Arxiu mensual: octubre de 2016

Rajoy, investit president amb l’abstenció d’un PSOE fora de combat

Administracions Públiques,

Els socialistes voten dividits: 15 diputats trenquen la disciplina de vot, entre ells els 7 del PSC

Ara.cat – DANI SÁNCHEZ UGART Mariano Rajoy / EFE

Mariano Rajoy ha estat investit president del govern espanyol aquest dissabte amb els vots del seu partit, de Ciutadans i Coalició Canària i l’abstenció de la majoria de diputats del PSOE, que ha votat dividit com estava previst, amb 15 diputats que han insistit en el ‘no’, tot i la decisió del comitè federal.

Els dos diputats socialistes de les Illes Balears han votat que no a la investidura, com han fet també els set diputats del PSC. Alguns diputats socialistes, a més, han votat abstenció “per mandat imperatiu”. També hi ha hagut altres diputats, com l’aragonesa Susana Sumelzo,Margarita Robles, Odón Elorza o María Luz Martínez Seijo, que s’han mantingut en el no. En total, Rajoy ha rebut 170 sís, 68 abstencions i 111 nos.

Just després de ser investit, Rajoy ha afirmat que intentarà “buscar acords i entesa amb tothom”. Rajoy ha anunciat que el govern el donarà a conèixer dijous a la tarda, mentre que els ministres juraran divendres, el mateix dia de la primera reunió del nou gabinet del president espanyol. “No renunciaré a la unitat d’Espanya ni a la sobirania nacional”, ha afirmat Rajoy en declaracions als periodistes als passadissos del Congrés.

El president electe encara el seu segon mandat amb un govern en minoria condemnat al pacte. Però  ha incrementat la duresa en el seu discurs i, tot i mantenir la mà estesa al diàleg per intentar assegurar-se un executiu durador, ha marcat les línies vermelles de la seva política. Rajoy no pensa renunciar a les seves reformes, per molt polèmiques que hagin estat entre l’oposició, i ja posa com a condició perquè la legislatura segueixi avançant tenir uns pressupostos aprovats a temps. “He fet el discurs que havia de fer, que és continuació del de l’altre dia”, ha afirmat el president després de ser investit. “No demano carta blanca ni un xec en blanc”, ha afegit.

Davant seu, Rajoy ha tingut un PSOE fora de combat, amb un nou discurs del portaveu parlamentari del partit, Antonio Hernando, que no ha estat capaç de reivindicar-se com a oposició, rol que ha quedat monopolitzat per Podem i les forces més petites de l’arc parlamentari. Entre aquestes forces, ha destacat el discurs del portaveu adjunt d’ERC, Gabriel Rufián, que ha generat algun moment de tensió amb els socialistes, a qui ha acusat de “traïdors”.

Calendari

Rajoy es podria prendre ara amb calma els següents passos per jurar el càrrec davant el rei i formar el seu nou govern. Fonts de la Moncloa expliquen que els ministres podrien quedar nomenats fins i tot dimecres, tot i que si s’accelerés la maquinària constitucional hi podrien quedar dilluns mateix.

TVE

Com funciona el sistema electoral dels EUA?

Administracions Públiques,

Ara.cat D.MIRÓ / J.CASTELLANO / E.FORROLL Barcelona

Dimarts 8 de novembre se celebren les eleccions presidencials als Estats Units, en què els nord-americans hauran de triar entre la candidata demòcrata, Hillary Clinton, i el candidat republicà, Donald Trump. El sistema electoral nord-americà va ser creat per assegurar un cert equilibri entre població i representativitat territorial, de manera que no és tan important obtenir més vots com guanyar a determinats estats. 

El president dels Estatas Units s’escull per  sufragi indirecte. Això vol dir que els ciutadans no voten directament pel seu candidat, sinó que voten pels delegats del Col·legi Electoral del seu estat.

El Col·legi Electoral és l’òrgan encarregat d’escollir el president i el vicepresident i està constituït per un total de 538 representants, repartits entre els 50 estats dels EUA més el Districte de Columbia (Washington D.C.). El president i el vicepresident han d’obtenir una majoria de 270 vots al Col·legi Electoral per ser nomenats.

La quantitat  de delegats  de cada estat depèn del seu número d’habitants i és igual al nombre de legisladors i senadors que té al Congrés. 

El candidat que té més vots a un estat, se’n duu tots els seus delegats, a excepció de Maine iNebraska, que si que reparteixen els electors. D’aquesta manera, si a un estat sempre hi sol haver majoria demòcrata o republicana, l’altre partit no es preocupa de fer-hi campanya. Els esforços dels candidats se centren en guanyar els estats clau o swing states, que són llocs que tradicionalment no es decanten per cap dels dos partits.

