb el president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Jesús Maria Barrientos. Volen que reclami a l’Estat -que és l’autoritat competent pel que fa a l’ampliació de la planta judicial- la creació de sis jutjats socials nous. “Calen mesures estructurals, no jutjats de reforç que puguin reforçar temporalment la situació”, explica Ros.

El sindicat també s’ha posat en contacte amb magistrats de l’àrea social de la ciutat que els han explicat que el volum màxim de feina que poden atendre per donar una resposta de qualitat a la ciutadania és de 20 judicis per setmana, “de manera que la situació de col·lapse es pot agreujar més encara”, segons UGT: “una justícia amb endarreriment no és justícia”, assegura de Llano.

Ros també adverteix que la reforma laboral està ocasionant un altre efecte pervers en matèria laboral: “l’empresari cada cop concilia menys processos, no té res a perdre i prefereix esperar sabent el temps que els processos triguen a arribar a judici i la necessitat econòmica dels treballadors”.

Acomiadaments i incapacitats pendents de jutjar

Entre els 113 expedients amb més d’un any d’espera per anar a judici que acumula UGT hi ha tres reclamacions de quantitats de treballadors que els han fixat judici per l’any 2019: Les tres demandes es van interposar entre abril i octubre de l’any passat al jutjat social 26 de Barcelona.Tenint en compte que després de la sentència es poden interposar recursos i que s’ha de dictar l’execució del que s’hagi decidit, el treballador pot arribar a esperar quatre anys o més per cobrar una quantitat que tenia dret a percebre.

El retard, segons el sindicat també afecta altres matèries com ara acomiadaments, incapacitats, reclamacions de drets fonamentals o pensions d’invalidesa: per exemple, dels set judicis pendents per un acomiadament a Barcelona que tramita el sindicat, un s’ha senyalat el judici a vint mesos vista.

Los funcionarios andaluces vuelven hoy a la jornada de 35 horas

Administracions Públiques, Formació i Orientació Laboral,
Expansión 16-1-2017

La presidenta andaluza, Susana Díaz, durante la reunión del Comité...

La presidenta andaluza, Susana Díaz, durante la reunión del Comité Federal del PSOE el pasado 14 de enero en Ferraz.Chema MoyaEFE

La Junta de Andalucía restituye la jornada de 35 horas semanales, que vuelven a disfrutar desde hoy los 270.000 funcionarios y empleados públicos autonómicos.

La Junta de Andalucía restituye desde hoy la jornada laboral de 35 horas semanales en virtud del acuerdo firmado con los sindicatos CCOO, UGT y CSIF el pasado mes de junio y tramitado como decreto ley en octubre.

Así, unos 270.000 empleados públicos de la Junta de Andalucía, incluidos los de sanidad y educación, recuperan la jornada laboral de 35 horas semanales, implantada en 1999 y suspendida en 2012.

Este lunes, 16 de enero se llevará a cabo en la Administración General, y también en los sectores sanitario y educativo. En el caso de educación, sus trabajadores también recuperará las 35 horas este lunes, pero en la actividad y jornada lectiva no entra en vigor esa recuperación hasta inicios del próximo curso escolar. De esta forma, “la reducción de horas lectivas no se materializa hasta inicios del curso escolar que viene”, señala la Junta de Andalucía en un comunicado.

No se verán afectados por esa recuperación los trabajadores de Justicia, que dependen de la Ley Orgánica del Poder Judicial aunque sean funcionarios de la Junta.

“La adaptación de los servicios públicos al restablecimiento de las 35 horas estará sujeta a la negociación colectiva con los representantes de los empleados. En este proceso se tendrán especialmente en cuenta las características del sector sanitario, donde se aplicará en función de los turnos de trabajo diario y los criterios de flexibilidad que se negocien en cada ámbito, mientras que en la Administración educativa la jornada se implantará progresivamente a partir del curso 2017/2018 por razones de organización y planificación del calendario escolar”.

