ASPECTES QUE CAL TRACTAR SOBRE EL LLIBRE

1.Biografia i obra de Salvador Espriu:

· Documental sobre Espriu al Canal 33 “El meu avi”: El temps de les paraules:

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/el-meu-avi/salvador-espriu-el-temps-de-les-paraules/video/2730370/

· Biografia i obra de l’autor a LletrA de la UOC:

https://lletra.uoc.edu/ca/autor/salvador-espriu/detall

· Fragments de la pel·lícula de La colmena, que retrata l’ambient de l’inici de la Dictadura:

Dades biogràfiques que determinen el pensament i els temes importants en la literatura d’Espriu (partint dels temes):

Obsessió pel tema de la mort: va viure una malaltia llarga de petit que el va tenir dos anys al llit. També, se li van morir molt joves un germà i una germana.

Casa familiar d’estiueig a Arenys de Mar: en crea el mite de Sinera, que representarà simbòlicament la felicitat de la infantesa i dels temps anteriors a la Guerra Civil.

Visió pessimista, negra o fosca de la vida (sentiment de frustració o amargor també): La Guerra Civil li trenca tots els plans de futur perquè perd una plaça de recerca com a egiptòleg; a més, la seva passió per la història i la literatura no pot conduir-la cap a una vocació professional perquè se li mor el pare essent ell jove i ha de succeir-lo en el negoci de notari (que detesta) per poder tirar endavant la família.

Preocupació per la llengua i la cultura i misantropia i pensament negatiu sobre la gent: a causa de la Dictadura franquista, ja que per una banda el català queda relegat a un ús purament familiar, i per l’altra, moltes persones deixen de banda qualsevol principi o valor moral per poder mantenir privilegis en l’escala social. El context de la Dictadura és molt important tenir-lo present per entendre la visió crítica i pessimista d’Espriu.

La poca fe en la bondat humana o misantropia d’Espriu també connecta amb un corrent de pensament en voga a Europa a les postguerres (II G M i Guerra Civil a Espanya), l’existencialisme, que es fa grans preguntes sobre l’existència humana (quin sentit té?) i té una visió també pessimista de l’ésser. Jean-Paul Sartre n’és el filòsof més representatiu: una frase mítica d’ell és “estem condemnats a ser lliures” (anem perduts, com reflecteix la metàfora del laberint emprada per autors com Espriu o Borges).

2.Influències en la prosa espriuana

Avantguardes: rebuig cultura i civilització, recerca d’un primitivisme previ.

Valle-Inclán: esperpento (realitat deformada, mostrant imperfeccions), deshumanització, sentit de l’humor hereu de la picaresca, gust per l’idioma gitano.

Luigi Pirandello (autor de Sis personatges en cerca d’autor): personatges com a titelles, autor com a titellaire, metaliteratura (reflexió sobre la creació literària dins de la mateixa obra).

Borges: metàfores metafísiques com el laberint simbolitzant la vida (humans estem perduts a dins, no sabem on anem…).

Bertolt Brecht: teatre existencialista, metaliterari (reflexió sobre la ficció o mentida que representa la literatura).

Altres autors: Unamuno (influeix en la visió crítica envers Espanya), Becket (autor de teatre experimental, també metaliterari com la narrativa d’Espriu)…

3.Característiques estilístiques de la prosa d’Espriu

Estil: barroc i excèntric, deshumanitzat, distanciat (narrador observa els personatges “des de fora”), intel·lectualitzat, sarcàstic, càustic, descarnat, mostra predilecció pel grotesc (defectes físics i morals, com coixera, malaltia o avarícia, per exemple).

To sec i fred, antilacrimogen, antiemotiu (antisentimental, antiromàntic), pocs adjectius i floritures.

Lèxic normalment poc propi del llenguatge oral, amb abundància de cultismes, tot i el gust pel parlar gitano (caló)i popular en alguns contes. Fa un ús intensiu del caló al conte “Conversió i mort d’en Quim Federal”, per exemple.

