Autora: Júlia Turner Cabeza

Des de sempre m’ha interessat la medicina i tot allò que tingués a veure amb la biologia humana; per tant, en pensar què voldria fer per al meu treball de recerca, tenia clar que seria en aquest àmbit. Admeto que al principi em va costar concretar el tema: n’hi ha tants d’interessants!

La idea d’aprofundir en el tema de la malària i el seu tractament a través de la nanotecnologia la vaig tenir arran d’una de les sessions del programa “Bojos per la Bioenginyeria”, de la Fundació la Pedrera, per al qual vaig tenir l’honor de ser seleccionada durant el curs 2017-2018 junt amb altres 24 estudiants de secundària de tot Catalunya. Un programa que ens va oferir xerrades amb experts del camp de la bioenginyeria i la possibilitat de fer pràctiques als laboratoris de l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya.

La xerrada que més em va interessar de “Bojos per la Bioenginyeria” tractava sobre l’administració de fàrmacs amb nanopartícules per tractar la malària. Em va agradar molt, ja que els investigadors explicaven el tema amb molt interès i me’l van contagiar.

També em va cridar l’atenció el fet que estaven intentant tractar una malaltia que es localitza bàsicament a països en vies de desenvolupament. Al nostre dia a dia potser no en sentim a parlar, però segueix sent un problema greu a molts països. Em va semblar interessant tant per les particularitats de la malària com pel tractament innovador d’una malaltia amb tanta història.

Aquest treball em va resultar molt profitós, vaig aprendre molt sobre aspectes científics vinculats al protozou que causa la malaltia, el disseny de nanopartícules que el poden combatre i aspectes vinculats al context social i històric de la malària.

En fer la part experimental, vaig simular l’encapsulació de fàrmacs antimalàrics en liposomes, que són estructures biològiques formades per una bicapa lipídica, que permeten el transport del fàrmac i l’alliberament d’aquest directament a la cèl·lula infectada. Per simular l’encapsulació en liposomes vaig fer servir un mètode anomenat esferificació inversa, i vaig escollir dos fàrmacs amb propietats diferents per veure la influència d’aquestes en l’encapsulació, l’un hidrofòbic, insoluble en aigua, i l’altre hidrofílic, soluble en aigua. Per imitar aquests fàrmacs, vaig escollir la substància hidrofòbica per excel·lència, l’oli, i per a l’altre fàrmac, l’aigua amb colorant. Després del procés experimental vaig arribar a la conclusió que el fàrmac hidrofòbic no s’encapsulava bé degut a les propietats hidrofòbiques d’aquest, en estar en contacte amb la doble membrana del liposoma. En tot cas, aquest s’hauria d’encapsular en un liposoma monocapa, ja que d’aquesta manera estaria en contacte la part hidrofòbica de la membrana amb la substància també hidrofòbica. Amb aquests resultats s’obté un model teòric de l’administració de fàrmacs antimalàrics directament a les cèl·lules infectades pel protozou, així el fàrmac seria molt més eficaç i no es produirien tants problemes pel que fa a la resistència dels pacients als fàrmacs.

Tot plegat m’ha resultat enriquidor més enllà del requeriment acadèmic. Espero que el tema els resulti tan interessant com ho va ser per a mi.

Tutora: Mireia Panadés Uroz