“Evitar un recurso del Gobierno”

CSIF ha señalado en un comunicado que “está intensificando la interlocución” para que la Conferencia de Presidentes de mañana discuta la generalización de las 35 horas para los empleados públicos en todo el Estado, así como la eliminación de la tasa de reposición en la próxima oferta de empleo público.

El presidente de CSIF-Andalucía, José Luis Heredia, destaca la importancia de la restitución de las 35 horas e insiste en los efectos negativos que un posible recurso de inconstitucionalidad, tal como ha ocurrido en Madrid o el País Vasco, tendría sobre los empleados públicos andaluces, “que volverían a ver cercenado uno de sus derechos.

Recurrirlo sólo sería una medida política, pero que conllevaría graves perjuicios tanto a los servicios públicos como a la calidad que reciben los ciudadanos. Además, supondría una nueva parálisis en la creación de empleo público”.

Por ello, reclama de nuevo “unidad de todos los partidos políticos para evitar el recurso del Gobierno central. Casi trescientos mil empleados públicos andaluces volverían a ser recortados, los servicios públicos volverían a ser dañados y la ciudadanía volvería notar los graves recortes que se han producido. Confiamos en la voluntad de diálogo tanto del Gobierno de España como de la Junta de Andalucía”, señala en relación a la reunión bilateral que tendrá lugar el próximo miércoles 18.

Viatge a Mèrida, la Brussel·les extremenya sostinguda pel diner públic

Administracions Públiques, Formació i Orientació Laboral

Extremadura, la comunitat més beneficiada pel finançament, té un 25% de funcionaris. La capital es configura per mitjà d’edificis de la Junta

Ara.cat – DANI SÁNCHEZ UGART Mèrida –La plaça de l’Ajuntament està pràcticament deserta el cap de setmana, quan molts dels treballadors públics no es desplacen fins a la ciutat. / JAVIER BARBANCHOLa plaça de l’Ajuntament està pràcticament deserta el cap de setmana, quan molts dels treballadors públics no es desplacen fins a la ciutat. / JAVIER BARBANCHO

Mèrida és Brussel·les. Una Brussel·les petita, amb cels menys grisos i que presumeix cofoia de passat romà. La capital extremenya allotja desenes d’edificis públics i, als seus despatxos, milers de funcionaris donen vida a una ciutat que avui és el que és gràcies a ells. Uns 3.000 arriben cada matí en autobús o en cotxe compartit d’altres pobles i ciutats de la comunitat. La majoria venen de Càceres o Badajoz, les ciutats més grans d’Extremadura. No van ser premiades amb la capitalitat per un còctel de motius històrics, geogràfics i d’equilibris territorials.

Amb menys de 60.000 habitants, l’extremenya és una capital autonòmica atípica. “El centre bull més entre setmana que el cap de setmana”, explica la Carolina, una veïna, mentre passeja amb els seus tres fills per la cèntrica plaça d’Espanya. Aquí hi ha l’Ajuntament, que dona feina a unes 800 persones. A pocs metres, en un antic hospital del segle XVII encalcinat fins a la blancor nuclear, hi ha l’Assemblea, i a tres minuts a peu en direcció al riu, en unes mastodòntiques caixes de formigó que monopolitzen la riba est del Guadiana al seu pas per la ciutat, hi ha les antigues oficines centrals de la Junta. Les caixes avui estan mig buides. El govern autonòmic es va endur el 2013 el gruix dels funcionaris que treballaven aquí a un flamant parc administratiu als afores de Mèrida: el Tercer Milenio. El moviment va ser un cop dur per als comerciants del centre. Bars i botigues sostenien gran part de la facturació en l’activitat que generaven els funcionaris en la pausa per esmorzar. Avui hi sovintegen els cartells de Local en lloguer. A la nova ubicació, el Peri de San Lázaro, un barri marginal on gairebé no hi ha comerç, han obert alguns bars per atendre els nouvinguts.