Arguments complicats: el principal i els secundaris s’entrecreuen i la trama es ramifica, es fa difícil de seguir. Hi ha a vegades diversos narradors, una història s’explica dins d’una altra (això passa a “El meu amic Salom”: el narrador principal és una primera persona que narra entre cometes el que va explicar-li el Salom).

Narrador: “cruel” amb els seus personatges, no deixa entreveure per part seva ni fa sentir al lector compassió o tendresa cap a ells (una excepció seria al final de “Tòpic”, quan li parla directament a l’amic mort recordant moments feliços de la infantesa).

Dels personatges, Espriu en destaca la caricatura i els aspectes grotescos o esperpèntics a l’estil Valle-Inclán (és a dir, els defectes i les febleses, les deformitats). En molts contes, per exemple, apareixen persones o animals coixos. O a moltes persones les descriu amb tares físiques com ara un cap molt gran o dient que són molt lletges.

Com a deformitats morals, grotesques, en tots els contes se’ns descriuen misèries de l’ànima humana, mesquineses, com per exemple la Sra. Magdalena a “Tres sorores”, que és una hipòcrita i se n’alegra de la ruïna de les germanes, o la vídua de “Conversió i mort…” o el vidu de “Letizia”, que s’obliden de seguida de la persona que acaben de perdre i a qui se suposa que estimaven… O l’avarícia roïna dels senyors Genisans a “Sota la fredor parada…”.

Gust per descripcions tremendistes (elements macabres, “bèsties”), com per exemple en la descripció de la mort del noi jove que treballa en una fàbrica a “Tòpic”, o quan parla de la neboda geperuda i lletja a “Tereseta-que…”, o quan descriu la mare imbecil·litzada per la paràlisi cerebral a “Tres sorores”, etc.

Barreja de tècniques narratives (monòleg, diàleg i narració). Alguns contes són més com una reflexió, altres com una peça teatral, altres més genuïnament narratius (aquests sí que els podem anomenar pròpiament “narracions”). Com una reflexió podrien ser “Teoria de Crisant” i “El meu amic Salom”, o “El país moribund”. Com a més teatral tenim “Conversió i mort….”. I com a més narratius trobem “Tereseta-que…”, “Tres sorores”, “Letizia” o “Mariàngela l’herbolària”…

Fort component metaliterari: reflexiona sobre la pròpia literatura, sobre el fet d’escriure, dins del relat. Per exemple, satiritza els tòpics del realisme a “Tòpic”; també a “El Panets…” el que fa és una sàtira dels intel·lectuals noucentistes, i a “Letizia”, per exemple, el que fa és parodiar tant Edgar Allan Poe com al traductor Carles Riba, imitant el seu estil repetitiu. 

Els noms dels personatges o dels llocs són sovint antinaturals, complicats, aspecte que reforça el distanciament emocional del lector i allunya la versemblança (crea en el lector la consciència que el que està llegint no és la vida, sinó ficció literària, el manté amb el cap fred, distanciat del contingut).

4. Figures retòriques reiteratives a “Narracions”

La caricatura i la hipèrbole (elaborades sovint a partir dels elements ja esmentats: el grotesc, l’esperpent, el tremendisme, el macabre…).

La ironia i el sarcasme (sovint dirigits als personatges, per retratar també el grotesc de les persones).

5.Temes redundants en les “Narracions” i Espriu en general

Obsessió per la mort (per motius autobiogràfics molt probablement). El mateix autor va dir que tota la seva obra era “una reflexió al voltant de la mort”. Molts contes tenen de motiu principal o molt central aquest tema: “Tereseta…”, “Tòpic”, “Conversió…”, “El país moribund”, “Letizia”, “Mariàngela…”, “Tres sorores”.

Mitificació i nostàlgia dels records infantils, situats sobretot en l’espai d’Arenys de Mar. Associació de la infantesa amb la felicitat no perdurable, un passat irrecuperable. El jardí serveix en el conte de “Tres sorores” com a símbol de la infantesa, també Sinera com a món perdut (felicitat de la infantesa i d’abans de la Guerra Civil).

Veiem la mitificació del món feliç de la infantesa a: “Tereseta…”, “Tòpic”, “Mariàngela…”, “Tres sorores”.

