Author Archives: jdg1044

Poema de Federico Garcia Lorca

Aqui us mostrem un poema molt famos a tota Espanya:

La lluvia tiene un vago secreto de ternura,
algo de soñolencia resignada y amable,
una música humilde se despierta con ella
que hace vibrar el alma dormida del paisaje.

Es un besar azul que recibe la Tierra,
el mito primitivo que vuelve a realizarse.
El contacto ya frío de cielo y tierra viejos
con una mansedumbre de atardecer constante.

Es la aurora del fruto. La que nos trae las flores
y nos unge de espíritu santo de los mares.
La que derrama vida sobre las sementeras
y en el alma tristeza de lo que no se sabe.

La nostalgia terrible de una vida perdida,
el fatal sentimiento de haber nacido tarde,
o la ilusión inquieta de un mañana imposible
con la inquietud cercana del color de la carne.

El amor se despierta en el gris de su ritmo,
nuestro cielo interior tiene un triunfo de sangre,
pero nuestro optimismo se convierte en tristeza
al contemplar las gotas muertas en los cristales.

Y son las gotas: ojos de infinito que miran
al infinito blanco que les sirvió de madre.

Cada gota de lluvia tiembla en el cristal turbio
y le dejan divinas heridas de diamante.
Son poetas del agua que han visto y que meditan
lo que la muchedumbre de los ríos no sabe.

¡Oh lluvia silenciosa, sin tormentas ni vientos,
lluvia mansa y serena de esquila y luz suave,
lluvia buena y pacifica que eres la verdadera,
la que llorosa y triste sobre las cosas caes!

¡Oh lluvia franciscana que llevas a tus gotas
almas de fuentes claras y humildes manantiales!
Cuando sobre los campos desciendes lentamente
las rosas de mi pecho con tus sonidos abres.

El canto primitivo que dices al silencio
y la historia sonora que cuentas al ramaje
los comenta llorando mi corazón desierto
en un negro y profundo pentagrama sin clave.

Mi alma tiene tristeza de la lluvia serena,
tristeza resignada de cosa irrealizable,
tengo en el horizonte un lucero encendido
y el corazón me impide que corra a contemplarte.

¡Oh lluvia silenciosa que los árboles aman
y eres sobre el piano dulzura emocionante;
das al alma las mismas nieblas y resonancias
que pones en el alma dormida del paisaje!

La destrucció de la selva amazónica

selva-web.jpg
La selva amazònica, el desenvolupament de la qual va trigar més de
22.000 anys, és una obra natural de bellesa difícilment imaginable.

Però el que més importa és la seva importància ecològica.

Aquesta selva, en el seu intercanvi de gasos amb la atmosfera, allibera
el 50% del oxigen necessari per a la vida dels éssers humans i de les
altres espècies animals; a més és la generadora dels corrents de calor
que, expandint-se cap al nord i cap al sud, aconsegueixen temperar el
clima del planeta.

És fàcil mesurar la importància que té aquest ecosistema para la vida de tots els éssers que habitem el planeta. L’amazona desapareix a raó de 52.000 quilòmetres quadrats cada any i amb la crema d’aquesta selva es fa una emissió de diòxid de carboni a l’atmosfera de 200 a 300 milions de tones anuals que incrementa l’efecte de la terra i
provoca l’escalfament i el canvi climàtic mundial.

Les autoritats brasileres intenten
impedir el procés de desforestació
però a la vegada hi ha molta pressió
popular per rompre noves terres
de conreu i el resultat és que
la destrucció de l’ecosistema no s’atura.