Dependents dels funcionaris

“Es va notar. Es va notar molt. Ha caigut la facturació un 30%”, lamenta el Javier, encarregat de la braseria Puerta de la Carne, un restaurant cèntric que serveix un complet menú executiu amb cafè i postres per 10 euros, però que un dimecres qualsevol només té tres taules plenes. En dues hi ha turistes, i a l’altra -aquesta sí-, executius de vestit i corbata. La Puerta de la Carne exemplifica la importància de la despesa pública en l’economia extremenya de manera indirecta. “Quan van abaixar el sou dels funcionaris [aquí també hi ha hagut retallades i ha crescut la temporalitat] el consum va caure en picat”, rememora el secretari de Sanitat d’UGT a Extremadura, Felipe Bachiller. No és estrany. La comunitat lidera tots els rànquings de nombre de funcionaris a Espanya. Una de cada quatre persones amb feina són empleats públics, més del doble que a Catalunya, on ho són un de cada 10 treballadors.

Però l’impacte no és només indirecte: amb un pressupost de 5.171 milions d’euros, la Junta és “la primera empresa del país”, diu la secretària d’autonomia del mateix sindicat, María Ángeles Rodríguez. Un de cada tres euros de tota la riquesa que es genera cada any a Extremadura (el PIB, en termes tècnics) correspon al pressupost de l’administració autonòmica, una xifra que s’enfila encara més si se sumen els pressupostos de les altres dues administracions. Això és el triple que a Catalunya, on el pressupost de la Generalitat és responsable d’un de cada 10 euros del PIB.

Les xifres són impactants. Però configuren només una part del panorama, més complex. “Abans de treure conclusions i fer comparacions cal tenir en compte d’on partim”, defensa Bachiller. Extremadura és també la segona comunitat amb una taxa d’atur més alta (un 25,6%, 10 punts per sobre de Catalunya) i la que té una riquesa per càpita més baixa. Això, sumat a una gran dispersió de la població, la converteix en un territori poc atractiu per a la inversió privada. “Només tenim una escola privada”, diu Rosa Martín, secretària d’educació d’UGT.

Amb poca infraestructura de transport (no hi ha AVE i a Badajoz amb prou feines hi arriben vols), una població eminentment rural i nivells de competitivitat molt baixos, l’economia extremenya depèn del vigor del sector públic, sense el qual no podria oferir serveis bàsics i tindria una taxa d’atur -encara més- de Guinness. Rodríguez posa un exemple: Extremadura és l’única comunitat on el servei de guardes forestals és 100% públic. Però això costa diners, i en termes bruts, Extremadura és la comunitat més ben finançada d’Espanya, amb uns 2.670 euros per habitant, 500 euros més que Catalunya.

Ajudes de mal explicar

Però el model de finançament comença a patir per les costures quan, com en els últims dies, salten als titulars notícies com la subvenció de fins a 1.000 euros per a aquelles persones que es canviïn els mobles de casa. Quan moltes administracions autonòmiques -entre elles la catalana- encara batallen per posar el dèficit a ratlla i viuen en l’estretor per pagar serveis bàsics com els medicaments, partides com aquesta fan de mal explicar i poden donar la imatge a la resta d’Espanya que a la Junta li sobren els diners.

El govern autonòmic defensa que mesures així incentiven l’economia i el consum. De fet, no són noves: també ofereixen de fa temps ajuts per canviar els electrodomèstics i per fer obres a casa, per exemple. Però sobre el terreny, fins i tot els teòrics beneficiaris posen en dubte la seva utilitat. Entotsolat a la seva gran botiga de mobles a la Via de la Plata, la carretera que va al centre de Mèrida, Tomás Agudo respon amb un lacònic “no” quan se li pregunta si l’ajuda ha dinamitzat les vendes. Després entra en detall: “No m’hi acolliré, i ho he parlat amb altres companys i tampoc ho faran, perquè la Junta t’obliga a fer un descompte d’un 25% als clients, que després el govern no t’abona fins al cap de sis mesos”. La seva tresoreria no ho resistiria. És el seu primer argument, però és al cap d’uns minuts de conversa, davant de desenes d’esbossos a mà alçada d’habitacions i menjadors al seu despatx, que emergeix el definitiu: l’ajuda obliga que els mobles adquirits siguin de fabricació extremenya. I a Extremadura “no hi ha fàbriques de mobles”, diu.

