El sol està molt sol.Per què està molt sol?
No te lluna ni cap ni una,
ell sempre està sol perquè
no hi ha ningú més que el sol.

Ni les constel·lacions ni les
il·lusions, el sol busca la lluna
però com ella cap ni una, així
es la lluna.

On està la lluna?!

Els seus pares estan preocupats, està al costat del sol,
ara mai estarà sol.

D.L 6A

Les persones viuen unes millors que altres
amb dificultats
però vosaltres,
endavant.

La vida
aquesta paraula es lo més important
perquè tot passa I tot queda
perquè el passat trepitjat està
el present es viu
el futur es pensa
el futur està en el mar,
el futur està en la foscor.

N.D.       6A

El sol brillante alumbra a la escuela,
los niños jugando i saltando,
el viejo en el balcón mirando,
los profesores hablando,
y algunos niños pegando.

Los niños como los adultos,
deseando que acabe este día, trabajando.
Al llegar a casa, tele y deberes,
lo único que saben hacer algunos nenes.

F.D 6èA

Rima o no rima?
Aquesta és la qüestió.
Com viure?
o com morir,
cada dia
penso en tu.
Dia i nit
sense descans,
fins al dia en que
tindré que dir-te adéu.
Així podré anar-me’n d’aquest món,
sense animà i sense cor.

A.A 6èA

Després de llegir, comencem a crear:  Aquests són els nostres poemes.

A.R. 6A

En este poema de Rafael Alberti podemos encontrar algunas de las figuras literàrias que estamos trabajando:  La metáfora, la anáfora, la comparación y la personificación.  Léelo con atención.  Después, en clase, discutiremos su significado y encontraremos ejemplos de cada caso.

ELEGÍA:
La niña rosa, sentada.
Sobre su falda,
como una flor,
abierto, un atlas.

¡Cómo la miraba yo
viajar, desde mi balcón!

Su dedo, blanco velero,
desde las islas Canarias
iba a morir al mar Negro.

¡Cómo lo miraba yo morir,
desde mi balcón!

La niña, rosa sentada.
Sobre su falda,
como una flor,
cerrado, un atlas.

Por el mar de la tarde
van las nubes llorando
rojas islas de sangre.

Rafael Alberti

Podem trobar la poesia de Miquel Martí i Pol en alguns racons de Mollet:

Rotonda del Calderí.

Sóc quan en mires,
però el vaivé del viure
jo te’l compasso
Res no dura per sempre;
recorda-ho quan no em vegis.

Si em mires, pensa
que el temps tan sols és l’ombra
que t’acompanya;
jo només te’l recordo
tu fas la vida viscuda.

Rellotge plaça Major

El temps que compto
tu l’emplenes de vida,
fes-la tan digna
com sàpigues i puguis
pel teu bé I el dels altres.

Qui és el personatge que parla en aquest poema?  Quin consell et dóna?
Què entens per una vida digna?
Per què una vida digna ajuda a les altres persones?
Aquest poema té rima?
Tots els versos tenen el mateix número de síl·labes?
Creus que pot haver-hi poemes sense rima i sense ritme?

Llibre d’Honor de l’Ajuntament.

Cap temps imposa
neguit o bé silenci.
Estimar, sempre
és una opció de vida,
lliure, prudent i digna.

Aquell núvol juganer
té la forma de baladre
vigilant amors secrets.

Però ve el gregal de sobte
l’escabella i el desfà.

I aquell altre, més encès,
té la forma d’una aixada
a l’espatlla d’un pagès.

Però ve el llevant de sobte
l’escabella i el desfà.

Aquell núvol esqueixat
té la forma d’una casa
aclofada en una vall

Però ve el xaloc de sobte
l’escabella i el desfà.

I aquell altre, agosarat,
té la forma d’una poma
mossegada d’amagat.

Però ve el migjorn de sobte
l’escabella i el desfà.

Miquel Desclot.

El cargol

Tinc banyes que no fereixen
menjo tant de verd com puc
i, com una joia viva,
porto un estoig al damunt.

Temo sabates discretes
i peus feixucs o ferrats
que sabrien esclafar-me
damunt la pols o l’herbam

I quan sento criatures
que a la vorera o de lluny
canten un: – Cargol treu banya! –
mig em moro de poruc.

Josep Carner

Te’n recordes del poema que vam llegir el curs passat, a la classe de castellà?