Així, el sistema electoral nord-americà permet que un candidat que guanya en número de vots al país pugui perdre la presidència. És el que va passar l’any 2000,  quan el llavors candidat demòcrata, Al Gore, va perdre per 537 vots a Florida i, tot i guanyar més vots a escala nacional que George W. Bush, no va aconseguir arribar a la Casa Blanca. Els 29 delegats de Florida van ser decisius. Tot i així, aquest cas és anòmal i sols ha passat tres cops més en la història dels EUA.

¿Está bien pagado? Así se cobra en 36 profesiones en 7 países

Formació i Orientació Laboral,
Expansión  24/10/2016

Los sueldos medios en España son en muchos casos inferiores a los de las grandes potencias europeas.

En España se cobra poco. Lo dicen las estadísticas europeas: Eurostat sitúa el salario medio nacional por debajo del de la Unión Europea y la zona del euro, donde las retribuciones por hora trabajada son un 39% superiores. Lo confirman también numerosos estudios laborales: la última edición del Monitor Anual Adecco sobre Salarios, por ejemplo, cifra el sueldo español en 1.640 euros brutos anuales, casi un 18% por debajo de los 1.995 de la UE. Lo lamentan asimismo los propios trabajadores: los españoles son los ciudadanos europeos más descontentos con la remuneración que obtienen por su trabajo, según Nielsen. Y lo corrobora el análisis pormenorizado por profesiones, que deja a España en el furgón de cola de las retribuciones.

En concreto, en más de la mitad de las 36 profesiones analizadas por EXPANSIÓN a partir de la base de datos de la consultora norteamericana PayScale los profesionales de España (la cuarta economía del euro) salen perjudicados respecto a otros grandes países desarrollados. Los datos se pueden consultar aquí.

Los españoles no sólo cobran menos que en Estados Unidos, Reino Unido, Alemania o Francia, las dos primeras potencias de la divisa europea. También las nóminas en las profesiones concretas estudiadas son en la mayoría de los casos más bajas que en Italia (a la que España acaba de superar en renta por habitante) o que en los Países Bajos, considerado para muchos como un paraíso laboral, pero por detrás de España en el ránking económico mundial.

En general, en España se cobra menos que en Italia (con menor renta por habitante) y Holanda (peor situada en el ránking económico mundial)

Esta diferencia no entiende de categorías dentro de la empresa ni del nivel de formación entre profesiones, pues se reparte por todo igual por todo el escenario laboral. Así, según PayScale (que sólo recoge datos para trabajos con una base estadística representativa) afecta tanto a consejeros delegados como a profesores, pasando por científicos, directores de ventas, economistas o recepcionistas.

Los primeros, los CEO, cobran de media en España 97.808 euros brutos anuales, un 39,2% por debajo de los 160.900 euros de los Países Bajos. La menor brecha salarial se corresponde con Italia, con 109.200 euros, un 12% más. En Reino Unido, son 110.430 euros (un 13% más); en Alemania, 118.450 euros (un 21% superior); en EEUU, 142.570 euros (un 46%% más elevado), y en Francia, 154.840 euros (un 58% más) -ver cuadro adjunto-.

Un consejero delegado cobra un 64% menos que en Holanda o un 11,6% menos que en Italia

Entre los conocidos como los profesionales del C-Suite, la situación se repite entre los directores generales de Tecnología (CTO) y los de Finanzas (CFO). Los primeros, en un contexto en el que cada vez hay más profesionales de este perfil, cobran una media de 46.120 euros (frente a los 133.730 euros de EEUU, donde más ganan). Los financieros ingresan 71.215 euros, lejos de los 141.950 euros de los holandeses, que lideran el ránking. Del mismo modo, los directores de márketing y los de Recursos Humanos, los jefes de Operaciones y los de Servicios Informáticos, también tienen nóminas inferiores que en otras grandes potencias.

Otras profesiones

El sueldo medio de contables (27.185 euros) y economistas (25.500 euros) queda asimismo por debajo, hasta tal punto que las nóminas de estos trabajos en otros países son hasta 2,6 veces superiores. Lo mismo sucede con los community managers (con 16.090 euros de media, frente a los 43.400 euros del mercado norteamericano) y con los científicos investigadores. En esta categoría, la nómina española se reduce a 32.750 euros, la mitad que en EEUU (con 68.300 euros) o un 6% por debajo de los 35.000 euros de Italia.

Destacan también en la lista los profesores, traductores, dentistas, periodistas o recepcionistas. Todos ellos tienen los menores salarios de las economías estudiadas, en un análisis en el que llama la atención que España no goza de la mayor retribución en ninguna de las profesiones analizadas. No sorprende que, en general, las nóminas más altas estén en EEUU y Alemania, si bien economías como la italiana también puede presumir de los ingresos más elevados en determinados trabajos.