“Ajudes com aquesta són una anècdota, però ni quan ha governat el PP ni ara que torna a governar el PSOE s’han atrevit a tocar-les, perquè en certa manera els serveixen per comprar vots”, explica una funcionària de Mèrida que prefereix no dir el seu nom. Apunta a les subvencions rurals com a gran graner de vots per a aquests partits. A Extremadura hi ha un catàleg inabastable d’ajuts als ramaders. Es poden rebre diners públics per a la “gestió dels llibres genealògics de les races ramaderes autòctones espanyoles”, per a la transhumància a peu o per a les assegurances agràries. “Algunes persones prefereixen cobrar el PER [una ajuda agrària estatal] a canvi d’unes quantes peonadas l’any en lloc d’anar a ciutat per treballar vuit hores en una fàbrica per 1.200 euros”, considera la funcionària. Al llarg dels anys, el PER -que no està relacionat amb el model de finançament autonòmic- ha sigut l’espantall que han brandat els crítics amb el suposat sobrefinançament d’Extremadura i Andalusia. “Gràcies a les polítiques agràries s’ha aconseguit que els pobles no quedin deshabitats, com està passant a Castella i Lleó”, rebat el sindicalista Bachiller.

A les tres de la tarda, els autobusos que han omplert Mèrida de funcionaris tornen a recollir-los. Els treballadors fan cua i la Felisa Santana se’ls mira des de la seva farmàcia, nostàlgica: “Abans [del trasllat al Tercer Milenio] eren molts més”. Per compensar la caiguda de les vendes ha hagut de començar a obrir 24 hores. De moment li funciona: ella ja depèn una mica menys dels diners públics.

Sense qualificació acadèmica, però amb experiència: 7.900 persones podran acreditar les seves competències

Formació i Orientació Laboral

El nou pla del Govern va destinat als aturats de més de 40 anys i al sector sociosanitari, entre altres. Compta amb un pressupost de 2,8 milions d’euros fins al 2018

Ara.cat – NÚRIA MARTÍNEZ El pla va dedicat especialment al sector sociosanitari / JORDI PIZARRO

Que les persones amb mancances (o sense) qualificació professional puguin avaluar i acreditar les competències de la seva experiència professional. Aquest és l’objectiu del nou pla d’acreditació i qualificació professional que ha llançat el Govern amb un total de 7.900 places i que va dirigit principalment a les persones aturades de 40 anys i al sector sociosanitari.

Les places s’oferiran en nou àmbits diferents: dependència (4.000 places), activitats físiques i esportives (1.000), sanitat (1.000), seguretat i medi ambient (700), energia i aigua (200) i 1.000 més per professionals amb dificultats d’inserció repartides entre els àmbits de comerç i màrqueting, electricitat i electrònica, fabricació mecànica, hostaleria i turisme. El pressupost previst és de 2,8 milions d’euros, fins al 2018. Es tracta d’un pla conjunt dels departaments d’Ensenyament, i de Treball, Afers Socials i Famílies.

Les persones que participin en el pla poden aconseguir una certificació de les seves competències, que els pot servir per acabar obtenint un títol de formació professional, entre altres acreditacions. “Es tracta de facilitar l’accés a la formació per contribuir a la millora de la capacitació i que els que tenen mancances puguin accedir al mercat laboral de manera regular i estable”, ha apuntat la consellera d’Ensenyament, Meritxell Ruiz, aquest dijous.

