Autoria: Ainoa Gil Pérez

Sempre he tingut la sensació que l’única forma de comprendre realment la vida, en la seva autèntica profunditat, és comprenent la mort. Així que el caràcter efímer de la vida i la indefugibilitat de la mort són, d’alguna manera els protagonistes d’aquesta recerca.

Penso que les persones malaltes, les que han patit una pèrdua, aquelles que ja són grans i les que gaudeixen de la seva joventut, totes poden dir com Epicur que ningú és prou vell per a no poder filosofar. Així que l’objectiu d’aquest treball és presentar una reflexió filosòfica sobre la vida i la mort i ajudar a replantejar-nos la vida sabent que aquesta és efímera.

El que m’ha motivat a tractar aquest tema, com suposo que passa sovint amb persones que s’apropen i tafanegen en la mateixa qüestió, és haver-lo viscut molt de prop. L’estiu de 2017 la mort es va tornar la millor amiga de la meva mare. La va abraçar tan fort que gairebé se la va emportar. Però va ser la nit que se’n va endur a la meva àvia la que va suposar un punt d’inflexió en el qual la mort, lluny de fer-me por, em va mostrar que puc somriure-la amb la calidesa de la vida.

La hipòtesi d’aquest treball és que la persona que s’ha enfrontat a la mort, o la manté al seu costat com a companya de viatge, es replanteja la vida d’una forma diferent.

Només l’ésser humà reflexiona sobre la mort. Tots tenim una consciència de la mort merament nocional, que ens permet saber sense implicar-nos realment en els pressupostos i conseqüències reals d’aquest saber. Així i tot, d’alguna manera, la por a la mort és l’ombra de totes les altres pors: la por a la solitud, a l’abandonament, al tancament de les etapes vitals, al canvi. D’alguna manera, podem dir que la por a la mort, fins i tot, neix de la por a la vida.

La mort és el fet inevitable tot i que no pugui ser pensat. I és gràcies a aquesta consciència lúcida del sentit de morir humà que la vida arriba a tenir un sentit. La vida acaba revelant-se com un temps que se m’ha donat per triar-me a mi mateix, per aclarir qui sóc i sobretot, qui vull ser.

Concloc aquest treball afirmant la meva hipòtesi inicial. Afirmo que hi ha la possibilitat de plantejar-se la vida sense la presència de la malaltia o de la mort, cal, per això, mantenir i estimular l’actitud filosòfica pròpia de l’ésser humà, anant més enllà dels mateixos estereotips i prejudicis i mantenint una mirada curiosa vers el nostre voltant i experiències.

Tots sabem que la mort és inevitable. El repte és com ser jo fins i tot quan el jo és vell, malalt o moribund; i de quina manera s’emmarca el fet de la vellesa, la malaltia, en la pròpia biografia personal. Cadascuna de les històries dels éssers humans és única, però totes ens obliguen a replantejar-nos el significat d’ideals socials com la felicitat, la bellesa, l’èxit, el poder, i a diferenciar el que tenim del que som.

Tutoria: Antonio Caballero