Una catalana porta més de 200.000 firmes al Congrés per canviar la llei que permet el malbaratament de menjar

Administracions Públiques
Cristina Romero ha acudit a la cambra amb la xef Ada Parellada
Nació digital – Redacció | 19/10/2016 a les 17:09h
Vídeo TV3
La campanya que l’empordanesa Cristina Romero “No al malbaratament d’aliments a menjadors escolars! El menjar no són deixalles” ha arribat aquest dimecres al Congrés dels Diputats. La veïna de l’Empordà, acompanyada de la cuinera Ada Parellada, ha entregat les 225.000 signatures que ha aconseguit la seva iniciativa a través de Change.org per canviar la llei de seguretat alimentària. A més, també han omplert l’entrada de la cambra de croquetes per conscienciar sobre la importància de no llençar i aprofitar el menjar, tal com es pot veure en aquestes imatges deTV3. 

Segons explica ella mateixa a la descripció de la petició, a dia d’avui i segons la Llei 17/2011 de Seguretat Alimentària i Nutrició, “per raons higièniques i sanitàries el menjar sobrant no pot ser manipulat”.

El que Romero pretén és que hi hagi una modificació d’aquesta llei i es regulin les normatives que permeten llençar els aliments dels menjadors escolars.

Cèsar Molins: “La productivitat és baixa, i és culpa de tots: dels treballadors i dels empresaris”

Formació i Orientació Laboral,

Entrevista al director general d’Ames, una empresa metal·lúrgica de 1.000 treballadors

Ara.cat – ÀLEX FONT MANTÉ

Cèsar Molins, director general d'Ames

Cèsar Molins, director general d’Ames

S’han d’apujar els salaris: sí o no? 

La pregunta hauria de ser: ens guanyem els salaris o no? ¿El que produïm és suficient per pagar aquests salaris i ser competitius al món?

Per tant, hem de competir en sous? 

No només. Hi ha el sou i l’activitat de les persones, i l’automatització. La clau és ser competitiu. Només podrem cobrar més si som productius. Si no, no. Així de senzill.

Per què la productivitat només creix molt quan hi ha crisi i les empreses redueixen les plantilles? 

Això és cert, i és fort. Resulta que les mateixes persones no són sempre igual de productives. Quan tenen por de perdre la feina, són més treballadores. No hauria de ser així. Amb la crisi també va baixar l’absentisme. La gent es posava igual de malalta, però tothom tenia por, i si els feia una mica de mal el cap anaven a treballar.

Però la productivitat també creix perquè potser baixa més la plantilla que el volum de feina. 

Això és trampa, això no pot ser! Les empreses sempre han de posar les persones que fan falta per fer la feina. No dir: ara em sobren diners, en posaré quatre o cinc més per fer la mateixa feina. Sempre s’han de posar just les persones que calen, ni una més, ni una menys.

Però sovint no és així… 

Si una persona de sobte es veu obligada a fer 10 hores al dia en comptes de fer-ne 8, i li paguen el mateix, vol dir que en realitat li han abaixat el sou. La pregunta és: si es fitxa més gent perquè aquella persona pugui fer 8 hores, serem competitius? Per ser-ho, hi ha una cosa molt important, que és la formació. Si tenim la gent ben formada, també podrem pagar més! Però ha de ser formació útil per a la feina.

Miquel Puig : “Una empresa serveix per crear i repartir riquesa”

De qui és culpa que no siguem més productius? 

De tots. Del treballador, que de vegades s’hi arrepenja, i de les empreses, que no sempre es prenen prou seriosament la formació ni sempre posen els millors mitjans per treballar. I això és perquè no tenen diners, perquè no en saben i, de vegades, perquè no volen.

Podem ser país de salaris alts? 

Sóc optimista a mitges. No tenim una cultura del treball prou bona. N’hi ha d’altres que la tenen millor… i escolti: també n’hi ha que la tenen pitjor. A dins mateix d’Espanya hi ha diferències importants. Aquí tenim a l’ADN que treballar és una mala cosa, i a Alemanya no. Per als luterans, treballar dignifica.

Com es millora la productivitat?

No es tracta només de treballar molt i molt de pressa, que potser també, sinó que un senyor s’agafi la baixa quan realment està malalt. Es tracta de formar-se bé, de tenir marges com Déu mana, de tenir esperit de treball. Tot això conforma la productivitat, és a dir, quant de producte podem fer per unitat d’esforç. Jo estic a favor que la gent visqui de conya! Però per a això hem de ser molt productius. Si tots ens ho creguéssim, ho podríem ser. L’empresari hauria de dir als treballadors: busquem tots plegats com podríem fer-ho més bé. I el sou vindrà tot sol.

Vol dir que aquest diàleg entre treballador i empresa existeix? 

No! I és culpa dels dos. Hi ha empresaris que pensen que d’això no n’han de parlar amb els treballadors, i treballadors que pensen que l’empresari és sempre un desgraciat. Que de vegades és veritat! Però d’altres no. Hi ha de tot. I compte, l’empresari s’ha d’espavilar perquè, si ho fa malament, sap que li passarà? Que la gent bona li marxarà.