Mites al·legòrics al llarg de tota la seva obra: Sinera com a Arenys, Lavínia com a Barcelona o Catalunya, Sepharad o Kolinèsia com a Espanya. Pren de referent els espais reals on ell va viure i els dona noms mitològics.

Reflexió metaliterària:

Crea uns personatges que en novel·les i diferents reculls de narracions van reapareixent: família Vallalta (vid. Tereseta-que-baixava-les-escaletes), per exemple, ja apareixia a la seva novel·la Laia (1931).

Crea també un personatge recurrent alter ego de si mateix com a escriptor: Salom (vid. El meu amic Salom o també l’últim conte del recull). Es presenta a l’últim conte i a “El meu amic Salom” com un titellaire que fa moure titelles (és a dir, metafòricament representa l’escriptor que dona vida a uns personatges).

Presenta una visió de la vida com un teatre, per exemple a “Tòpic” quan es refereix a la mare del mort com que li ha tocat representar el paper més tràgic de la història.

Crítica i sàtira en contra dels noucentistes: sobretot a “En Panets…” però també a “El meu amic Salom”, o quan anomena “olímpica” el personatge de Mònica en el conte de “Letizia”.

Visió del món, especialment de la humanitat, molt pessimista.  Visió de la vida (i la literatura) com un teatre, en la línia del pensament pessimista del Barroc (vid. per exemple La vida es sueño), també connecta amb aquesta visió del món. Tots els humans som com uns personatges que representem un paper; hi ha com uns déus cruels que ens fan que haguem de viure un destí fatal, ens aboquen a la infelicitat.

Aquesta simbologia té dos plans d’interpretació: el filosòfic i el metaliterari (el món o la vida són un teatre i la literatura en si també ho és).

Misantropia, manca de fe en la bondat humana, pessimisme de caire existencialista. El veiem en tots els contes quan retrata el grotesc de les conductes amorals dels personatges (hipocresia, manca de fidelitat, pedanteria, avarícia…).

Critica la hipocresia, la pedanteria, la mesquinesa, l’avarícia, la gasiveria, la recerca de la glòria i la vanitat. L’egoisme. Intel·lectuals, classes altes… molta gent assumia i mirava cap a un altre cantó davant la repressió de la dictadura posant per davant el propi benefici.

Retrata i critica la misèria moral, econòmica i social durant l’època de la Dictadura franquista a Espanya. Una de les paraules clau (i també tema en els contes) en Espriu és la decadència, i es refereix a una decadència tant física, econòmica i social, com moral, de pèrdua de principis i valors. Aquest tema és central en contes com “Tres sorores”, “El país moribund” o “Tereseta-que-baixava-les-escales”.

Preocupació per la llengua i la cultura catalanes: tema central a “El país moribund”, però també present per exemple a “Sota la fredor parada…” (quan parla de l’idioma de la missa).

6.El recull de Narracions

És una antologia de contes de diversos reculls anteriors de l’escriptor, seleccionats per ell mateix, seguint un ordre cronològic (des d’ Ariadna al laberint grotesc, de 1935, fins a Les ombres, obra que va deixar incompleta).

Alguns no són narracions pròpiament, no tenen una estructura narrativa (ex. Teoria de Crisant), altres presenten una estructura pròxima a la dramatúrgia (Conversió i mort d’en Quim Federal).

7. Aspectes clau per comprendre cadascuna de les Narracions

Tereseta-que-baixava-les-escales: escala com a símbol de la vida (pessimista, perquè va cap avall), conte que condensa una possible novel·la, personatges recurrents dins tota l’obra espriuana, conte molt diferent de la resta per ser més assequible i denotar compassió cap a la protagonista, tècnica narrativa fragmentada (visió global s’aconsegueix a través de diferents punts de vista, diferents narradors). Tema central és la decadència (com ha anat a menys tota la família de Teresa, ella inclosa).

