Irene Gomà Placencia –

La meva història amb la flauta travessera va començar a l’Escola de Música en el període en què podíem provar diferents instruments per decidir quin volíem tocar. Recordo molt bé la flauta que em van deixar: era de plàstic i no em va sonar. Però quan la professora va tocar la seva em vaig enamorar d’aquella sonoritat: era íntima, envellutada. Va ser per aquest motiu que vaig decidir de tocar-la.

Ara ja fa dotze anys que estudio música i nou que toco la flauta travessera al Conservatori de Música de Sabadell.

Durant tot aquest temps, la flauta m’ha anat sorprenent i m’ha fet aprendre un munt de coses, d’entre les quals destacaria que, al voltant de cada peça que toco, hi ha tot un món subjacent que no sempre és evident. Per aquest motiu, en haver de triar el tema del treball de recerca, vaig veure l’oportunitat d’endinsar-me en aquest món.

El punt de partida del treball és la hipòtesi que ampliant el coneixement de l’instrument milloraré l’expressió quan el toqui, perquè seré més conscient del que faci i, per tant, veuré més fàcilment què faig bé i què puc millorar.

L’objectiu principal ha estat assolir-ne una visió completa, de 360º, explorant tots els àmbits de la flauta travessera: la seva evolució des de la prehistòria fins a l’actualitat, la física del so que emet, i els oficis i professions que l’envolten (el lutier que les construeix; el lutier que les repara, les modifica i les personalitza, i fa evolucionar l’instrument; i el músic professional que s’hi expressa).

Conèixer la història ens permet adonar-nos que l’instrument no ha estat sempre tal com el coneixem avui dia, sinó que al llarg del temps ha tingut moltes variacions i que, tot i haver-hi uns estàndards consolidats, continua evolucionant i adaptant-se a condicionants nous.

La part física m’ha revelat l’extrema complexitat del so i m’ha fet caure alguns mites: he comprovat que ni tan sols un diapasó emet un LA pur, com sempre havíem cregut, o que les formes d’ona que es dibuixen com a característiques d’un instrument no són més que aproximacions orientatives. Poder fer mesures en laboratoris professionals m’ha fet veure la riquesa del so, experimentar la dificultat d’interpretar els resultats, entendre millor com es genera el so a la flauta a partir del buf i descobrir la riquesa de matisos que s’hi poden donar.

Relacionar-me amb persones que treballen en el món de la flauta, lutiers i intèrprets, m’ha transportat a la màgia de veure néixer un instrument a partir d’un tros de fusta, adonar-me de la subtil relació que hi estableix l’intèrpret, que el percep com a quelcom viu i amb caràcter; i m’ha fet copsar com el material s’emmotlla perfectament a la música que va ser creada per a ell. Ha estat també un viatge amb molts aprenentatges implícits que van aflorant ara i adés quan toco la flauta.

Considero el meu propòsit inicial assolit, perquè durant el treball m’he format molt més musicalment i he descobert que cada un d’aquests àmbits és un món en si mateix, gairebé infinit. Personalment, gràcies a aquests aprenentatges, ara gaudeixo més de l’estudi i de la interpretació musical.

Després d’elaborar el treball, opino que per a la formació musical de qualsevol instrumentista és necessari rebre una visió global de l’instrument, perquè l’alumne prengui consciència d’allò que envolta “aquelles notes que estan escrites en el pentagrama”. Com diu el meu professor d’història de la música, Miquel Pardo, «tocar el que està escrit a la partitura és executar. Interpretar és tenir en compte tots els elements que envolten la peça i l’instrument que toques, transmetre un sentiment».

Tutor: Francesc Membrires Cerezo