Miquel Puig : “Una empresa serveix per crear i repartir riquesa”

Administracions Públiques, Formació i Orientació Laboral,

Ara.cat –

Miquel Puig : “Una empresa serveix per crear i repartir riquesa” / CRISTINA CALDERER

Miquel Puig : “Una empresa serveix per crear i repartir riquesa” / CRISTINA CALDERER

Miquel Puig és doctor en economia i ha desenvolupat la seva carrera professional entre el món acadèmic, l’administració pública i l’empresa multinacional. També és col·laborador habitual de l’ARA i partidari de repartir millor la riquesa a través dels salaris.

És el moment d’apujar els salaris?

Els salaris els ha de determinar la lliure negociació entre sindicats i patronals. Però tot indica que les empreses han millorat molt la seva situació, les exportacions catalanes van molt bé, fet que demostra que la nostra economia és competitiva. A més, la distribució entre rendes de capital i salaris ha empitjorat bastant. Com a observador extern em sembla que el que hem de veure és una tendència a l’alça dels salaris.

I quant haurien de pujar els sous? La inflació hauria de ser el punt de partida dels sindicats. No tindria sentit que els salaris perdessin poder adquisitiu. El més lògic és que es moguessin entre un 1,5% i un 3%, tot i que depèn de cada sector.

¿Un augment així no afectaria la productivitat de les empreses? És evident que per a un empresari l’ideal seria no pagar res, però aquest argument no té ni cap ni peus! Els salaris baixos afavoreixen l’empresa, però la qüestió és: per a què serveix una empresa? No serveix per ser competitiva, sinó per crear riquesa. Riquesa que s’ha de repartir entre propietaris i treballadors; aquesta és la funció social de l’empresa.

¿I tampoc faria perillar el volum actual d’exportacions?

Home, si apugéssim els salaris un 20% és evident que perillarien les exportacions! Però apujant els sous un 2,5% no perillaran pas, perquè l’impacte d’un 2,5% per cent del cost salarial sobre les exportacions pot ser aproximadament de menys d’un 1% sobre el cost del producte. Per tant, no estem parlant de xifres que afectin la competitivitat. Ja s’entén que les pujades salarials s’han de fer en la mesura que la competitivitat ho permeti.

¿Aleshores per què els empresaris encara hi són reticents, si ells ja comencen a notar la recuperació?

Perquè és un joc de suma zero. A molts els agradaria pagar sous alts, però saben que és encarir el producte i que això es tradueix en preus més alts o beneficis més petits. No es pot criticar un empresari perquè ofereixi resistència, com tampoc es pot criticar un assalariat que intenta cobrar més, són forces naturals. Però si les empreses produeixen més i exporten més, és natural que totes les parts rebin més.

I el salari mínim, és suficient?

És extraordinàriament baix i crea molts problemes de pobresa, desestructuració social i d’immigració. Està demostrat que els salaris molt baixos atrauen la immigració i creen problemes en l’estat del benestar, perquè hi ha molta gent que guanya tan poc que no paga impostos. Hauria de pujar considerablement: en quatre o cinc anys, un 50%. I com més aviat comencem, millor.

Front comú per apujar els salaris

Formació i Orientació Laboral, ,

El BCE, l’FMI i els sindicats demanen augmentar-los però les empreses, temoroses, no són tan entusiastes

Ara.cat – NATÀLIA VILA Front comú per apujar els salaris

“Ha arribat el moment que els salaris pugin a Europa”. Ras i curt. Aquesta va ser la petició del president del Banc Central Europeu, Mario Draghi, aquest mateix mes de setembre davant el Parlament Europeu: “Fa massa temps que els salaris pugen per sota de la productivitat”, va afegir Draghi. Després d’injectar diners engegant la màquina d’imprimir bitllets, de defensar l’euro incondicionalment i d’esgotar totes les polítiques monetàries al seu abast, Draghi no hi veu una altra solució per fer remuntar el consum i, per tant, també els preus, els ingressos de les empreses i, en definitiva, per impulsar l’economia europea. Tal com diu una persona que sap el que es cou al BCE, al banc “estan desesperats” perquè veuen que no aconsegueixen enlairar l’economia.

Espanya, a la cua d’Europa en salari mínim

Després de gairebé nou anys de crisi, les afirmacions de Draghi reobren un debat que manté tensionats els diferents agents socials a Catalunya i Espanya. Els pròxims mesos s’ha de tancar quina serà la pujada dels convenis col·lectius per al 2017, però no només això: cada vegada hi ha més organismes internacionals que aposten, amb la boca més gran o més petita, per una pujada dels salaris a Espanya. Alguns d’ells són els que durant la crisi van promoure l’austeritat i l’anomenada devaluació competitiva (abaixar sous i preus en no poder devaluar la moneda), però que ara creuen que cal millorar els diners que queden a la butxaca dels ciutadans perquè gastin més.