Fins ara, aquestes acreditacions ja existien, però es feien a petició d’empreses o de sindicats. “Abans les acreditacions es feien a cop de timó: es feia un itinerari personalitzat i a demanda”, ha explicat la consellera de Treball, Afers Socials i Famílies, Dolors Bassa, que ha afegit que com a país calia fer un pas més”. En aquest sentit, ha afegit que amb aquestes 7.900 places, les acreditacions estan planificades.

Cómo predecir quién puede ser el candidato ideal para un puesto

Formació i Orientació Laboral

 

Expansión – 10/01/2017

La necesidad de minimizar el error en los procesos de selección para descubrir a los aspirantes ideales para un trabajo lleva a las empresas a recurrir a los test de personalidad y a otros ‘sucedáneos’ tecnológicos.

La clave es saber cómo son y piensan los candidatos. No hay una fórmula mágica, pero sí métodos que se parecen mucho a eso, para cumplir una vieja aspiración de las organizaciones y de los reclutadores.

Las empresas ya no buscan sólo profesionales que cumplan los requisitos mínimos. Ahora exigen aspirantes que destaquen por sus cualidades y su personalidad.

En un entorno laboral en el que el currículo solamente no basta -y no revela cómo es realmente el candidato- y en el que los éxitos pasados en una compañía no aseguran éxitos profesionales futuros, la clave está en conocer esa personalidad. Y aquí los test de personalidad se convierten en una herramienta complementaria y eficaz cada vez más común en los procesos de selección. Parece evidente que estos filtros que van más allá de la entrevista o del currículo son una utilidad cada vez más frecuente y eficaz cuando se gestiona por competencias, sobre todo para analizar capacidades específicas para desempeñar un puesto determinado.

Para qué sirven

Las empresas tardan cada vez más tiempo en encontrar candidatos adecuados a sus necesidades, por lo que se hace necesario contar con herramientas de evaluación que permitan desarrollar esta tarea en minutos, cuando hace años se tardaba meses en conseguirlo.

Los test de personalidad se diseñan para que los aspirantes no puedan saber cuál es la respuesta adecuada para ser contratados. Se supone que esta estrategia reduce las posibilidades de que los empleados sean despedidos o acaben marchándose de la empresa, al detectar con más precisión qué candidatos son los adecuados para el puesto.

The Wall Street Journal aseguraba recientemente que entre un 60% y un 70% de los procesos de selección cuenta con estas herramientas, frente al 30% o 40% de hace apenas cinco años. Y añadía que el de los test de personalidad en el ámbito laboral se ha convertido en un negocio importante que mueve 500 millones de dólares anuales, y que crece un 15% cada año, según Hogan Assessment Systems Inc.

En grandes organizaciones como IBM, los test de personalidad permiten realizar cribas en las que queda descartado el 50% de los candidatos. Con este tipo de herramientas las empresas pueden calcular y analizar qué es lo que diferencia a los aspirantes con mejores resultados para que desempeñen mejor un trabajo u otro. También es posible utilizar los datos para crear un perfil de los profesionales ideales.

‘Sucedáneos’ eficaces

Por increíble que parezca, hay quien atribuye a ciertas redes sociales poderes de predicción superiores a los que tienen los test de personalidad. La idea es que ofrecen al empleador una foto real de lo que es la persona en cuestión. Y esto es oro puro para un reclutador.

No se puede olvidar además que el auge de las redes sociales y la aparición de herramientas que ayudan a procesar la información disponible son factores decisivos que han hecho que se extienda el uso del big data para captar talento.

Según la American Psichological Association, las historias que se publican en Facebook son también predictores exactos.

El valor que se da a estas historias es que no sólo se puede encontrar información actualizada de una persona, sino también acceder a su comportamiento pasado. Aseguran que esto mismo no se puede obtener en un test de personalidad.