El meu amic Salom: Lavínia simbolitza Barcelona i també Catalunya per extensió; Kolinèsia, Espanya, i Salom, Salvador Espriu. Crisant, l’amic, condueix Salom cap al cinisme i l’adulació (dels més rics o poderosos) per aconseguir l’èxit, en lloc de criticar les actituds que no li agraden. Conte mostra ressentiment per part d’Espriu cap als noucentistes (recolzats per polítics durant l’època de la Mancomunitat) i critica mesquinesa tant del caràcter espanyol com català. Crítica a la hipocresia i la situació de decadència del país.

Teoria de Crisant: Continuació d’El meu amic Salom, és una paràbola sarcàstica i moralitzant sobre com un adulador obté el triomf o l’ascens social (referents en la picaresca castellana, com El lazarillo de Tormes). Grotesc en la mesquinesa i falsedat de Crisant.

 

Tòpic: Títol significatiu, la narració és una paròdia dels clixés (tòpics) de la literatura lacrimògena sobre obrers explotats pels amos a les fàbriques, tema cabdal de la novel·la realista del segle XIX.

Grotesc en la hipocresia i falsedat dels assistents a l’enterrament, també en l’actitud paternalista de l’amo de la fàbrica. Crítica mesquinesa humana.

To sarcàstic del conte, al final matisat per un to més humanista i emotiu, reflectint els records infantils del narrador compartits amb l’amic mort.

Conversió i mort d’en Quim Federal: peça de teatre a l’estil Valle-Inclán, esperpèntica. Grotesc en la presentació dels personatges, interessats i mesquins. Faula “anti” edificant.

En Panets passeja el cap: grotesc en la figura del capgròs. Narració que té trets comuns amb Teoria de Crisant, però la visió és encara més deshumanitzant. Podria ser una caricaturització de Carles Riba, però sobretot cal veure el conte com una crítica sarcàstica contra els noucentistes. Critica el seu cofoisme (actitud de mirar-se el melic, estar molt orgullós de tu mateix) i classicisme (reflectit en l’expressió “ser olímpic”).

El país moribund: descripció al·legòrica de la mort del país (referint-se a Catalunya). El narrador es vanagloria de no haver fet res per salvar-lo, to sarcàstic i cínic davant la mort dels altres. Actitud oposada al cofoisme i “olimpisme” dels noucentistes. El conte és una crítica a la manca de fidelitat i de valors, l’egoisme social.

La història no reflecteix l’actitud d’Espriu en la realitat, ja que ell sí que va persistir en defensar la llengua i la cultura durant tota la Dictadura.

Letizia: novel·la breu que parodia l’estil literari de les traduccions que Carles Riba va fer d’Edgar Allan Poe. Estructura redundant (va repetint frases i epítets…). Temporalitat intensa: tot succeeix en una sola tarda. Ironia i sarcasme en tot el conte, al final es riu de la mort substituint la dona morta per una altra el mateix dia. Personatges Letizia i Marelli tenen referent en personatges de Poe Ligeia i Morel·la.

Poe, com Espriu, estava obsessionat amb la mort, també per circumstàncies personals (va estar molt enamorat d’una cosina que va morir molt jove).

El relat té una lectura al·legòrica: Letizia podria representar Catalunya, que per Espriu va morir amb la Guerra Civil com a país, i és substituïda per Carola alegrement (les classes riques, sobretot, es van acoblar ràpidament al franquisme per interessos particulars). El tema lliga amb El país moribund.

Mariàngela l’herbolària: història del traspàs d’un negoci, mostra decadència vital i també condensa el que podria haver estat tota una novel·la (trets comuns amb Tereseta…). El tema central és un passat irrecuperable, d’un tipus de botiga que ja no existirà, i també el del temps d’abans de la Guerra Civil. Enllaça amb el tòpic de l’ubi sunt.

Tres sorores: “sorores” vol dir “germanes”. Conte que també com l’anterior mostra la decadència d’unes vides (la “vinguda a menys” econòmica, social, moral) i també condensa en un relat una vida sencera, que podria ser una novel·la en petit.

Sota la fredor parada d’aquests ulls: conte escrit per a un recull on diversos escriptors homenatjaven a Víctor Català (Els set pecats capitals vistos per vint-i-un contistes, 1960). Espriu admirava d’aquesta escriptora el gust pel costat més fosc de la vida, la llengua “mascle” (directa, crua). En el llibre cada escriptor havia de centrar el seu relat en un pecat capital: Espriu escull l’avarícia.