De fet, les dades diuen que els salaris han començat a recuperar-se a Catalunya. Segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística, durant el 2015 i el que portem de 2016, els costos salarials han tornat a pujar, després de tres anys seguits de retallades. Alhora, els preus han afluixat i això fa que -tal com es veu al gràfic- durant l’últim any i mig l’augment dels salaris sigui més gran que el dels preus. Sobre el paper, doncs, els ciutadans tornen a guanyar poder adquisitiu, però a la pràctica, aquesta millora encara no compensa la pèrdua dels primers anys de la crisi.

QUI DIU QUÈ SOBRE SALARIS?
Els organismes econòmics modulen els seus discursos

Les diferents lectures sobre aquesta qüestió ja fa dos anys que s’arrosseguen. Fins i tot el Banc d’Espanya, el novembre del 2014, va admetre la necessitat d’apujar els salaris. L’aleshores cap d’estudis va dir que si a les empreses els començaven a anar millor les coses, els salaris podrien augmentar; això sí, només “en alguns sectors”. Una moderació que amb els mesos encara va anar a més: ara vinculen aquestes possibles pujades a la producció i sempre que les empreses no perdin competitivitat.

Aquest discurs moderat coincideix amb el de l’OCDE. Ara fa dos anys va reclamar millores salarials per lluitar contra la pobresa, i poc després va corregir el to i va afegir com a condicionant una millora de la productivitat empresarial.

Aquestes institucions estan, per tant, en el sí però no, i mentrestant la patronal també es mou en la indefinició perquè hi ha empreses i sectors en situacions molt diferents. Tot i així, també comença a haver-hi posicionaments més clars: el maig de l’any passat, la CEOE va admetre “que ara ja es pot ser més flexible amb els salaris” perquè “les empreses comencen a guanyar diners”, segons va dir Joan Rosell, el seu president. Però tot i que els costos salarials han pujat, encara hi ha camí per recórrer.

Més enllà del BCE i dels sindicats, l’organisme internacional més contundent fins ara ha sigut l’FMI: ha passat d’abanderar les retallades a defensar el contrari. Des de fa un any els seus informes indiquen que tanta contenció pot ser contraproduent i recorda que les retallades de salari havien d’anar acompanyades de polítiques econòmiques expansives que, en el cas espanyol, no s’han dut a terme.

QUANT HAURIEN DE PUJAR?
És la gran disputa entre patronals i sindicats

Els primers nou mesos de l’any la pujada salarial mitjana pactada als convenis col·lectius es va situar a l’1,08%. És més alta que en el mateix període de l’any passat, quan es va quedar al 0,75%, però es queda per sota del “fins a un 1,5%” que havien pactat empresaris i sindicats en l’acord interprofessional de Catalunya per a aquest any. La negociació per al 2017 començarà d’aquí unes setmanes -tant a Catalunya com a Espanya- ara que el govern central en funcions ja ha presentat el quadre macroeconòmic de previsions per a l’any que ve. I les posicions de sortida són diferents: els sindicats aposten per millorar els salaris a partir de l’1,5% actual. En canvi, la patronal creu que no és necessari perquè a la pràctica, segons les dades del ministeri de Treball fins al setembre, gairebé cap empresa arriba a assolir aquests augments.

De fet, decidir en quin percentatge han de pujar els sous és el que genera més divisions entre els agents socials. L’elevat creixement econòmic del qual presumeix el govern dóna ales als sindicats, que demanen que els beneficis es reparteixin també entre els treballadors. Però justament, els empresaris argumenten que aquest creixement és fràgil i que, per tant, s’ha d’anar amb compte perquè no es tiri per terra tot el que s’ha aconseguit fins ara.

SINDICATS VERSUS PATRONAL
El debat sobre els salaris es mou entre l’1% i l’1,5%

“Estem perdent poder adquisitiu”, protesta Laura Pelay, vice secretària general de la UGT a Catalunya. Les dades, però, no diuen exactament això: els sous han estat pujant per sobre de la inflació en l’últim any i mig, cosa que no havia passat en tota la crisi com s’aprecia al gràfic. Pelay, però, demana més i reclama que les pujades de sous del 2017 i els anys posteriors permetin recuperar tot el poder adquisitiu perdut durant la crisi.

La visió de la patronal és molt diferent. Per a Foment del Treball, una pujada de l’1,5% per a aquest any “és el topall màxim”. El seu director de relacions laborals, Javier Ibars, assegura que “els increments salarials en molts casos ja hi són, encara que no arribin al topall màxim”, i matisa que el pacte amb els sindicats diu que els augments han d’estar basats en criteris objectius, com la productivitat, el consum intern o la conjuntura de cada sector. “Hi ha moltes empreses que vénen d’una crisi molt dura i que encara estan patint”, explica Ibars, que demana flexibilitat i que l’acord sigui una guia i no una exigència per als empresaris catalans.