Otro estudio de la Universidad de Cambridge publicada en Proceedings of the National Academy of Sciences concluye también que “los patrones que se obtienen en Facebook ofrecen información precisa y valiosa”. Según esto, se ha desarrollado un algoritmo que utiliza los Me gusta para crear perfiles de personalidad.

La cuestión es que algunas compañías también recurren a los algoritmos para minimizar el error en la contratación de sus trabajadores. Se trata de sistemas inteligentes que se encargan de decidir si vas a ser el candidato ideal. Las compañías buscan en este caso que la automatización tienda a igualar las capacidades de quienes se enfrentan a una selección de personal.

El hecho de que ya no se filtre a los candidatos por sus títulos, sino por sus actitudes, tiene mucho que ver con la importancia que se da al big data en cuestión de reclutamiento. Se valora el caudal ingente de información disponible sobre cada profesional al que pueden acceder las empresas y los reclutadores. Y esto cambia definitivamente los procesos de selección.

El objetivo final es conseguir una mayor eficiencia en la toma de decisiones porque se logra descubrir una serie de patrones que estaban ocultos hasta que se analizaron esos datos.

Gracias a las técnicas de big data resulta mucho más fácil y eficaz prever qué candidato encajará mejor en una compañía o en un puesto determinado.

¿Hay discriminación?

Igual que el recurso a los algoritmos puede plantear conflictos éticos, el uso creciente de los test de personalidad sugiere también algunas cuestiones legales, sobre todo en lo que se refiere a la posibilidad de que pueda surgir algún tipo de discriminación.

Los expertos reconocen que puede existir una zona conflictiva que resulta complicada de controlar, aunque en sí mismos, los test de personalidad no son discriminatorios, a menos que la organización que selecciona o el reclutador se exceda y los convierta en una herramienta para comprobar información más allá de lo debido.

No tiene por qué haber discriminación si los test se realizan correctamente, y éstos tratan de capacidades como la empatía, la habilidad de reflexión o analítica. El problema está en que se entre en cuestiones como el sexo, las creencias, la ideología o el estado civil.

En el caso de los algoritmos, un estudio de Randstad concluye que el 80% de la decisión de contratación es emocional, mientras que el 20% es racional. Si nos basamos en el resultado de un algoritmo con parámetros se pierde el 80% de lo que demandan hoy las empresas.

Quienes se muestran partidarios de este tipo de herramientas sostienen que con ellas se acaba con los favoritismos y la discriminación, y que suponen un aumento de la transparencia en la gestión.

Desconnectar de la feina ja és un dret (il·lusori) a França

Formació i Orientació Laboral

La llei vol limitar l’ús de les eines digitals fora de l’horari laboral

Ara.catLa normativa no obliga a apagar el mòbil ni a tancar el servidor del correu electrònic a partir d’una hora determinada. / GETTYLa normativa no obliga a apagar el mòbil ni a tancar el servidor del correu electrònic a partir d’una hora determinada. / GETTY

França ha donat la benvinguda al 2017 amb l’entrada en vigor de la llei que garanteix als assalariats el dret a desconnectar fora de l’horari laboral. En altres paraules, no veure’s obligat a consultar ni contestar els correus electrònics i la missatgeria instantània ja és un dret a França, tot i que amb matisos. “Les empreses de més de 50 assalariats hauran de posar en marxa instruments de regulació de les eines digitals” amb l’objectiu “d’assegurar el respecte dels períodes de descans i de vacances, així com l’equilibri entre la vida professional i la vida personal i familiar”, diu el text de l’article 55, que s’emmarca dins de la polèmica reforma laboral, altrament dita llei El Khomri, que pren el cognom de la ministra de Treball francesa.

L’article s’inspira en l’informe de l’exdirector de recursos humans d’Orange Bruno Mettling, en el qual exposa que el dret a desconnectar passi per una negociació en cada empresa. De fet, l’operador de telecomunicacions ja va demanar als seus empleats, basant-se en un acord intern aprovat l’any passat, que estableixin moments en què no utilitzin la seva missatgeria, sobretot durant les reunions, per facilitar la concentració.