El conte reflecteix l’ambient de misèria moral del Franquisme, la hipocresia dels burgesos, catòlics cara enfora. Element grotesc en l’avarícia (garreperia) exacerbada del matrimoni que són els amos del protagonista. Aquest, personatge Càndid (nom simbòlic que defineix el caràcter del personatge), acaba resignant-se a la vida que li ha tocat després d’un moment de temptació (pensa per un moment a robar a un matrimoni humil).

Conte que també podria condensar una novel·la (quan explica amb detall orígens del matrimoni, de la mare de la dona…, o quan explica l’afició a l’art italià del protagonista)

Potser contat de nou amb parsimònia: estructura no narrativa, és la revisió d’un pròleg que Espriu havia escrit per a un llibre de Carles Riba. Ple de referents històrics, molt difícil de seguir. Es tracta d’una reflexió històrica i intel·lectual.

Tarot per a algun titella del teatre d’Alfaranja: estructura propera al teatre experimental, els personatges (representats com a titelles) divaguen en estil directe (com en el teatre) sobre temes recurrents en Espriu: la mort, la llengua, el país, i també donen consells sobre el perdó.

Fa reaparèixer personatges que ja formen part del seu univers literari (que ja apareixien en altres narracions o novel·les d’Espriu).

Autor-narrador reflectit en el conte en primera persona, acaba desant els titelles en una “capsa-taüt”. Metafòricament, es pot interpretar que els personatges només cobren vida quan l’escriptor els la concedeix, fent-los partícips d’una història.

El tema és una reflexió metaliterària (d’Espriu sobre la seva pròpia obra).

8. Resum de la trama dels contes

Tres sorores:

Les germanes Ginebredes, ja velles, viuen en la misèria en el context de la guerra civil (durant el conte es dedueix que Barcelona està a punt de ser atacada pel bàndol franquista). Una coneguda de la família, la Sra. Magdalena, els dona caritat però amb la intenció d’humiliar-les, donant-los regals molt miserables i en molt mal estat. Durant el conte, a través de flashbacks, veiem com la situació social de les germanes ha anat cap a la decadència, venint d’un estatus molt elevat (va arruïnar la família el seu pare, malgastant tota la fortuna, anant a París, tenint amants…). La mare va morir d’una malaltia degenerativa.

Les noies havien tingut una institutriu, una torre amb jardí… El món de la infantesa és mitificat per mostrar com ara tot aquest passat és ja irrecuperable. Una de les germanes està molt malalta i l’altra per un moment desitjaria que es morís, perquè està farta de cuidar-la. També se’ls va morir molt jove la germana petita, amb la qual elles havien estat cruels perquè totes estaven enamorades d’un cosí i ell es va fixar en la més petita, i n’estaven geloses.

El tema central és la decadència, en tots els aspectes.

Sota la fredor parada d’aquests ulls:

Càndid, un jove que treballa de dependent en una merceria, assisteix a una missa on es parla castellà i llatí (durant el Franquisme). Durant la missa el seu cap se’n va lluny, pensant en altres coses: en la seva passió per l’art italià, i després en les personalitats dels seus amos, els senyors Genisans. El conte se centra sobretot a explicar com són aquest matrimoni, garrepes fins a la hipèrbole. També la mare de la mestressa, la Sra. Tecleta, era un personatge grotesc, grollera i malparlada i també molt avara.

Al final del conte Càndid marxa de missa per tornar a casa, i mentre puja l’escala cap al seu pis veu a l’edifici del davant un obrer que li posa el sou damunt la taula a la seva dona embarassada. Per un moment, Càndid sent la temptació de robar aquests diners, però de seguida es fa enrere d’aquesta idea, i sap que l’endemà li toca el “purgatori” de la seva feina a la merceria (una feina tediosa i monòtona).

El tema central és l’avarícia, i és també una crítica a la misèria moral de la societat de la Dictadura.