La patronal Pimec també creu que no s’ha de perseguir un augment ambiciós. “El que es negociï afectarà la resta de l’economia en cascada; per tant, demanem molta responsabilitat”, afirma el tècnic de relacions laborals Ricard Sánchez. Per a Sánchez, el que “tindria més sentit” és una pujada al voltant de l’1% perquè “és el que s’està pactant ara”, explica. També proposa que l’acord “sigui prou flexible per adaptar-se cap avall si convé”.

Des de CCOO, el secretari d’acció sindical, José Cachinero, defensa que cal repartir la riquesa: “Hi ha sectors que ja comencen a sortir de la crisi i que tenen beneficis. La indústria i el turisme estan exportant molt, ells mateixos ho diuen, mentre que els salaris estan en nivells tercermundistes -protesta-. És el moment d’apujar-los, i és de justícia fer-ho”. Els sindicats creuen, en la línia del que diu el BCE, que és l’única manera de reactivar el consum i, per tant, l’economia.

ELS SALARIS AL CARRER
Els empresaris encara tenen por d’apujar els sous

Malgrat que hi ha consens en la millora de la situació econòmica, les consultores admeten que les peticions d’assessorament que els fan les empreses encara són en clau d’ajustos. “No hi ha una voluntat empresarial d’increment salarial; de fet, encara en tenim algunes que el que volen és despenjar-se del conveni col·lectiu”, explica Mireia Sabaté, sòcia i experta en dret laboral de Baker & McKenzie.

Les companyies es resisteixen a apujar salaris perquè el sotrac de la crisi és molt recent i “fins que no veuen materialitzada la millora econòmica no s’hi atreveixen”, diu aquesta experta. El factor psicològic és clau a l’hora d’apujar el sou: “Saben que si després l’expectativa no es compleix serà difícil capgirar-ho”, conclou Sabaté.

La primera cadena hotelera de Barcelona ja es diu Airbnb

Innovació i emprenedoria,

La plataforma de lloguer de pisos i habitacions s’ha consolidat com l’empresa amb més oferta turística de la ciutat al mateix temps que s’ha convertit en epicentre de polèmica urbanística a la capital

La gran paradoxa de Barcelona es diu turisme. La capital catalana fa dècades que pica pedra per quedar-se amb una plaça fixa al podi de les ciutats més atractives del món. I ho ha aconseguit. Fa cinc anys consecutius que el nombre de turistes que visiten Catalunya no para de créixer. Des d’aleshores s’ha passat dels més de 13 milions de visitants als més de 17, una xifra rècord que implica també una despesa històrica en un dels sectors que més aporta al PIB català (l’any passat les butxaques dels turistes van deixar més de 15.800 milions d’euros a Catalunya). Al mateix temps, però, el sector és un dels punts més calents de Barcelona, principal imant turístic del país. Aquí la paradoxa: mentre bona part dels negocis de la ciutat depenen d’aquest sector econòmic, els mateixos turistes creuen que n’hi ha massa. L’última enquesta sobre l’activitat turística de Barcelona revela que sis de cada deu visitants creuen que hi ha excés de turistes.

La mateixa enquesta detallava que el 47% dels turistes es van allotjar en un hotel el 2015 i el 16% en un apartament o un pis turístic. Una proporció que queda curta si és té en compte que el primer grup hoteler de la ciutat ja no és un hotel sinó una plataforma que anuncia apartaments, pisos i habitacions: Airbnb.

Segons l’últim informe de l’activitat turística de l’Ajuntament de Barcelona, el 2015 tots els grups hotelers que operaven a la capital catalana sumaven 67.603 places a la ciutat. Això són només 8.000 llits més dels que hi ha anunciats a través de la plataforma. Segons les dades d’inAtlas, empresa barcelonina d’anàlisi de dades, el cap de setmana del 24-25 de setembre d’aquest any comptava amb 59.614 llits disponibles actius. Aquests llits es reparteixen en els 16.700 pisos que Airbnb ofereix a Barcelona, una xifra que supera de llarg la quantitat d’habitacions que la primera cadena hotelera de Barcelona té actualment en oferta. Marriott i Starwood, cadenes hoteleres recentment fusionades, sumen 2.937 habitacions a Barcelona, just per davant d’Hotels Catalonia, que en té més de 2.700 (vegeu el gràfic). En termes d’ocupació, inAtlas comptabilitza una ràtio superior al 90% a Airbnb, molt més elevada que el 70% de la mitjana del sector hoteler obtinguda el 2015.