La regulació del dret a desconnectar s’enquadra, doncs, en una negociació entre l’empresa i el seu comitè. Si no s’arriba a un acord, la direcció haurà de confeccionar una circular on constin les regles que s’han de complir per facilitar la desconnexió. En l’article, però, no hi consta cap obligació d’acord ni cap termini per negociar-lo. La llei tampoc implica l’obligació d’apagar el mòbil en finalitzar la jornada laboral, ni la de tancar el servidor per enviar correus electrònics a partir d’una hora determinada. Amb tot, es tracta d’“un text poc precís”, segons l’advocat associat del gabinet Jeantet Patrick Thiébart, especialitzat en dret social. En una entrevista a la revista econòmica Challenges, Thiébart precisa que “més enllà d’indicar que hi ha d’haver una negociació, no se sap gran cosa més d’aquest article”. I encara més: “No existeix una sanció per a la direcció si no es respecta l’obligació de negociar”, apunta.

En la mateixa línia, l’advocat en dret del treball Eric Cohen es pregunta en una tribuna al diari Le Monde si “l’article de la llei sobre el dret a desconnectar no és un simple eslògan jurídic”. Cohen justifica la seva pregunta d’una banda perquè “els jutges ja condemnen un cap que sanciona un treballador que ha refusat de connectar-se a la missatgeria electrònica professional fora del temps laboral”. De l’altra, l’advocat assegura que “l’assalariat ja té dret a una paga per haver treballat hores suplementàries si la direcció li imposa una càrrega de treball que l’obliga a connectar-se a la seva missatgeria a la nit o durant el cap de setmana”. Així doncs, Cohen conclou que amb aquesta reforma laboral, que empara l’article 55, “no s’ha creat un nou dret”, ja que “la desconnexió és un dels atributs del dret dels assalariats”. De fet, el Codi de Treball ja preveia abans de la contestada reforma -aprovada l’agost passat- 11 hores de repòs entre dos dies i un mínim de 35 hores seguides durant el cap de setmana.

Tot i així, la teoria del codi de treball xoca amb la realitat. Segons un estudi de la consultora Deloitte publicat el 2015, el 71% dels executius miren, per obligació o voluntàriament, els seus correus electrònics a la nit o durant les vacances, i un 76% creuen que les eines digitals tenen un impacte negatiu en la seva vida personal. Pel que fa als treballadors, la xifra disminueix considerablement, encara que no es pot menystenir: un 37% utilitzen les eines digitals fora d’hores de feina, segons un altre estudi publicat per la consultora Eléas. Potser és per això que sis de cada 10 treballadors estaven a favor d’una regulació. Sigui com sigui, l’article 55 és un mitjà més per prevenir la síndrome d’esgotament professional, que a França afecta un 12% de la població activa, segons la consultora Technologia, especialitzada en la prevenció de riscos psicosocials en el treball.

Empleats hiperconnectats

Alguns experts assenyalen els caps com els culpables de la hiperconnexió dins i fora de la feina. “El responsable ha de donar exemple i ha de mesurar la feina que demana al seu assalariat”, explica Thiébart a Challenges. “La càrrega de treball és com la temperatura: hi ha la real i la que percep el treballador. I entre elles hi pot haver diversos graus de diferència”, raona.

D’altres van més enllà i apunten que el problema és cultural. “A França que un empleat respongui a l’instant a un mail del seu cap un divendres a la nit és ser reactiu i està considerat positiu”, comenta Magali Prost, doctora en psicologia ergonòmica, al diari Le Monde. “A Anglaterra si encara ets a l’oficina després de les sis de la tarda estàs mal organitzat”, exemplifica Prost, que conclou que “treballar bé no es resumeix en funció de si estàs més hiperconnectat o menys”.