El cargol

Tinc banyes que no fereixen
menjo tant de verd com puc
i, com una joia viva,
porto un estoig al damunt.

Temo sabates discretes
i peus feixucs o ferrats
que sabrien esclafar-me
damunt la pols o l’herbam

I quan sento criatures
que a la vorera o de lluny
canten un: – Cargol treu banya! –
mig em moro de poruc.

Josep Carner