Total de llits disponibles a Barcelona

Total de llits disponibles a Barcelona

La poca transparència del sector hoteler i el volum inabastable de dades que genera una plataforma global com Airbnb (que tampoc accedeix a processar-les totes) creen al seu torn un ball de xifres interminable que cada part interessada interpreta al seu favor. Per això aquest diari ha contrastat la informació de l’administració pública amb les de dues entitats privades: d’una banda, Bric Consulting -dedicada al sector hoteler- i, de l’altra, l’esmentada inAtlas, una empresa d’analítica de dades especialitzada en urbanisme i que analitza la base de dades de la mateixa Airbnb.

La multinacional nord-americana s’ha separat des dels inicis de qualsevol mena de relació que es pugui establir entre la seva activitat i l’hotelera, perquè Airbnb es defineix com una plataforma d’economia col·laborativa que posa en contacte particulars i no professionals que lloguen habitacions lliures de casa seva o les seves pròpies cases quan no hi són. Com que es donen tots aquests condicionants, Airbnb defensa que no pot parlar de llits o apartaments disponibles, ni tampoc de nivell d’ocupació, sinó de “nombre d’anuncis”. Segons les últimes dades fetes públiques per la mateixa empresa, Airbnb té uns 23.000 anuncis a Barcelona, que inclouen des d’apartaments sencers fins a habitacions compartides. La plataforma comptabilitza que entre el juny i l’agost d’aquest any mig milió de persones van viatjar a Barcelona a través d’Airbnb. En tot l’any passat es van superar els 900.000 visitants, gairebé el doble que el 2014 i prop d’un 11% de tots els turistes que va rebre la ciutat el 2015, segons les dades de l’Ajuntament.

23.000

anuncis d’apartaments o llits disponible pots trobar a Barcelona de la plataforma Airbnb

Ha sigut una revolució de menys de vuit anys. Airbnb va néixer el 2008 a San Francisco, però no va començar a tenir anuncis a Barcelona fins al 2009. I només amb aquest lapse de temps ja ha pogut transformar el panorama turístic de la ciutat i, de retruc, s’ha posat a l’epicentre de la polèmica política, urbanística i, fins i tot, de convivència veïnal. Manel Casals, secretari general del gremi d’hotelers de Barcelona, té molt clar que tota l’oferta d’aquesta plataforma és il·legal, perquè l’actual legislació no inclou el home sharing (és a dir, l’intercanvi de cases de particulars però amb una transacció econòmica) com una activitat econòmica legal. Per a aquest portaveu dels hotelers barcelonins, Airbnb ha disparat l’oferta de pisos turístics il·legals a la ciutat, cosa que afecta negativament la ciutat com a destí perquè “no és una bona oferta”: “Els turistes que vénen són aquells que no estan disposats a pagar el que val una estada a Barcelona, i si no que ho preguntin als veïns de Ciutat Vella”, etziba. L’Ajuntament de Barcelona té comptabilitzats 887 pisos turístics legals i 40.462 habitatges d’ús turístic. Tota la resta que s’anuncia a través d’Airbnb és oferta il·legal, segons la patronal.

Els portaveus de la plataforma i també l’Associació de Veïns i Amfitrions de Barcelona han respost al posicionament dels hotelers amb diversos arguments: d’una banda, afirmen que la seva activitat és de particulars i no de professionals; de l’altra, que serveix per repartir els beneficis econòmics del turisme dins el teixit de la ciutat i distribuir la pressió turística. Per acabar, aquests amfitrions afirmen que el tipus de turista que estan disposats a acollir a casa seva és d’un perfil més alt que el dels hotels. Manel Casals, però, replica que aquesta activitat no ofereix garanties de seguretat ni qualitat ni tampoc en termes fiscals. Amb tot, fonts del sector assenyalen que l’activitat hotelera des que Airbnb s’ha estès a la ciutat no s’ha vist afectada en termes de preu o de demanda.

Airbnb, que té Barcelona com una de les quatre destinacions més importants del món on té anuncis, s’ha convertit, doncs, en sinònim de conflicte a la capital catalana. L’Ajuntament barceloní ha sigut la primera administració a multar la plataforma i d’altres dedicades al sector -com Home Away- per no avenir-se a cedir les dades sobre els allotjaments turístics il·legals que hi ha anunciats a les seves pàgines web. Això ha encetat el debat de la regulació d’una activitat que, de moment, no inclou l’existència de particulars intercanviant els seus béns a canvi de diners.

“L’Ajuntament barceloní ha sigut la primera administració a multar la plataforma”

Comptant bé, doncs, són dues les paradoxes. No és només que una ciutat que viu en gran part del turisme tingui en aquesta activitat econòmica un dels seus principals conflictes, sinó que sigui una empresa que no és propietària de cap hotel i que està sancionada per l’administració la que ofereix més llits als visitants de la capital catalana.

¿Cómo conciliar la vida familiar y laboral?

Formació i Orientació Laboral, ,

Sólo uno de cada nueve trabajadores tiene flexibilidad horaria en su trabajo lo que hace muy difícil que en España se den las condiciones necesarias para poder conciliar la vida en familia con el trabajo.

Hoy día, en España existe una situación de irregularidad en lo que a la vida laboral se refiere. Según el Estatuto de Trabajadores, las empresas no pueden hacer que sus trabajadores, como tú, pasen más de 40 horas a la semana en el trabajo. Esto es, 8 horas al día si trabajas 5 días a la semana. El convenio colectivo, además, permite ampliar la jornada laboral a 9 horas diarias. Esto siempre que respeten tu tiempo de descanso.

Sin embargo, esto no siempre es así. Seguro que conoces a alguien, o, incluso, tú mismo haces más horas de las que te corresponden. Y es que los horarios en las empresas privadas no se cumplen al 100%.

Otro de los aspectos que se indica en el Estatuto es que, además de tus horarios, la empresa debe darte como trabajador/a un tiempo de descanso. Este tiempo se sitúa en los 15 minutos si trabajas más de 6 horas al día. Y también han de pasar 12 horas de mínimo entre el final de una jornada y el comienzo de otra.

Lo más seguro es que tengas una jornada partida, como la mayoría de los trabajadores en España. Según la ley, si tienes esta modalidad de trabajo, debes contar con entre 1 y 2 horas de descanso para comer. Por tanto, al final da la sensación de que estás todo el día fuera y ves a tu familia cuando puedes, no cuando quieres.

La conciliación laboral y familiar en España

En España conciliar la vida laboral con la familiar es cada vez más difícil. Y es que, además de tus horarios del trabajo, debes tener en cuenta también los horarios de los colegios. Si tienes un hijo en etapa escolar, lo más habitual es que coincida su hora de salida con tu horario de trabajo. Y si tienes más de uno, puede que ni siquiera coincidan los horarios entre ellos. El resultado es que no puedes ir a recogerle/s y, en muchos casos, puedes verte en la obligación de tener que dejarle en el comedor o contratar una niñera que te ayude. Fintonic siempre piensa en tu ahorro, y este tipo de situaciones hacen que la vida familiar se encarezca, y se haga mucho más difícil poder ahorrar.

Los permisos de maternidad y paternidad en nuestro país son otros de los puntos más débiles a la hora de conciliar la vida familiar y profesional. En primer lugar, porque ocupamos el octavo puesto por la cola entre los países en Europa con peores condiciones cuando se tiene un hijo. Eso significa que madres y padres se incorporan muy pronto al trabajo y deben dejar a su hijo con una niñera o en la guardería. Además de dificultar la vida familiar, la encarece una vez más.

Consejos para llevar una mejor conciliación de la vida familiar y profesional

El trabajo ocupa muchas veces tu vida y te ves estresado. Sin embargo se pueden poner algunos remedios. Fintonic cree que puedes hacer algo al respecto, así que toma nota de estos consejos de la revista Forbes para conseguir una mejor conciliación entre tu vida personal y profesional.

  • Siempre hay tiempo libre. Por poco que sea, lo tienes que aprovechar. Tienes que hacer cosas para ti, que te saquen de la familia y del trabajo por un rato. De esta manera coges con más ganas la vida en casa y la vida en el trabajo.
  • Que tus actividades también sean obligatorias en tu rutina. No dejes de ir a tu actividad favorita por trabajo. Tus clases de baile o tu gimnasio es igual de importante que tu trabajo y forma parte de tu vida.
  • Elimina aquello que consuma mucha energía. Si has empezado a practicar algún deporte que te consuma demasiado y llegas a casa que no puedes ni moverte es contraproducente, ya que no serás capaz de pasar tiempo con tu familia, compartir momentos, etc. Ese tipo de actividades, en caso de que te superen, mejor eliminarlas.
  • Horarios realistas. A veces quieres hacer tantas cosas que no da tiempo. Organiza y planifica tus días con cabeza.
  • La importancia de un buen descanso. Cuando llegas a casa del trabajo y tienes que hacer frente a todas las tareas familiares, has de tener un rato para ti y descansar. Si no te gustaban las siestas, quizá es hora de que empieces a echártelas.
  • Deja todo lo que te relacione con el trabajo a un lado al salir. Que la gente sepa que cuando dejas de trabajar cambias el chip. Que no siempre vas a estar pensando en el trabajo, porque así tu cerebro se agota. Si tienes un móvil de trabajo, desconéctalo. Si hay algo realmente urgente te pueden llamar al personal.

Como ves, la conciliación familiar y laboral en España es bastante complicada. Sin embargo, existen ciertos hábitos y acciones que puedes llevar a cabo para conseguir que al salir del trabajo, realmente empieces una vida personal con tu familia. Toma nota de estos consejos que ha recopilado Fintonic, y ponlos en práctica.